Bloc polític de Genís Boadella i Esteve

Article publicat al Parlemn-ne desembre 2011

2011-12-04T19:11:00.004+01:00

El resum de les últimes eleccions espanyoles, a grans trets, és fàcil: el PP arrasa (menys del que ens pensàvem, però Déu n’hi do); el PSOE s’enfonsa; i Convergència i Unió guanyem a Catalunya unes eleccions espanyoles per primer cop i amb un molt bon resultat.

Sens dubte, aquests resultats de CiU són motiu de joia per tots nosaltres, però, davant d’aquest escenari, mai havia tingut tant de sentit la frase popular “que l’arbre no ens tapi el bosc”.

La victòria de CiU és incontestable i, més, després d’uns temps molt durs amb les retallades i la pressió mediàtica i social que han suposat. És bo saber que els catalans han entès que les mesures que està prenent el Govern no són arbitràries, sinó fruit d’una situació econòmica molt complicada amb la que ens hem trobat.

I, per tant, és temps de joia per nosaltres, però, més enllà de la nostra victòria, el cert és que el PP podrà decidir a Espanya sense cap mena de condicionants; podrà aplicar, sense necessitat de pactar amb ningú, tot el seu programa i ideari. Malauradament, ja sabem que això, tant si ho fa el PP com si ho fa el PSOE, a Catalunya no li surt mai a compte.

Caldrà continuar atents i, sobretot, caldrà continuar apostant per la política de proximitat que estem fent els últims anys. Més enllà dels grans cares a cares de la televisió i de l’interès principal que generen els partits cridats a guanyar la presidència del Govern espanyol, nosaltres hem demostrat que a Catalunya existeix una tercera opció totalment vàlida; i, encara més, al Districte de Sant Martí també ho hem aconseguit: hem incrementat un 6,81% els vots en aquestes últimes eleccions. Al Districte també tenim un gran titular: després de la desfeta socialista (que perden el 18% dels vots), som la força política que més creix al Districte.

Ens hem de congratular d’aquests resultats i, des d’aquí, vull agrair l’esforç, el temps i la dedicació de tota la gent que ha fet possible el treball continuat en les diferents activitats de l’agrupació, la participació durant la campanya i la participació activa dels apoderats i interventors durant la jornada electoral. Ens arriba un petit parèntesi amb les festes de Nadal i, sens dubte, és ben merescut el descans polític del que podrem gaudir aquests dies.

Article publicat al BULL PEN octubre 2011

2011-11-12T18:17:00.004+01:00

Ara fa unes setmanes una persona molt propera em va preguntar 'i ara què hauràs de fer com a President del GAJ?

Potser més important que el què hi ha per fer, cal, en primer lloc, reconèixer la feina que s'ha fet des del Grup d'Advocats Joves del Col·legi de Barcelona aquests últims anys. El Congrés de l'Advocacia Jove Espanyola; la incorporació de membres del GAJ a totes les Juntes directives de les diferents associacions d'advocats joves: Joves Advocats de Catalunya (JAC), Confederación Española de Abogados Jóvenes (CEAJ) i Europen Young Bar Association (EYBA); el carnet del GAJ; la renovació i impuls dels Premis Taronja i Llimona; i la incorporació als pressuposts de l'ICAB del xec formatiu per a nous col·legiats: un ajut a la formació dels joves col·legiats que s'afegeix a la més d'una cinquantena de cursos zero i conferències gratuïtes que es van organitzar.

Sens dubte, les primeres línies d'aquest article han de ser de reconeixement a una feina a la que bona part del comitè executiu actual vam contribuir, però que els nostres predecessors ens deixen com a referent i els hi recollim, amb honor, el testimoni.

A partir d'aquí, què cal fer i perquè serveix el GAJ? Sense oblidar la resposta automàtica de 'la defensa dels interessos de l'advocacia jove', ‘protegir i ajudar aquells que comencen a exercir la professió’, etc volem que el GAJ esdevingui el que també sempre hem dit: l'espai transversal de trobada per tota una generació de futur que avui (i sobretot, demà) és i serà el Col·legi d'Advocats de Barcelona.

Millorarem les nostres eines de comunicació amb els agrupats; hem d'aconseguir que sigui més evident la feina que, dia a dia amb l’esforç i la dedicació altruista de setze persones, fem des del Comitè Executiu. Continuarem potenciant les diferents línies de formació gratuïta i el desenvolupament de la vida social al Col·legi. I, per descomptat, des de la independència que ens defineix, continuarem situant als advocats joves i les seves necessitats al centre del debat i l’actualitat del món i la societat que ens envolta.

Tot això volem que es converteix en un majúscul “HEM FET”. La construcció d'aquest espai transversal de trobada i suport entre companys és responsabilitat dels membres del Comitè Executiu, però també volem que sigui una responsabilitat compartida i participada per tots els agrupats. Nosaltres podem posar l'espai, la logística i el treball, però volem agrupats que vinguin a fer conferències; volem agrupats que participin dels diferents esdeveniments socials que organitzem; i, en definitiva, volem que els agrupats sentin el GAJ com a propi, que sense cap recança, ens facin arribar tant les seves reivindicacions, com, també, les seves idees en positiu.

Estic convençut que entre tots trencarem barreres i farem que aquests dos propers anys de mandat siguin més participatius i tinguin més incidència en els interessos dels advocats joves que mai!

Què hauràs de fer com a nou President del GAJ? El mateix que qualsevol dels nostres agrupats: no deixar que m’ho expliquin i viure-ho a primera línia i intensament!

Presentació SAICO i PIMED'ADVOCATS

2011-10-25T22:11:00.002+02:00

Dimarts passat vam tancar amb èxit un doble acte del GAJ: el dia 4 vam organitzar la presentació del primer sindicat d'advocats (SAICO) i, aquest passat dia 18, la presentació de la primera associació de despatxos d'advocats (PIMED'ADVOCATS).

Més enllà de la primera impressió que podria ser la de dos actes contradictoris, el cert és que un arriba a la conclusió que les peticions d'uns i altres no són tant distants.

De forma ràpida, crec que hi ha tres punts a tenir en compte. En primer lloc, l'origen català. En el marc d'una nova regulació de l'Estat, és a Catalunya on aquestes iniciatives veuen l'oportunitat de nèixer, buscar sinèrgies en els interessos que representen i, sobretot, proposar solucions per dibuixar un millor escenari de futur. Pel que em consta, a la resta de l'Estat encara s'ho estan mirant.

En segon lloc, el punt de trobada: l'acord entre "advocats treballadors" i "advocats titulars de despatxos petits i mitjans" és necessari. El sector és massa específic com per deixar-lo a l'arbitri de quatre grans despatxos, a la generalitat (i, de fet, no aplicabilitat) dels convenis col·lectius d'oficines i despatxos o, encara pitjor, al sistema del no res i mirar-s'ho des de la distància.

I, finalment, una premisa important i a tenir en compte: el Col·legi d'Advocats és casa comuna de treballadors i titulars de despatxos, però, en aquest tema, no ha de jugar un paper clau per cap de les dues opcions. Des del GAJ també hem tingut clara aquesta premisa i crec que ho hem fet bé. Ens hem fet ressó i hem estat altaveu de dues iniciatives que també afecten molt directament als advocats joves i això ho hem fet oferint a tothom les mateixes oportunitats.

Bones notícies

2011-10-22T11:08:00.002+02:00

Aquesta setmana hi ha dues notícies històriques que val la pena esmentar: la renúncia d'ETA a la lluita armada i l'aposta de la Unió Europa pel corredor mediterrani.

No cal entretenir-se amb comentaris i valoracions: dos fets històrics i dues molt bones -i esperades- notícies per tots nosaltres.

Eleccions espanyoles

2011-10-15T10:43:00.005+02:00

La precampanya de les properes eleccions espanyoles ja ha començat. I, de fet, com sempre passa, no en podem dir campanya en sentit estricte, però totes les intervencions i titulars estan pensats en clau electoral.

Aquestes properes eleccions el debat passarà per si el PP (a qui tothom fa vencedor) treu majoria absoluta o no; Mariano Rajoy ja es va trobar amb aquesta previsió el primer cop que va presentar-se a President del Govern, però els atemptats de l'11-M (i la seva gestió política) van fer canviar tots els pronòstics.

Un cop més la lliçó és clara: no hi ha cap resultat decidit. D'aquí al dia de les eleccions cal posar sobre la taula els autèntics debats de futur que, en clau catalana, només poden obeir a dos grans temes: la relació Catalunya-Espanya i les mesures per superar la crisi econòmica. Durant els propers dies veurem com es desgranen aquests dos eixos i els que, de ben segur, també s’afegiran. No obstant, des de CiU, en aquests dos aspectes el missatge és clar: l’última oportunitat del pacte fiscal i l’esforç i la perseverança per sortir de la crisi.

En el primer cas, està clar que o canvia la relació financera entre Espanya i Catalunya o s’esdevindrà l’autèntica certificació que aquest matrimoni ha arribat a la seva fi. Després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i, en definitiva, de la manca de respecte a la nostra identitat, llengua i cultura que es ve esdevenint en els últims anys, o almenys ens entenem per solucionar el greuge històric que suposa l’espoli fiscal al que estem sotmesos, o està clar que l’espai per entendre’ns en tot cada cop ha esdevingut més petit.

En el segon cas, a ningú se li escapa que Convergència i Unió sempre ha estat la força de confiança per afrontar les situacions adverses tant des del punt de vista polític, com econòmic. S’ha acabat la festa i, entre tots, ens toca pagar una factura que ni de bon tros era la desitjable. Lluny de la frivolitat de les mesures com el regal dels 400 euros, els xecs nadó i els plans Zapatero (un autèntic pa per avui i fam per demà), ha arribat l’hora de prendre mesures de contenció de despesa i de reactivació de l’economia.

Al final, però, els dos temes no van tan deslligats: que ningú es pensi que Catalunya i el seu esforç fiscal serà la solució que té Espanya per pagar la factura i sortir de la crisi econòmica. Els AVE Toledo – Conca – Albacete de nou passatgers al dia, que se’ls paguin ells. Nosaltres tenim clar que la prioritat és el corredor mediterrani i, malauradament, l’aposta pel corredor mediterrani hem vist com venia abans d’Europa, que no pas d’Espanya.

Que, amb més o menys diputats en funció de l’aritmètica, Convergència i Unió sigui clau a les properes eleccions espanyoles és la solució definitiva per redreçar aquesta situació i aconseguir definir quina ha de ser la foto final de la nostra relació amb l’Estat. D’aquí al 20 de novembre, caldrà fer tot el possible per aconseguir aquest objectiu.

Reiniciant el bloc

2011-10-12T13:26:00.003+02:00

Fa temps que tenia desactivitat el bloc perquè el dia a dia no permet massa temps per aturar-me, pensar i articular quatre línies que no només tinguin sentit, sinó que també tinguin valor per penjar-les. Els últims esdeveniments fan que, segurament, m'hagi d'espavilar a trobar aquests moments.

El passat més de juliol vaig ser proclamat President del Grup d'Advocats Joves del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Des de setembre, repeteixo com a Conseller Municipal de Districte; però aquest nou mandat com a membre de la Comissió de Govern del Districte de Sant Martí. I, finalment, des d'aquest dissabte que s'han aprovat les llistes de Convergència i Unió a les properes eleccions espanyoles, sóc el candidat número 19 de la llista de CiU a les properes eleccions.

És evident que, com sigui, caldrà buscar moments per explicar què suposa tot això. I, a la vegada, també oferir un espai web on atreure les propostes i inquietuds en allò que diem sempre de la voluntat de servei públic, representar els ciutadans, etc.

Serà complicat barrejar temes d'Ajuntament, política en general, Col·legi d'Advocats i Grup d'Advocats Joves.. Però, de fet, encara que semblin temes diferents, moltes vegades estan més interrelacionats del què sembla.

Per tant, doncs, ja hi tornem a ser! Reactivo el bloc i abans que arribi l'any nou, ja tinc un nou propòsit pel que queda d'aquest any i per l'any que ve: poder estar a l'alçada amb aquests articles, comentaris i reflexions; i, el més important: tenir-los al dia.

N'anirem parlant.

Bloc temporalment desactivat i en construcció

2011-02-06T18:23:00.002+01:00

El Codi de Consum de Catalunya

2010-08-25T10:27:00.003+02:00

Ha entrat en vigor el Codi de Consum de Catalunya i, amb més mancances o menys, el cert és que una normativa que posi fi al desemparament que patim els consumidors és molt necessària.

No ens enganyem: l’aparició al Codi de qüestions com que per donar-se de baixa no pot ser més complicat que donar-se d'alta, que el subministrament no es pot tallar si hi ha una reclamació en marxa o l'exigència d'una oficina física on poder dirigir les reclamacions no s'esdevé per ciència infusa dels diputats que han redactat la llei. Malauradament, fa massa anys que, tots plegats, patim greus abusos per part de grans empreses de serveis, call centers i musiquetes i minuts (per no dir hores!) d'espera.

Recentment, m'hi vaig trobar jo mateix amb una reclamació a Movistar: 38 minuts de telèfon, 3 interlocutors i encara sense resposta a tema. Però, més enllà de la meva anècdota personal, estic convençut que sense massa problemes trobaríem a cada família catalana un membre que hagi patit algun episodi semblant amb empreses de telefonia mòbil, telefonia fixa, Internet, etc.

No penso entrar a fons en les queixes que en relació a la protecció del català tenen el PP i Ciutadans. Em limitaré a etiquetar-les com el que són: seguint l’estil al que ens tenen acostumats, heus aquí una nova utilització partidista i esbiaixada de la llengua.

Bé, és igual.. en aquest tema hi ha poc a fer.. Per tant, benvingut el Codi i que, si us plau, s'apliqui amb rigor i sense por. Si cal, sense recances a afegir-hi, conforme vagin evolucionant els esdeveniments, les modificacions oportunes per seguir treballant per a la protecció dels consumidor i usuaris; tots aquests contractes i serveis a l'engrós, malauradament, ens han deixat molt abandonats fins ara.

Un últim apunt: alguna previsió normativa que reguli les inoportunes trucades telefòniques (o ja pràcticament un autèntic marketing telefònic assetjador) també comença a ser hora que trobem la manera d’aturar-ho.

Dret a decidir

2010-07-11T23:41:00.003+02:00

La manifestació de dissabte a la tarda va ser un èxit; un clam popular sense precedents i que, de ben segur, marcarà un punt d’inflexió en la nostra història.

La discussió entre si érem un milió o un milió i mig de persones és absurda. El centre de Barcelona estava desbordat: Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya, Avinguda Diagonal, Gran Via de les Corts Catalanes, Pau Claris.. a tots els carrers hi havia senyeres, estelades i gent disposada a dir: ni acceptem aquesta sentència, ni en tenim prou amb aquest nivell d’autogovern.

I, en aquest marc, fa dies que es repeteix la pregunta de si s’ha esdevingut o no el trencament del pacte constitucional. Segurament, ja fa temps que aquest pacte s’havia trencat, però amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut queda clar que sí que es produeix aquest trencament; les interpretacions obertes de l’any 1978, s’han convertit, el 2010, en interpretacions preventives i a la defensiva d’un Estat que no està disposat a cedir més poder.

Som una nació, nosaltres decidim. Aquest és el lema que un milió i mig de persones vam seguir dissabte a la manifestació i que, sense poder anar a la manifestació, estic convençut que uns altres milions i mig de catalans estan disposats a subscriure.

Malauradament l’arribada de l’estiu pot suposar una pausa innecessària a un curs polític que necessita respostes. Però tampoc serà en va. Confiem que aquest parèntesi serveixi perquè puguem captar bé la temperatura i l'estat d’ànim del país i, de cara a setembre, enfilem bé el camí per fer-nos respectar com a poble.

Després d'aquest llarg camí, hi ha una cosa que és ben certa: tant amb l’Estatut del 2006, com amb la manifestació d'ahir, queda clar que el poble de Catalunya ja ha après que pot decidir. A partir d'ara, per tant, només una idea ha de guiar el nostre rumb: ens toca treballar perquè ens respectin i es compleixin aquestes decisions.

El tijeretazo i les subvencions

2010-06-07T09:11:00.003+02:00

No cal allargar-se massa perquè el tijeretazo es pot resumir amb poques paraules: és el pitjor atemptat a l'Estat del Benestar que s'ha fet mai.

Trobo bé prendre decisions dràstiques que, de ben segur, seran poc populars. La més complexa es pot produir en els propers dies després de saber quin és el resultat de la reforma laboral.

Però sens perjudici de mesures contundents com el retard en inversions necessàries o les baixades de sous (funcionaris inclosos, als que s'abaixa el sou, però continuaran tenint feina i a la llarga ho acabaran recuperant), el que és intolerable és congelar les pensions. Tant de discurset d'esquerres i fals progressisme, i Déu n'hi do!

La crisi és dura, és responsabilitat de tots apretar-se el cinturó; però quan diem tots, és un tots dels que poden fer-ho, no de la gent més depenent del sistema.

Els pensionistes en menys de tres mesos veuran retallada la seva pensió per una doble via: la congelació i, alhora, l'augment del cost de la vida per la pujada de l'IVA que afectarà aliments, subministraments i serveis bàsics.

Els sindicats i els telenotícies insinuen una possible vaga general el dia 30. Realment, no n'hi ha per menys.. El que és sorprenent és perquè no s'ha produït abans.. Segurament a partir d'ara, quan mirem el Butlletí Oficial de l'Estat, caldrà mirar amb lupa tant les mesures del Govern, com, també, a qui van adrecades les subvencions de l'endemà.

La falsa participació: el necessari pas de la “reunionitis” informativa a l'autèntica participació activa

2010-04-13T23:28:00.001+02:00

Cada cop més esdevé complicat mantenir el bloc actualitzat pel problema de la reunionitis; ahir al vespre, per exemple, estava convocat al Consell Ciutadà del Districte que, la veritat, acaba sent una reunió on es parla (en única direcció) de tot el que ja s’ha parlat a altres fòrums.

A part del pla de serveis socials, les inversions i el Fons Estatal d'Ocupació (temes que ja s'expliquen als Plens del Districte), l’equip de Govern ens ha tornat a explicar el projecte de reforma de la Diagonal, la consulta, etc. Aquest punt és l’enèsima vegada que s'explica al Districte que, últimament, té aquest material com a punt estàndard de qualsevol ple, audiència pública, consell de barri, reunió o sessió informativa de qualsevol tipus.

Això és un exemple més del problema de la “reunionitis”: reunions per tot; i, el més greu, reunions a les que, no ens enganyem, hi ha temes recurrents i hi acaben anant (i sent convocats!) els mateixos.

L'Administració Pública (i, especialment la municipal a Barcelona ciutat últimament) ha confós la participació amb la “reunionits”.

Participació? Oi tant! M'hi apunto! Però participació no és convocar reunions, explicar unilateralment, capejar les poques preguntes que es deixa fer als ciutadans i acabar omplint una memòria dient que fem més consells, comissions i òrgans participatius que ningú. L'autèntica participació passa per recuperar la idea de baix cap a dalt; per menys exposició institucional i, en canvi, més direcció i més vehicular les inquietuds.

I és que l'altre gran tragèdia d'aquesta falsa participació és la informació genèrica. Adequar, augmentar, potenciar, enfortir, promoure, coordinar.. Cap compromís objectiu i tot declaracions d'intencions.

Aquest model ha de portar-se necessàriament a l'extinció. O fem participació de qualitat, activa i amb nous formats o l'únic que fem és omplir memòries i informes amb reunions i participació només de quantitat.

Avançar la informació a tractar als interessats; no preveure reunions merament informatives; planificar grans eixos, però no portar-los ja concretats; prioritzar la gestió de les inquietuds a l'execució de les directrius; potenciar les noves tecnologies i formats que permeten desvincular-se de la rigidesa horària; etc... Mil maneres que són vies per combatre aquesta desafecció de la que tant ens queixem i que, de ben segur, més d'un administrat ens dirà que és la mateixa Administració i els seus òrgans qui la provoca.

Les mesures (i desmesures) de seguretat

2010-02-14T14:00:00.004+01:00

Massa sovint em pregunto si opera el sentit comú o no en tot això de les mesures de seguretat a edificis públics, aeroports, instal·lacions, etc..

Aquests dies torna a ser notícia la implantació dels ja anomenats 'estripcontrols': aquests escàners integrals que reproduiran aquella imatge tant còmica que, de moment, només havíem vist a les pel·lícules: que algú (o alguna cosa) sigui capaç de 'despullar-nos amb la mirada'.

Sembla ser que al final aquesta idea va agafant força i, per pretesa tranquil·litat de tots, ja ens avisen que no és cancerigen.

La Unió Europea, però, més que un exemple de garanties pels ciutadans als aeroports, fins ara, ha estat un exemple d'abús de dret. No va ser fins que després de moltes pressions, al final, va sortir publicat el reglament d'objectes perillosos que havia d'acabar amb el show de treure's les sabates, cinturó, etc a l'arbitri del personal de seguretat d'una empresa privada.

Però, tornant al començament, el drama no és només als aeroports (que és el cas més escandalós), sinó que el trobem a edificis públics, institucions i instal·lacions esportives.

A títol d’exemple quotidià, als Jutjats Socials de Barcelona (situats al voltant de la Ronda Sant Pere i el carrer Girona) hi ha tres edificis judicials. Dels tres edificis (Ronda Sant Pere 41, Ronda Sant Pere 52 i C/Girona, 2), només a dos hi ha detector de metalls. És a dir, per portar-ho a l'extrem, si vols entrar amb una pistola, un ganivet o una bomba, als jutjats de Ronda Sant Pere 52 ho podràs fer sense problemes.

A més, tot aquest show dels detectors de metalls i els escàners té un punt d'absurditat culminant: quan el detector ja ha pitat tres o quatre cops, has tret monedes i claus i, tot i que continua pitant, sense saber ben bé perquè, el vigilant de seguretat et diu allò del 'passa, passa' sense tenir en compte que hàbilment t'hagis amagat l'arma, ganivet o bomba entre la roba.

Segur que és una visió excessivament tremendista, però el cert és que això són exemples reals i que es repeteixen dia a dia; exemples que, en definitiva, com deia al començament, et fan plantejar si darrera de tot això opera el sentit comú o no.

Si voleu rematar-ho, aquí teniu un exemple més: a l'estació del TGV a Lleida et fan passar la maleta, cartera o el que portis per l’escàner. Tu, en canvi, passes directament cap a la zona per agafar el tren sense cap tipus d’arc detector de metall, ni control. Per tant, consell: si porteu una pistola, bomba o navalla i heu de pujar al TGV, poseu-vos-ho a l’americana enlloc de la maleta.

Realment, és molt absurd tot plegat. Abans d'instal·lar els estripcontrols, potser que algú tingui més present el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge, que no pas aquesta pretesa defensa de la seguretat que, al final, també falla.

Repàs als últims dies i valoració de la participació institucional

2010-01-17T18:29:00.003+01:00

Fa temps que tenia pendent actualitzar el bloc. El cert és que l'activitat de conseller municipal m'ha saturat una mica més l'agenda i no ha estat fàcil.

Mica en mica, m'aniré posant al dia dels temes de caràcter més general com la situació econòmica, la presidència espanyola de la Unió Europea, la pseudosupressió de l'impost de successions, la no dimissió de ningú malgrat les noves informacions de l'incendi d'Horta de Sant Joan.. hem estat ben distrets!

I, avui, per cert, un fet important: la proclamació de l’Artur Mas com a cap de llista de Convergència i Unió a les properes eleccions al Parlament de Catalunya; podria haver estat un mer tràmit, però el cert és que el discurs de l’Artur ha estat brillant i molt en consonància amb la situació actual.

Però abans que res, em toca passar comptes de l'activitat municipal de l'últim trimestre. Des de l’últim escrit al bloc, al Districte hem passat per dos Consells Plenaris, unes Comissions Consultives, un Consell Ciutadà i alguna reunió sectorial com la del Consell Escolar Municipal.

Tinc la sensació que, malauradament, aquesta activitat institucional queda enclotada dins de la seu del Districte a la Plaça Valentí Almirall i té molt poca transcendència fora. I, a més, també tinc la sensació que això no és perquè sí.

Progressivament les maneres de fer del Districte han anat provocant aquesta situació. La participació dels veïns, entitats, etc. a la institució acaba sent molt reduïda en els òrgans de participació oficials. I això, sens dubte, és un fet d’allò més xocant amb la rica i abundant vida dels veïns i les entitats del Districte. La Festa Major del Clot, l’entrega dels Premis Sant Martí, la mostra d’entitats de La Verneda, la constitució dels Consells de Barri, la inauguració dels camins escolars o, ahir mateix, la inauguració del Centre de Barri Bac de Roda – Poblenou són actes, festes i trobades plens de gent que participen de la vida del Districte. Però, en canvi, no amb la mateixa intensitat participen de la institució que els governa.

Un dels nostres reptes pels propers anys és trobar la solució a això. Caldrà que, entre les diferents propostes de millora que plantegem per posar fi al divorci entre ciutadania i política, corregim aquest error fent de les institucions una eina més atractiva i a l’abast de tothom.

Però, bé, repassant l'actualitat, la ciutat no es queda curta! El final de festa de les últimes setmanes és la proposta de l'Alcalde perquè Barcelona organitzi uns jocs d'hivern. Això m'ho reservo per un altre dia. De ben segur, es mereix un comentari individual.

Setmana per oblidar; setmana per reflexionar

2009-10-31T12:56:00.002+01:00

Detencions, explicacions subjectives de les notícies, finançament de partits, el lamentable estil Garzón de fer justícia, la credibilitat de les institucions i, per rematar-ho, un escarni públic del tot innecessari.

Personalment, tot això de l'operació 'Pretòria' m’ha deixat atònit; i crec que no sóc l’únic. En qualsevol cas, però, són moltes les reflexions que no puc deixar de fer “en veu alta” i que, mica en mica, intentaré esbossar-les sistemàticament:

1) La premissa principal. Ningú és culpable fins que no es demostri el contrari. La detenció no ha de ser sinònim d'una imputació automàtica de càrrecs. Més d'un cop hem vist com algú detingut després surt lliure de càrrecs. Això, a més, de la mà del jutge Baltasar Garzón, pràcticament, és marca de la casa. La comunitat de juristes comença a dubtar, fins i tot, de la competència de l’Audiència Nacional en aquest tema.

2) Les garzonades. Després de setmanes de cas Millet i la gent demanant presoners a tort i a dret, el Jutge Garzón demostra la seva manera de fer: detencions i Guàrdia Civil (que no Mossos!) entrant a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet; detinguts i incomunicats durant 72 hores; i, ahir a la nit, presó sense fiança. No cal dir que tot això queda a anys llum tant del registre al Palau i la declaració del Sr. Millet que va tardar 3 mesos a fer-se, com, especialment, del fet que el Sr. Millet, malgrat els càrrecs que se li imputen, continua lliure.

3) Els titulars i les ramificacions politiques del tema. Estic fart de sentir que hi ha detinguts dos alts càrrecs del Govern Pujol. Tant costa dir que els detinguts fa 20 anys que no fan política i que si estan detinguts és per les seves activitats professionals actuals? Hi ha una diferència abismal entre un Alcalde en exercici i un expolític. Com no, però, la dictadura socialista de la informació, malgrat les circumstàncies adverses (el pitjor pal d’aquesta història és pel PSC que ara mateix té un Alcalde i un regidor d’urbanisme empresonat) fa bé la seva feina.

4) La visió espanyola del tema. Poc temps li ha fet falta a la caverna mediàtica espanyola per associar un possible cas aïllat de corrupció (com tots els que malauradament s’estan destapant per tot arreu) amb la qüestió nacional. Ningú ha estat detingut per socialista, nacionalista, etc.; hi estic d'acord. Però aquestes detencions no poden servir perquè per Espanya s’expliqui que a Catalunya es vol més autogovern i més recursos econòmics perquè els polítics s’omplin les butxaques. S’ha tardat molt poques hores a pervertir el significat de l'oasi català. L'oasi català és i ha de continuar sent una manera de fer política; l'oasi català no és (ni ha de ser) cap conxorxa per tapar-se les vergonyes.

5) La dignitat de la política i de tants i tants alcaldes, regidors, diputats, consellers, etc. La política real no es això. Em faig farts de dir-ho. He tingut la sort de conèixer bellíssimes persones preocupades pel benestar de la seva gent. I, a petita escala (Alcaldes, regidors, etc.) això encara és més evident. A la política hi ha xoriços; com a tot arreu! El problema és que els xoriços de la política surten cada dia al diari i la resta no. Serà feina de tots acabar amb aquesta xacra, però per acabar-hi, cal continuar confiant en les institucions.

6) De la detenció legal al maltracte i escarni públic. Celebro que els articles d’opinió i les tertúlies en parlin; cal denunciar-ho fins a la sacietat. Per descomptat que no perquè siguin polítics o expolítics han de tenir un tracte diferent. Si la detenció comporta dormir a comissaria, fer 600 quilòmetres en furgoneta cap a Madrid, etc. totalment d’acord. Però aquest cop s’ha produït un escarni públic escandalós. Perquè qualsevol indesitjable té dret a tapar-se la cara amb una jaqueta i en aquest cas no? Perquè sempre veiem la furgoneta entrant al soterrani de l’Audiència Nacional i en aquest cas no? Les imatges dels detinguts emmanillats (que es pensen que apretaran a córrer???) recollint les seves pertinences són extremadament colpidores. Del tot innecessàries. I, no ens enganyem, totalment provocades (qui va avisar a la premsa? Qui va ordenar aquest tracte? Quin criteri hi ha per decidir qui entra el pàrquing i qui no? I els que no entren, perquè a vegades es posa mampares per tapar-los i aquest cop no?).

Com deia al començament, tot aquest cas em deixa atònit. Confio que al llarg dels propers dies podrem tenir més informació per valorar el cas. Però, sobretot, confio que tots plegats aprendrem algunes lliçons que, ara com ara, està clar que es suspenen de manera estrepitosa.

Jornada l'ús de les llengües cooficials a l'Administració de Justícia

2009-10-18T13:45:00.002+02:00

Divendres es va celebrar la Jornada 'L'ús de les llengües cooficials a l'Administració de Justícia'; la sisena jornada anual de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia.

La jornada, que va començar amb una sessió inicial brillant per fer un repàs històric a la qüestió, també va servir per difusió de les eines que, en l'entorn web, tenen els professionals del món de la justícia: traductors automàtics, reculls de legislació actualitzada, formularis, etc.

Però, al marge del repàs històric i les eines lingüístiques, la qüestió és més senzilla: el 88,4% del que entra als jutjats provinent d'Administracions Públiques (Mossos d'Esquadra, Ajuntaments, etc.) és en català; segons la Generalitat, el 90% dels funcionaris poden respondre en català i el 80% escriure en català (tot això d'acord amb les habilitats, cursos de formació, etc); però, malgrat tot això, falta informació dels drets que els ciutadans tenen davant de l'Administració de Justícia.

La gent continua pensant que no pot declarar en català, els advocats tenen por que els jutges resolguin malament per no haver entès el contingut de l'escrit o del judici (i això que segons quins exercicis de catalanoparlants parlant en castellà poden arribar ser més incomprensibles i tot!); i, al final, l'impacte que es produeix quan al telenotícies surt un judici i els advocats (fins i tot de la Generalitat), jutges, testimonis, fiscals.. parlen en castellà és un impacte nefast per seguir millorant en aquest àmbit.

Solucionar el problema del català a la justícia passa per dos qüestions claus: d'una banda, cal més difusió dels drets lingüístics que tenen els ciutadans davant de l'Administració de Justícia (poder declarar en català, poder demanar que les actuacions es tramitin en català, etc.); i, d'altra, cal que els operadors jurídics assumeixin una actitud valenta i decidida d'utilització del català dins de l'Administració de Justícia (un fet que els mateixos operadors ja han assumit fora de la justícia: ajuntaments, registres, notaries, el mateix passadís o la secretaria del jutjat, etc.), però que no es produeix dins de les sales de vistes.

Finalment, però, no vull tancar aquest petit resum amb un últim apunt: la jornada també va servir per veure que, un cop més, a Euskadi, Galícia, les Illes i el País Valencià estan igual o molt pitjor. Amb molts més problemes a Euskadi, però, en definitiva, la sensibilitat de l'Administració de Justícia és, igual que la seva configuració i format, de mentalitat castellana i sense cap voluntat d’admetre variacions.

Presa de possessió com a Conseller Municipal de Districte

2009-10-08T00:39:00.003+02:00

Ahir al vespre vaig prendre possessió del càrrec de Conseller Municipal del Districte de Sant Martí. A diferència de la implicació política vocacional que he vingut fent fins ara amb l'activitat de partit (i que seguiré fent, per descomptat), ara em converteixo en càrrec institucional del Districte de Sant Martí i cobraré (encara no ho sé exacte) uns 900 euros al mes en concepte de dietes compatibles amb la meva professió; això sí, sempre que hi hagi activitat institucional: plenaris, comissions, etc i compleixi amb la meva obligació d'assistir-hi, és clar.

Ara més que mai esdevé de vital importància no perdre de vista un concepte clau d'aquesta nova etapa: el caràcter de servei públic d'aquests càrrecs institucionals de l'Ajuntament de Barcelona.

Evidentment l'accés a aquest càrrec s'esdevé pel camí fet dins de CDC fins i tot abans de ser President de la seu de CDC al Districte de Sant Martí; però no es pot perdre de vista que l'Ajuntament retribueix amb dietes aquests càrrecs per representar als veïns, esdevenir interlocutor de les seves queixes i inquietuds i, com deia abans, per prestar-los un millor servei públic i institucional.

A través del bloc miraré d'anar fent pública aquesta activitat institucional que, malauradament, massa sovint acaba sent poc coneguda. Amb la mateixa transparència que des del primer moment he volgut que es conegués l'import de les dietes, intentaré fer difusió i rendir comptes de la feina feta.

A partir d'avui, doncs, pel que fa als temes de Barcelona i el Districte de Sant Martí, la frase 'qualsevol cosa, a disposar!' té més sentit que mai.

La notícia: més IVA. La demanda social: menys impostos; sobretot, menys impost de successions

2009-09-27T23:39:00.003+02:00

El Govern Zapatero ja anunciat que apujarà l’IVA i, un cop més, augmenta la nostra pressió fiscal. Els votants decideixen els governs i els governs tenen molt a dir sobre els impostos; ara no valen els laments. Però, en matèria de governs i impostos, també, a Catalunya, fa temps que el Govern té pendent prendre una decisió que comença a ser urgent: que l’Impost de Successions sigui pràcticament inexistent.

La feina del dia a dia al despatx em fa veure cada cop més la crueltat d'aquest impost. De fet, però, no cal ser advocat, ni especialista en el tema per constatar el greuge comparatiu t'ho miris per on t'ho miris.

La primera manera de mirar-s'ho és plantejar-se com pot ser que a l'Espanya aquesta que tant s’apel·la a la igualtat de tots, es toleri que a unes comunitats autònomes es pagui l'impost i a d'altres no.

Però mirar-s'ho només des d'aquesta òptica seria caure en allò que diuen que l'abre et tapa el bosc. Al final, l'impost de successions és un impost en mans dels govern autonòmics i, com deia abans, hi ha una cosa que no s'ha de perdre de vista: els ciutadans voten els governs.

Ara seria d'allò més fàcil carregar contra el tripartit, parlar de l'opció que en aquest tema pren el Govern,etc. No val la pena. Només vull deixar clar que formava part dels programes electorals de CiU el 2003 i el 2006 la supressió de l'impost de successions; val la pena recordar que eliminar els 80km/h als accessos a Barcelona i la supressió de l'impost de successions són dos compromisos personals, públics i en plena vigència de l'Artur Mas com a candidat a la Presidència de la Generalitat.

Però sortint de la qüestió política, avui aquest impost ha perdut tota la seva utilitat i, el que és pitjor, suposa un greu perjudici pels ciutadans. Ciutadans que hereten un pis on el difunt no tenia el seu últim domicili, els quatre estalvis de tota una vida, etc. i que es veuen obligats a pagar un impost en diners líquids que massa sovint no tenen; la Generalitat no s'espera a que puguis vendre el pis per pagar l'impost!

La persecució de les fortunes que volia perseguir l'impost està desfasada. Els trams penalitzen la classe mitjana (i majoritària del país!) d'una manera que clama al cel. I, el més important, els ciutadans n'estan tips i ho denuncien dia rere dia amb l’única eina que els queda mentre no hi hagi eleccions: les seccions de cartes al director.

Només els demano que se'n recordin d'aquests laments a l'hora de votar. Els polítics els trien els ciutadans; les politiques a seguir i els programes que aplicaran, també.

La Catalunya Global: el marc de treball per definir la Catalunya del futur

2009-09-16T21:33:00.000+02:00

Ara fa ben bé un any que em trucava en Marc Guerrero per oferir-me el que he acabat etiquetant com fer política des de fora de la política.

En Marc s'integrava a la Fundació Trias Fargas reconvertida i refusionada en la nova CATDEM: Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas i, junt amb els nous projectes de la CATDEM, hi havia la constitució d'un àmbit de reflexió sota el títol: 'La Catalunya Global'. La proposta que em feia (i que vaig acceptar encantat) era la coordinació d'aquest àmbit de treball presidit pel Daniel Ortiz; tot un descobriment per mi.

Entre reunions definitòries, plans de treball, etc. vam començar el projecte al gener d'aquest any i, des d'aleshores, crec fermament que hem contribuït i contribuirem a crear nous horitzons de futur.

Deia al començament això del 'fer política des de fora la política' perquè a la Fundació fem política, imaginem nous horitzons i plantegem reptes de futur pel catalanisme, però amb una premissa diferent, ho intentem fer lluny de l'actualitat del dia a dia i dels condicionants immediats.

Hem reflexionat sobre la globalització, sobre la internacionalització de les empreses i de les iniciatives catalanes (ja sigui aprofitant la globalització o donant resposta als reptes que aquesta planteja), sobre el paper que, avui dia, és necessari que assumeixi l'Administració Pública tant en la gestió del nostre dia a dia, com en el lideratge i la corresponsabilitat que ha de buscar per assegurar el desenvolupament de futur, sobre la implantació de les noves tecnologies i l’aplicació pràctica d’aquestes; en definitiva, hem començat a posar les bases d’uns plantejaments que, en clau de país, dibuixin un nou escenari col·lectiu.

Encara queden mesos de treball i, el més important, acabar el document final que ha de plasmar tot això. Quan acabem aquesta feina, per fi podrem valorar si hem aconseguit definir el nou escenari que, per aquesta Catalunya Global i el nou catalanisme, proposem a deu, quinze o, fins i tot, vint anys vista.

Al final, però, tant fruit del nostre treball, com de totes les aportacions que caldrà recollir i vincular a aquest projecte, no només caldrà buscar l'èxit de les nostres propostes, sinó l'èxit d'un país que, ja des d’ara, ha d’optar per situar-se al nou ordre mundial amb les millors fortaleses i oportunitats de les que es pugui dotar.

Reinici del curs polític i suport al referèndum d'Arenys de Munt

2009-09-09T16:55:00.003+02:00

Si el 31 de juliol semblava la fi del món, l'1 de setembre ha suposat la resurrecció. La tardor es preveia moguda políticament a Catalunya, però la recent sentència invalidant el suport de l’Ajuntament d’Arenys al referèndum per l’autodeterminació encara ha alimentat més un foc que, de moment, semblava que només esperava la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

L'Estat, amb un excés de zel que ja li és característic, ha tornat a utilitzar tots els seus mecanismes per intentar aturar qualsevol esquerda als seus límits territorials. I, a sobre, ho ha fet mofant-se dels catalans enviant com a advocat de l’Estat un excandidat de la Falange.

Que un Ajuntament, com el d'Arenys de Munt, doni suport a una iniciativa no vinculant sobre si els ciutadans estan a favor de la independència o no, no és, ni de broma, que un Ajuntament (ni molt menys Catalunya) convoqui un referèndum separatista.

L'advocat de l'Estat argumenta que cal aturar la consulta perquè, d'acord amb la Llei de Bases del Règim Local (la Llei que regula l'organització i competències dels Ajuntaments, Diputacions, etc.), aquesta consulta està fora de les competències municipals.

Ai,caram! Com tantes altres, punyetes! El problema de fons no és si està dins de les competències o no perquè l'Ajuntament hi dona suport; no ho promou directament. El problema de fons és que l'Estat no està preparat per veure segons quins resultats o, encara pitjor, per assumir segons quins plantejaments.

Les manifestacions de la Vicepresidenta del Govern dient que a la Constitució no hi cap l'autodeterminació i la independència deixen un nul marge de maniobra als independentistes convençuts de la via pacífica i democràtica.

Si per la via democràtica no hi ha camí, ens condemnen a algun altre tipus de via? Que no pateixin que no caurem al parany. Però, amb parany o sense, els tocarà aprendre la lliçó; no vols caldo, dues tasses! Ja s'han produït tant la reacció en cadena amb consultes similars a altres Ajuntaments, com les mocions de suport a l’Ajuntament d’Arenys. Ara a l’Estat li surten nous referèndums arreu del territori i, el que és millor, les maneres del Govern de Madrid evidencien encara més que, per Catalunya, Espanya i la seves pseudoconcepcions de la plurinacionalitat i les autonomies és més un problema que no pas una solució.

Bona Diada a tothom!

El finançament

2009-07-15T11:22:00.001+02:00

Al final, ha arribat l'acord de finançament. Als articles d'opinió, les tertúlies de ràdio, etc. el valoren a tort i a dret, però, potser, enlloc de la valoració (que, al final, està viciada per la tendència política) és més interessant entrar en altres qüestions.

La forma és un desastre. Només cal repassar el vídeo que us enllaço aquí per veure els incompliments sistemàtics dels terminis pactats.

Ens queixem del desprestigi de la política, però si el termini d'una paraula donada (o, fins i tot, d'una llei aprovada!) val tant com un zero a l'esquerra, és impossible reconduir aquest desprestigi.

Les reaccions són previsibles. Compareixença de tots els partits politics i rodes de premsa previsibles. D’una banda, el pacte de finançament és genial pel PSOE, ERC (amb quin paper! Tants anys reclamant concert, per ara agafar-se a allò de “és millor això que el que teníem”) i IC i, d’altra, dolent per CiU i PP (pel PP, però, és dolent en les paraules, però les Comunitats Autònomes on governen s’hi sumaran).

I és que al final el pacte de finançament és sempre millor si aporta més diners que l'anterior; aquesta és una premissa evident i un repte fàcil d’assolir.

Ara bé, cal analitzar-ho bé i, des del meu punt de vista, hi ha dos mals irreparables: en primer lloc, des del punt de vista de la relació Catalunya – Espanya, el resultat és pèssim. Un cop més el sistema de finançament serà pactat per totes les Comunitats Autònomes i ens tornem a quedar lluny del concert econòmic; ens cal disposar de la clau de la caixa amb caràcter immediat. Si seguim depenent del finançament de l’Estat, cada dia estem més a prop de la Diputació Provincial i més lluny del ple autogovern.

En segon lloc, el niguneig a l’Estat de Dret arriba a límits insospitats. L’Estatut és una Llei Orgànica de l’Estat i el respecte al seu contingut que fa el nou sistema de finançament és més que discutible. I això és així començant pels terminis de resolució i aplicació del finançament, segueix pel model que proposava l’Estatut i el que es farà ara en un nou cafè per a tots i, com no, acaba amb que les famoses xifres del finançament són una previsió a uns quants anys vista; previsions fetes just enmig d’una crisi econòmica que no sabem fins on arribarà. Ens juguem alguna cosa que, passats els anys, l’execució final de tot això quedarà lluny de les xifres i els titulars d’aquests dies?

Balanç de la setmana

2009-06-26T09:41:00.001+02:00

Aquesta última setmana s'han succeït un parell de notícies dramàtiques. Volia parlar del Col·legi d'Advocats, les eleccions del Grup d'Advocats Joves,etc. però la mort d'en Vicenç Ferrer i l'atemptat d'ETA em fan alterar l'ordre d'aquesta entrada.

Sens dubte, dos fets extraordinàriament tristos. El primer és un fet natural i inevitable. Però quan el creador d'una obra social tant rica mor, és impossible no veure la grandesa d'aquestes persones i la petitesa de certes mesquineses del dia a dia.

Una mesquinesa que esdevé enorme en el cas de l'atemptat d'ETA. A més, les últimes notícies d'ahir confirmaven l'opció d'ETA per seguir el camí equivocat. Malauradament, amb Otegui desaparegut (i potser també incomprès), amb el pacte PSOE-PP que fa Patxi López lehendakari i una ETA totalment desbocada, la cosa continua pintant molt malament.

I, en aquest escenari global i de rabiosa actualitat, es produeix un petit escenari particular; continuar aportant des de les institucions un petit gra de sorra per canviar la realitat.

El passat 16 de juny es van celebrar les eleccions al Grup d'Advocats Joves del Col·legi d'Advocats. La candidatura d'en Diego Callejón va sortir guanyadora en unes eleccions disputades i, fins i tot, tenses en algun moment.

Des de la setmana passada, com a membre d’aquesta candidatura guanyadora, he estat nomenat vicepresident del nou comitè executiu del Grup d’Advocats Joves i, per tant, comencen dos anys anys de mandat amb molts projectes.

De ben segur que, també des del Col·legi, es pot contribuir a buscar i donar vida a les bones obres que comentava abans i, sobretot, a conscienciar la societat sobre els camins pels que no s'ha d'anar.

Posada al dia

2009-06-16T00:07:00.000+02:00

El cert es que fa massa temps que no actualitzo el bloc i cal posar-hi remei! Amb el bloc m'ha passat allò de, conscient que tinc un tema pendent per resoldre, per fer-ho bé i compensar el retard, espero el millor moment per fer-ho; al final, però, el millor moment no apareix i s'allarga un dia més el tema pendent..

Cada dia veig més que amb mòbils (“t'he trucat al mòbil, però no m'has contestat”; has pensat que potser estava fent alguna altra cosa?), correus electrònics (“has rebut un correu que t'he enviat?” Home.. Si envies un correu, arriba,no?), etc. vivim un ritme frenètic que ataca directament la qualitat de vida.

Però tampoc ens enganyem.. Aquest viure frenètic (i a vegades compulsiu i poc pacient) també fa que, en definitiva, vivim.. Vivim constantment al 100%. Fa que, en definitiva, la vida tingui més sentit i que, de fet, els principals reptes (i satisfaccions) no només siguin laborals, sinó també en tots aquells entorns en els que ens movem.

I, mentrestant, com no, el món continua girant.. La sentida mort de Pepe Rubianes (i el recent acte homenatge), tot el show amb les manifestacions contra el procés de Bolonya i uns Mossos d'Esquadra que han sortit esquitxats tant per Bolonya com per les celebracions del Barça (un barça tricampió de forma espectacular!), etc.. són notícies que, dia rere dia, van omplint els titulars de l'actualitat.

A tot això cal sumar dos punts àlgids de la vida política a Catalunya: el venciment continuat de tot termini imaginari per la resolució del finançament i els resultats de les eleccions europees.

Ja hi haurà temps per anar-ho comentant tot plegat, però, de moment, primera feina feta: bloc actualitzat i tornem a començar!

Humiliació, dignitat i vergonya aliena

2009-01-11T13:11:00.005+01:00

El passat dijous dia 8 vam veure una imatge d'humiliació del sistema, dignitats personal i institucional i vergonya aliena sense precedents: el judici contra Juan José Ibarretxe, Patxi López, Rodolfo Ares, Arnaldo Otegui i els membres de la il·legalitzada batasuna.

Humiliació d'una sala judicial que va quedar petita no només per la gent que va comparèixer al judici i a les portes del palau de justícia, sinó també per la magnitud i el pes específic de les persones a les que es jutjava.

Dignitat màxima del Lehendakari Juan José Ibarretxe i d'Arnaldo Otegi a l'hora d'enfrontar-se al tribunal. Dignitat, també, dels representants del PSE-PSOE, Patxi López i Rodolfo Ares, però, no ens enganyem, aquests no podien dissimular la seva incomoditat.

I, finalment, vergonya aliena dels advocats i representants del 'Foro Ermua' i 'Dignidad y Justícia'.

Sincerament, hagués considerat del tot justa i merescuda algun tipus de manifestació de respecte de la representació del poder judicial cap al Lehendakari. Però, com deia abans, la humiliació del sistema i de la sala per donar tràmit a aquesta aberració jurídica i la dignitat dels encausats (especialment d'Ibarretxe i la seva defensa que no volen l'arxiu del tema com pretenen els socialistes bascos, sinó arribar fins al final perquè es declari la innocència) és una imatge més que satisfactòria.

Que el mateix fiscal no vegi delicte en aquests fets, demostra l'absurditat i la manca de fonament del què s'està encausant. En definitiva, un muntatge en el que es demanen penes de presó i inhabilitacions per representants polítics escollits democràticament. Els querellants estan intentant guanyar al jutjat el que, ni de carrer, poden guanyar a les urnes.

Juan José Ibarretxe, Patxi López, Rodolfo Ares i Arnaldo Otegui han dialogat amb la il·legalitzada batasuna, però aquest diàleg és un acte polític per buscar solucions al conflicte basc. Si el fet que els representants polítics dialoguin per resoldre aquest conflicte històric és sinònim d'anar a la presó, ens ho hem de fer mirar immediatament; el sistema està fallant estrepitosament.

Dia de rebaixes i any nou d’augments

2009-01-06T23:06:00.008+01:00

Ja han passat els Reis i avui comencen les rebaixes. No obstant, val la pena fer una repassada als augments que ens ha portat l’any nou:

- El metro i l’autobús, un 5% de mitjana (la T-10 un 7%)
- El tren, entre un 4% i un 6,28% (les rodalies, el 6,28%)
- Els peatges de les autopistes, si són estatals un 4,46% de mitjana i, si són de les que depenen de la Generalitat, un 4,24%
- Els taxis, un 6,2%
- El Bicing, un 25%
- Telefònica, un 4%
- Correus, un 3,2%
- La llum, un 3,5%

Déu n'hi do! Un cop més la vida s'encareix. I, tots aquests augments, a més, es produeixen quan les últimes notícies de caràcter econòmic són:

- la inflació del 2008 tanca al nivell més baix dels últims deu anys, a l’1,5% (a finals del 2007 era del 4,3%)
- el preu dels pisos nous cau un 6,5%
- la venda de cotxes a Catalunya cau un 30,2%
- els locals d’oci nocturn registren el pitjor Cap d’Any en tres dècades
- la facturació de la campanya de Nadal i Reis serà inferior a la de l’any passat

Afortunadament, baixa l’euribor i això farà respirar una mica més a moltes famílies, però aquests augments, en el context actual, són una autèntica vergonya. I més encara quan, al final, molts d’ells són preus de serveis bàsics, d’ús gairebé obligatori i que, a més, tenen el vist-i-plau de les institucions municipal, nacional i estatal corresponents.

Sincerament, sembla que tots aquells que hagin autoritzat aquestes tarifes encara no són conscients de quina és la pel·lícula que estem vivint la majoria de mortals aquests dies...

Mirada enrere (2)

2008-12-29T11:11:00.002+01:00

Com no, el desembre ha estat més estressant que el novembre.. amb força retard, però, no puc estar-me d’escriure quatre línies per repassar els últims esdeveniments de l’any. De cara a l’any que ve (per allò dels propòsits d’any nou), miraré de recuperar la regularitat setmanal del bloc

1) El PSC vota els pressupostos de Madrid malgrat no estar tancat el finançament de Catalunya. I algú es pensava que això no aniria així? Ja fa anys que PSC i PSOE són dues marques diferents d’una mateixa franquícia. Algú ha vist mai que a un Pans & Company el preu d’un entrepà sigui diferent en funció del local? Doncs, aquí passa el mateix... el preu el marca el PSOE i, aquest cop, tot i els ministres, tot i la personalitat del PSC i tot i el que vulgueu, el PSC s'ha empassat els pressupostos i, d’aquí quatre dies, tot apunta a que s'empassarà el finançament.

2) El finançament. Pinten bastos. És molt fàcil d’entendre: no pot ser que tothom que es reuneix amb el President Zapatero en surti content. Madrid, País Valencià, Andalusia, Catalunya, Galícia.. Zapatero explica a tothom el què vol sentir i no el què pensa fer.

3) El fre a la directiva de les 65 hores. A pocs mesos de les eleccions europees, el Parlament Europeu s’ha reivindicat aturant aquesta directiva. Malauradament, però, és un dels pocs casos que coneixem del Parlament Europeu. Ens hem de congratular per la notícia, però hem de demanar més proximitat a unes institucions europees que encara ens queden massa lluny.

4) Les modificacions de velocitat a l’àrea metropolitana. Els 80 km/h ara podran ser 60 i 50 km/h; és escandalós. La mesura dels 80 km/h ha suposat la recaptació de 3,2 milions d’euros en multes i, en canvi, la reducció de només un 4% de la contaminació quan les previsions eren del 17%.

I, mentrestant, Rodalies de RENFE continua tenint aturades injustificades, els transport públic és deficient i, com no, els qui paguen els plats trencats són els que han d’anar a treballar cada dia.

5) La Marató de TV3. Un altre any d’èxit per TV3 i un motiu de satisfacció per la societat catalana. En un any de crisi, acomiadaments, expedients de regulació d’ocupació, etc. la societat catalana respon a una iniciativa solidària com és la Marató de TV3, es recapten més de 5,8 milions d’euros i s'esdevenen milers i milers d’activitats per recaptar fons a tot el país.

Tota una lliçó de solidaritat que, a més, passa la mà per la cara a altres cadenes de televisió estatals; públiques i privades, tot i intentar-ho més d’una vegada, mai se n’han sortit amb el mateix èxit.

6) Indecentment, tot puja per sobre l’IPC. Pugen les rodalies de RENFE (un 6%) i pugen els peatges de la Generalitat (un 4,6% de mitjana). I, en aquest últim cas, si sentiu la versió del Govern, com no, la culpa és de Convergència i Unió que no els va pujar en el seu dia.

Quina barra! En temps que tothom s’ha d’apretar el cinturó, ningú fa res per evitar aquests abusos que afecten tant la butxaca dels ciutadans. Potser si Convergència i Unió no els va apujar era per això, no? És indecent apujar els peatges i les rodalies per sobre l’IPC, però, sens dubte, encara ho és més atribuir-ho a un govern que fa dues legislatures que no governa.

7) La sabata contra Bush i els seus límits. He de reconèixer que em produeix un cert somriure per sota el nas cada cop que veig les imatges del periodista iraquià llençant la sabata contra el President d’Estats Unitats; tenen un punt d’ironia: Bush es presenta a l'Iraq per posar la cirereta del seu pastís abans de plegar i la fotografia que dóna la volta al món en és en el sentit contrari al que ell pretenia.

I, a partir d’aquí, com que està de moda anar contra Bush, trobareu jocs per internet, grups de suport al facebook, etc.

Però aquest acte s’ha de condemnar. Per més injusta que sigui l’ocupació de l'Iraq, per més desacord que hi hagi amb les polítiques de Bush, etc., al final, és una forma de violència i agressió contra una persona escollida democràticament.

La prova que això s’ha de condemnar és el que va passar a l’Assemblea de veïns afectats del barri de l’estació a Sallent: en un moment tens de la reunió, una persona va tirar una sabata contra la taula d’autoritats. Per més gràcia que ens faci en un primer moment, això no és pot tolerar.

i 8) L’any Macià. Francesc Macià, sens dubte, és un referent per Catalunya. Entranyable fins al punt de ser conegut amb el sobrenom de l’avi, però també fidel a Catalunya i a un projecte fins al punt de ser reconegut com un dels Presidents més èpics de la nostra història recent.

La coincidència del 75è aniversari de la seva mort i 150è aniversari del seu naixement, ens porta a un 2009 que serà l’any Macià i en el que, de ben segur, podrem descobrir i conèixer encara més fets fascinants d’aquesta figura. Ara bé, l’apel·lació que aquests dies es fa a la seva figura i a què era, què volia dir i què hagués fet ell, comença a ser excessiva.

L’Iu Forn feia un article molt bo a l’Avui d’ahir; us l’enllaço aquí. Comença a ser hora de recordar els nostres morts per les seves gestes i el que van representar; no pel que nosaltres voldríem que fessin o haguessin fet.

Bona entrada d’any a tothom !

Mirada enrere i repassada a l'actualitat

2008-11-25T16:02:00.005+01:00

Aquest últim més ha estat especialment intens i ja hi haurà ocasió d’anar comentant el què ha passat mica en mica. Malauradament, però, el bloc ha quedat abandonat. És hora de fer un repàs ràpid!

1) La despesa pública. Tot va començar amb la televisió i l’escriptori a mida del cotxe oficial del President del Parlament, Ernest Benach i, al final, ha acabat sortint de tot: consellers que cobren dietes tot i desplaçar-se en cotxe oficial, els 130.000 euros de sou dels membres del CAC, assessors que cobren com a directors generals, 50 alts càrrecs de viatge oficial, etc..

Ho vaig denunciar a l’entrada anterior ara fa un mes i derivat de l’aprovació de l’oficina antifrau. Algú hauria de començar a fer l’harakiri al sistema i assumir que no es poden gastar ni segons quins imports, ni en segons quines tonteries. Al final, tot té cobertura legal, però és un tema d'ètica.

Ara bé, molt de compte! Fixem-nos també que totes aquestes crítiques venen de ràdios, premsa i mitjans de comunicació de Madrid. En moltes d’elles la crítica de la despesa pública que es fa, no critica quant gastem, sinó en què ens ho gastem.

Hi ha una sentència popular molt cèlebre que diu: “només els beneits miren el dit quan –tot dient “mireu la Lluna”- els estàs assenyalant la Lluna”. Vés que no ens passi una mica el mateix en tot aquest tema. Nosaltres no hem de decidir si volem ordinadors a les escoles o Mossos d’Esquadra; hem d’aspirar a tenir les dues coses.

Un apunt final en aquest tema: crec que el President del Parlament es va equivocar sortint dos dies després i dient que retirava els accessoris. Jo entenc perfectament que el President del Parlament tingui un cotxe igual o millor que el del President del Congrés dels Diputats o de l’Assemblea General francesa. És més, entrant al cas concret, el President del Parlament va cada dia de Barcelona a Reus en cotxe. Estic encantat que es plantegi tenir una oficina mòbil al cotxe i aprofiti les hores de viatge per treballar en benefici de tots. El pas enrere que va fer, en canvi, suposa admetre que tots aquells accessoris no li feien falta.

2) ETA: fi de la treva, detencions i un final escrit. La Universitat de Navarra va ser l’escenari on ETA va decidir reaparèixer i recordar-nos la seva existència. Una existència que, d’altra banda, no trobem gens a faltar. Una existència que ja deixa de tenir tot tipus de sentit i de Nord que defineixi on va.

Mentre ETA segueixi així, la contundència dels cops policials serà més forta cada cop. Diuen que, més enllà de la col·laboració de la policia francesa, fins i tot la CIA ha participat en la detenció del número 1 d’ETA.

Molt em temo que hauran de tornar a resituar a Otegui com a interlocutor i tornar les militàncies que han suspès als interlocutors amb el Govern espanyol. Sinó, mica en mica, el final per la via policial s’anirà consolidant.

Sigui per la via de la contundència judicial o per la via del diàleg, però, cal apretar l’accelarador per arribar a aquest final quan abans millor.

3) Morir amb dignitat. Cada dia surten més casos a Anglaterra, Itàlia... Per fi aquest tema comença a omplir diaris i columnes d’opinió. També cada dia estem més a prop de la necessària regulació de les eutanasies passiva i activa.

4) Barack Obama. L’elecció d’Obama com a President d'Estats Units sí que ha suposat una autèntica revolució d’il·lusió col·lectiva als Estats Units i, fins i tot, a Europa. Sens dubte, Barack Obama ha aconseguit no només alterar els esquemes bàsics de la política i les campanyes electorals, sinó marcar un nou punt d’inflexió a la història mundial.

Crec, sincerament, que s’ha magnificat tot el seguiment de la campanya, les eleccions americanes i, fins i tot, l’intent de fer un paral·lelisme amb el nostre entorn. No ens enganyem, per més que ens entusiasmi Obama, és una figura política que està ideològicament més a la dreta que la dreta europea.

Però, bé, tenint present la distància, tot això de les primàries, els sistemes presidencialistes, etc. ens ha donat algunes lliçons de com millorar la nostra política.

5) Les opinions de la reina i la Corona en general. Que la monarquia (per més parlamentària que sigui) és una institució anacrònica tothom ho sap tothom. És absurd que algú hagi de ser Rei o no per ser fill de qui és. És absurd que el Cap d’Estat estigui per sobre el bé i el mal i no sigui responsable de res. És encara més absurda la previsió que els fills prínceps van per davant de les filles princeses. I no cal ni parlar del fet que sigui tant bonic que els prínceps es casin amb ciutadanes normals i corrents perquè, si volen ser normals, que renunciïn als privilegis.

A partir d’aquí, encara més anacrònic és el delicte d’injúries a la Corona que recull el Codi Penal. I també són anacrònics els judicis que a l’empara d’aquest delicte vergonyant s’han fet aquests dies per cremar fotografies del Rei, en el seu dia contra ‘El Jueves’ per la famosa portada i, finalment, contra l’Alcalde de Puerto Real (aquest últim cas és allò de “es pot dir més alt, però no més clar”; sensacional!).

Però per si tot això no fos prou, el súmmum de la qüestió ve quan, a sobre, la Reina es dedica a opinar sobre l’actualitat política (crema de fotos, avortament, matrimonis homosexuals,etc.). Que abdiqui fundi un partit i es presenti a les eleccions!

Sincerament, si ells consideren intolerables segons quins atacs a la seva figura (que no persona), jo trobo intolerable que ells es saltin els límits del seu paper institucional.

i 6) Garzón i el franquisme. De Garzón se n’ha dit de tot.. que si jutge estrella, jutge mediàtic, que només el mou la popularitat... i, encara no sabem ben bé perquè, un dia es va despertar i va decidir estirar el fil dels crims del franquisme.

És especialista en provocar grans titulars i, malauradament, un cop més, el temps ha donat la raó als que el critiquen: finalment, Garzón (després de demanar la partida de defunció del General Franco i comprovar que estava mort... Déu n’hi do!), ha decidit inhibir-se del tema.

Segurament s’ha inhibit per por a perdre el recurs que li havia posat la Fiscalia. I, segurament, també, perquè no deuen ser poques les pressions que haurà rebut per aquest tema.

Però, al final, es demostra que Garzón és un jutge matusser. Mediatic o no, ell és qui té el trist mèrit d’haver provocat la sentència del Tribunal de Drets Humans contra Espanya per tortures quan tota la detenció dels independentistes l’any 1992. Ara, a part d’aquest trist mèrit, en té un altre: és un frustrador d’il·lusions.

És complicat entrar en el fons de l’assumpte i dir si la cosa havia d’haver tirat fins al final o no. Però el que segur que no es pot fer és ni oblidar-ho i fer com si no hagués passat res (com ahir proposava Rouco Varela), ni obrir el meló, generar expectatives i després retirar-se i deixar a tothom amb el caramel a la boca, com ha fet Garzón.

Apunt final. Sóc conscient que queden temes al tinter.. entre ells, les relacions entre CDC i UDC arran de la trobada entre Duran i Lleida i el President Montilla, el balanç dels dos anys del segon tripartit... i, més enllà de la política, el drama que vivim a les carreteres amb els controls d'alcoholèmia massius i l’elevadíssim número de conductors que donen taxes d’alcoholèmia per sobre del que permet la Llei... avui ho deixo aquí... en els propers dies ja n’anirem parlant !

L’oficina antifrau o tornar al que és assumible en despesa pública?

2008-10-23T00:19:00.006+02:00

Avui s’ha aprovat al Parlament la famosa Llei de l'Oficina Antifrau que feia dies que tornava a formar part de la nostra actualitat informativa. No sé si serà útil, la veritat.. Jo diria que els que es passen de la ratlla ja se'ls enganxa penalment.

També aquests dies ho estem veient a les Illes Balears, com ha passat sovint (i malauradament) en tants altres llocs..

Quin sentit té una Oficina Antifrau quan, d'acord amb la normativa vigent, s'assumeixen unes despeses increïbles per a la majoria de mortals? Agafant alguns exemples concrets, el més sonat de fa un parell de setmanes va ser el sou de l'Apel·les Carod-Rovira com a Delegat de la Generalitat a París.

M'estalvio les consideracions del fet que sigui germà del Vicepresident Carod-Rovira; és de suposar que aquest sou, el cobraria qualsevol altre persona que ocupés aquest mateix càrrec. El fet és que el Delegat de Catalunya a París (sigui germà d’en Carod-Rovira o no) cobra 87.596,86 euros anuals bruts: assignacions (40.210,8 euros), despeses de representació (17.944,82 euros), complement de dificultat tècnica (11.096,94 euros), complement de dedicació (6.351,28 euros) i complement de major responsabilitat (11.993, 02 euros)". Realment és just aquest sou i els seus conceptes?

Una altre exemple sonat és el de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. L'oposició municipal denunciava l'altre dia que el govern de l’Ajuntament inclou (o, literalment, “cola”) com a dietes una paella per a dues persones en una platja nudista, un parell de sopars de més de 600 euros al restaurant Evo, mariscades per a dues persones per valor de més de 200 euros, tiquets de tapes de cerveses o factures amb inclusió de menús infantils.

A Barcelona aquest tipus de despeses no són gaire diferents: en Jaume Ciurana denunciava fa uns mesos al Ple municipal que el bloc de l’Alcalde costa 282.000 euros; l'Antoni Vives també ens posava un exemple al seu bloc quan ens explicava el període de comptes de l’Ajuntament: un informe de unes 10-15 pàgines val 6.000 euros... I, sabíeu que els regidors de l'Ajuntament tenen servei de cotxe oficial tots (si no hi ha cotxe, un taxi i ja el pagarà l’Ajuntament), una sèrie de restaurants on dinar per feina i a càrrec de l'Ajuntament, etc...

Tot això a part que regidors de grans ajuntaments, diputats al Parlament i Corts espanyoles tenen “mòbil d'empresa”, retribucions especials per assistir a comissions de seguiment, consells d'administració d’empreses públiques, etc.

Explico tot això perquè jo diria que la qüestió no és tant si fa falta una oficina antifrau o no. Totes aquestes despeses tenen suport legal i no hi ha frau per enlloc...

La qüestió és que, més que una oficina antifrau, el que ens fa falta és una mica més d'ètica en la despesa pública.. No ja en la gestió (que segur que podríem parlar-ne llargament un altre dia), sinó en saber veure què és tolerable i què no quan parlem de despesa pública.

Si realment la llei tolera tot això, potser ja ha arribat l’hora de començar a canviar-la.

Aprovació dels pressupostos Zapatero 2009: l'any dels 25 !

2008-10-20T09:49:00.009+02:00

He titulat aquesta entrada amb això dels 25 i, com no, no faig referència als 25 anys de TV3. Els 25 als que faig referència (i que segur que també passaran a la història) són els diputats del PSC que han optat per Zapatero enlloc d'optar per Catalunya.

Ara deu fer un any el President Zapatero ja va aprovar els pressupostos 2008 in extremis. I, com sabem des de fa uns dies, els del 2009 finalment també s'aprovaran amb el suport del BNG i el PNB.

Però, sens dubte, a tots aquests que pretenen explicar que CiU ha fallat en la seva responsabilitat i que fins i tot els nostres socis de Galeuscat (PNB i BNG) han entès la situació i han donat suport als pressupostos, cal explicar-los bé què ha passat.

Podria ser que analitzant i reanalitzant el panorama polític arribéssim a la conclusió que Convergència i Unió s'ha equivocat. Però si tampoc donen suport als pressupostos Iniciativa i Esquerra, potser els equivocats són uns altres, no?

El PNB i el BNG han fet bé. Han collat al Govern del President Zapatero i n’han tret rèdits pels seus respectius territoris: les competències en innovació pels bascos, potser les competències de trànsit per Galícia i, en qualsevol cas, 200 milions d'euros addicionals al País Basc i Galícia.

A partir d’aquí, és cert que CiU té com a socis el PNB i el BNG en el projecte tant electoral, com ideològic de Galeuscat, però Galeuscat no és cap grup parlamentari amb disciplina de vot. Galeuscat és i ha de ser un punt de trobada en totes aquelles accions polítiques encaminades al reforçament del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol, en el recolzament dels avenços en l’autogovern de les nacions que el conformen i, en definitiva, de suport en les complicitats comunes.

El que no podem fer és que, per l’existència de Galeuscat, demanem als altres que no aprofitin aquelles situacions que els puguin ser favorables. Igual que, si són favorables per nosaltres, ells tampoc ens retrauran que ho aprofitem.

És més. La situació de conflicte polític entre el PNB i el PSOE és brutal com a conseqüència del Pla Ibarretxe, la consulta popular declarada il·legal pel Tribunal Constitucional a instàncies del Govern de Madrid, etc.. Però, malgrat això, els bascos han vist bé la jugada i l’han aprofitat. Enhorabona per ells.

Per tant, doncs, més que mirar el PNB, el BNG i, de rebot, Convergència i Unió i el projecte Galeuscat, on toca mirar és cap els 25 diputats del PSC. I, de fet, no només mirar-los, sinó, també, començar a preguntar-los què n’ha tret Catalunya amb aquesta votació.

Acte d'homenatge al President Companys

2008-10-15T08:43:00.012+02:00

Avui a les 7 del matí, com cada any, he assistit a l’acte d’homenatge al President Companys que tradicionalment fem al fossar del Castell de Montjuïc; on avui ja fa 68 anys que va ser afusellat el President de la Generalitat de Catalunya.

No cal explicar massa perquè encara avui té sentit aquest acte. Com a poble tenim el mèrit (o trist mèrit) de ser víctimes de l’afusellament per part dels feixistes del nostre President escollit democràticament. I, a més, aquest cas és únic a Europa; també en això som extraordinaris.

Però més enllà d’aquest drama històric encara som víctimes del fet que l'Estat democràtic espanyol posterior al franquisme encara no ha anul·lat jurídicament aquesta barbaritat. Companys va ser afusellat, segons la sentència, per ser un criminal, per ser instigador de revoltes i conspiracions... Va ser condemnat en un judici que fou pura comèdia i que, com diem sempre, va ser afusellat ni per ser de dretes, ni per ser d'esquerres, ni pel que va fer, ni pel que va deixar de fer.. Se'l va condemnar a mort pel que representava.

Val la pena recordar-ho. Recordar-ho fins a la sacietat mentre continuï la injustícia. Perquè, així mateix, també cal recordar que l’Estat espanyol té una continuïtat històrica i, afortunadament ara per la via democràtica, té uns representants i unes institucions que, en part, són hereves del franquisme. Uns representants i unes institucions, que més enllà de les declaracions per quedar bé, encara no han mogut ni un dit per rectificar la barbaritat que es va cometre.

Encara recordo vagament l’assistència de la Vicepresidenta De la Vega a un acte institucional de commemoració de l’afusallament quan tot era "talante" i suposada bona entesa entre els governs de Madrid i Catalunya... Ja fa fa quatre anys que van dir que anul·larien el judici sumari. Ara, per la seva banda, el Ministre Bermejo diu que en tres mesos ho tindran llest això, però ha fet falta anar a Madrid a suplicar presentant la instància corresponent. Quina poca talla política la del Conseller Saura que ha orquestrat tot aquest show d’anar amb la neta de Companys a Madrid.

Oi tant que la família de Companys té dret a tirar endavant aquest procés; com qualsevol ciutadà que s'agafi a la Llei de la Memòria Històrica. Però és que, molt abans que la família, la Generalitat i el seu Govern, la institució que va veure afusellat el seu President, hagués hagut d’exigir que no es tractava d’un ciutadà més i una simple tramitació de papers.

Anys després d'aquestes barbaritats al món sencer veiem exemples de perdó públic i restitució de figures històriques. Merkel va demanar perdó al poble jueu solemnement al Parlament d’Israel. El Tribunal Suprem rus va declarar que l’assassinat del tsar i la seva família va ser un crim. A nosaltres, com no, encara ens toca quedar a la mercè d’un Estat espanyol que tots aquests gestos li importen tant poc com la majoria de reivindicacions nacionals, culturals i de finançament que plantegem.

La política de les fotos i la política de les actituds

2008-10-09T11:48:00.005+02:00

Tinc tres comentaris pendents que relligaré en una sola entrada. Comencem per les fotos; aquesta setmana n’hem tingut dues d’impagables. La primera és la del President de la Generalitat, José Montilla, amb els Presidents de la Generalitat i el Parlament anteriors: Pujol, Maragall, Rigol i Barrera.

La foto és un nou impuls a la unitat per la negociació del finançament i, realment, no era una foto (i trobada d'expresidents) gens fàcil. És una foto en clau d’autoestima interna; a Madrid saben bé que ni Pujol, ni Maragall, ni Rigol, ni Barrera pinten massa en la negociació del finançament, però, no obstant, el missatge d’autoestima i l'horitzó que dóna la foto és bo.

A l’hora, també, la foto reforça Montilla com a President de la Generalitat. De fet, al Debat de Política General ja vam veure que Montilla es comença a reforçar com a President i, en aquest reforç, és innegable que Montilla creix a costa dels seus socis de govern, que pràcticament desapareixen.

Però l’altra foto de la setmana és la del President Zapatero amb els agents bancaris. Una foto de compromís i políticament correcte (hi ha més territoris representats que no pas pesos específics de les entitats bancàries).

La foto (perquè estem davant d'una nova foto política més que no pas d'una reunió de treball, iniciativa potent, etc..) hauria de donar tranquil·litat i confiança en el sistema financer espanyol. Però, la veritat, que s'ho facin mirar...

Com pot donar confiança la trobada del President del Govern amb els agents de les entitats bancàries si, al final, la notícia és que el govern ampliarà la garantia del Fons de Garantia de Dipòsits i que injectarà liquiditat a bancs i caixes ? No es tractava de dir que estaven sans i que no haurem de recorre al Fons perquè cap banc s'enfonsa?

Més enllà de l’anècdota (perquè Zapatero s'està demostrant que pinta molt poc en l’escenari econòmic internacional gestionat per Sarkozy, Merkel, Berlusconi i Brown), vull tornar a Catalunya i al Debat de Política General de l’altre dia al Parlament.

El debat va acabar amb una resolució del front català pel finançament; un reforç pel President Montilla com allò que comentava al començament del suport dels expresidents.

Però el debat ens va deixar una autèntica ironia de la vida: el President Montilla apel·lava a l'esforç, el sacrifici, la feina ben feta.. Montilla no només pujolejava explicant xifres i xifres al Parlament, sinó també amb les actituds i els valors que anys enrere i sistemàtica l’esquerra més retrograda s’ha dedicat a frivolitzar.

Al final, ho hem vist amb els dos exemples anteriors, fotos un pot fer-se les que vulgui. Fins i tot, jugar bé les cartes i aconseguir crear tant l’efecte que es pretén, com la divulgació del missatge. Però, més enllà de les fotos, el picar pedra és el que realment val.

En aquest marc, més que mai, convé replantejar-se el sistema educatiu i afrontar les seves mancances (que és això de fer un examen a primària que després no serveix per res?), apostar clarament per la feina eficaç i començar per desburocratitzar el monstre en el que s’ha convertit l’administració (Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals, Generalitat, Estat.. tot carregat de tràmits, funcionaris, assessors.. fa falta tant? Tothom vol ser funcionari i no és per servei a la causa pública, eh? Sinó perquè la qualitat de vida laboral entre funcionaris i treballadors de l’empresa privada no té color!). I, finalment, dibuixar horitzons de futur clars (si es confirma la filtració d'avui a La Vanguardia sobre la retallada que farà el Tribunal Constitucional a l'Estatut potser ha arribat l'hora que la foto dels Expresidents ja no sigui per augmentar l’estima i l’orgull nacional, sinó per dir que ja n'hi ha prou).

Noves responsabilitats

2008-09-28T18:14:00.002+02:00

Fa dies que tenia pendent aquesta entrada per explicar com els projectes es van encarrilant, però, per problemes tècnics, ya.com m’ha deixat sense ADSL. El passat 18 de setembre vaig ser escollit President de l’Agrupació de Convergència Democràtica de Catalunya al Districte de Sant Martí.

El mes de juliol a CDC fèiem el 15è Congrés del partit i, passat l'estiu, ha començat la renovació territorial: agrupacions locals, comarcals i de districte (que, a efectes pràctics, dins l'organigrama territorial del partit, un districte de Barcelona equival a una comarca).

Per tant, doncs, nova etapa. I, com titulava, noves responsabilitats. Inicio amb aquesta elecció com a President un nou mandat de 4 anys al capdavant d'una agrupació territorial del partit.

Tot i això, per allò de no conformar-se amb les regles i els organigrames tancats, també tinc un nou projecte entre mans molt motivador: La Fundació Trias Fargas (l'anomenat think tank de Convergència) també comença una nova etapa amb el nom de Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas. He d'agrair al Llorenç Maristany i al Marc Guerrero la confiança que han dipositat en mi perquè, gràcies a la proposta d’un i l’acceptació de l’altre, assumeixo també la coordinació de l'àmbit de treball 'La Catalunya global'; l'àmbit que presideix en Daniel Ortiz.

Un projecte de treball pel país des d’una altra òptica; menys tabulat per les estructures, sense tanta supeditació a l'actualitat informativa i que, de ben segur, de la mà dels diferents experts que passaran pel nostre àmbit, donarà noves propostes amb solvència contrastada per portar Catalunya al món.

Em sembla que em faltaran hores i ho tornaré a pagar amb hores de son i oci, però són dos reptes massa atractius com per deixar passar el tren. Tant la petita escala de l'agrupació, com el projecte sense límits de la Fundació segur que constitueixen una bona eina per pensar, projectar i definir escenaris i reptes de futur.

L’Agrupació de CDC al Districte, la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas, el Comitè Executiu del Grup d’Advocats Joves, la secció de ‘L’ull de l’actualitat’ al programa 'A l'àrea' d'Onda Rambla... em sembla que comença a evidenciar-se que l'opció pel sofà, les copes i el “només oci” mai han estat sant de la meva devoció. Ja us aniré explicant com va !

La sorprenent política espanyola

2008-09-17T13:53:00.002+02:00

Em remuntaré a uns quants dies enrera perquè s'han esdevingut dos fets en clau espanyola que val la pena comentar: d’una banda, la situació de crisi i possible recessió i, d’altra, la sentència del Tribunal Constitucional sobre la consulta d’Ibarretxe.

En relació a la situació de crisi econòmica, afortunadament ningú la posa en dubte i se’n parla obertament. Aquesta es una bona noticia; s’encara la situació sense embuts i es diu pel seu nom.

El problema és que ara que reconeixem la crisi, no reconeixem la seva magnitud. És d’una ingenuïtat inaudita pretendre que ningú compari les dues notícies que van sortir en gairebé menys de dos dies: d’una banda, 'Solbes diu que la recessió no es hipòtesi de treball' i, d’altra, 'la Unió Europea diu que Espanya entrarà en recessió'.

Bé, caldrà tenir confiança i anar mica en mica. Si hem tardat un any a dir la paraula crisi, tardarem un any a dir recessió? De fet, fins i tot ara a part de la Unió Europea, també ja ho diuen les caixes d'estalvi. Santa paciència..

Però la segona notícia (i potser més important) que volia comentar és la sentència del Tribunal Constitucional declarant il·legal la consulta popular d'Ibarretxe. De fet, per rematar-ho, ahir sortia la sentència del Tribunal Suprem declarant il·legal ANV.

La primera reacció a la notícia no pot ser altra que un 'caram!' ben gros. No pel resultat (que era previsible), sinó per la rapidesa. El Tribunal Constitucional no tenia algun altre tema pendent abans? Jo diria que si, no? L'Estatut potser? Caldrà repassar-ho...

La sentència més que judicial és política. Igual que el tema de fons. Estic convençut que si el govern basc preguntés sobre parcs i jardins, escoles, autopistes.. no hi hauria problema.

La llei és clara: un referèndum només el pot convocar el govern central; però, sense saltar-se la llei, el sentit comú hauria de donar més llum al tema: com pot ser que un governant no pugui preguntar al seu poble? No és el poble qui, mitjançant les eleccions, escull als seus representants perquè facin lleis?

Aquest entramat del governant escollit, el governant que fa lleis, les lleis que no deixen fer consultes al governant, etc. no és cap bucle sense solució. És agafar-se a la literalitat de la llei per posar pals a les rodes a un final tant previsible (o més!) que la sentencia del Tribunal Constitucional.

No sé quina serà la manera, però, a nivell europeu, el govern basc ja ha guanyat una sentència contra el govern espanyol. Guanyarà aquesta segona? Tant de bo! No ja per ells (que també), sinó per tots nosaltres; a veure si des de fora ens ajuden una mica més a democratitzar Espanya.

Diada Nacional

2008-09-11T21:51:00.004+02:00

Dia de sentiment, de reflexió, d’orgull nacional i, també, dia de retrobament. La Diada arriba envoltada de valoracions polítiques, però avui faré un parèntesi i destacaré alguns punts de caràcter més personal.

El primer, la foto de l’article: l’Estelada al cim de l’Everest. La 'Comissió 100 anys d’Estelada' ha fet una bona feina. Una bona feina que també s’ha plasmat amb la campanya perquè als ajuntaments de Catalunya avui destaqués l’Estalada per commemorar el centenari de la bandera. Al següent enllaç podeu consultar el mapa dels ajuntaments que hi han participat (més de 100 i això no era fàcil!). Sensacional.

Però a part de l’Estelada i el seu centenari, aquest any la Diada també ha estat un dia de retrobament. Ahir, a l’acte al Fossar de les Moreres, vaig tardar tres hores a creuar el Fossar. Antics companys del Partit per la Independència, els amics d’Estat Català i altres plataformes i moviments nacionalistes i, com no, els companys de Convergència i Unió. El mateix ha passat als actes d’avui...

Hi ha dues reflexions a treure d’aquest fet. El món nacionalista compromès té noms i cognoms, cares conegudes.. gent amb la que és reconfortant tornar-se a trobar. Malauradament, però, retrobar sempre les mateixes cares conegudes ens ha de fer reflexionar; estic convençut que la causa independentista suma adeptes, però no suma activistes desacomplexats. Diria que avui als balcons he vist més cartells de “en venda”, que no pas senyeres o estelades...

Fa quatre dies l’Associació Catalana de Sociologia, depenent de l’IEC, ens deia que la societat catalana està perplexa. De ben segur que vindran etapes millors! De moment, però, toca continuar picant pedra dia a dia. La nostra història és una contínua batalla a contracorrent i a la recerca de la superació. Cal tenir fe perquè després de tota decadència, sempre hi ha el ressorgiment.

Bona Diada a tothom i, com no, visca Catalunya Lliure !

La renovació del Consell General del Poder Judicial i el necessari canvi d'actituds

2008-09-10T11:22:00.003+02:00

L’acord entre PP i PSOE per renovar el Consell General del Poder Judicial feia temps que estava en marxa i finalment ahir es va fer públic. És un mal acord. No ja perquè sigui un pacte a la espanyola, un pacte dels dos blocs enfrontats, etc. és un mal acord pels ciutadans perquè no s’aconsegueix despolititzar una institució que hauria de tenir un funcionament normal.

Als diaris d’ahir es recollien els diferents perfils dels nous membres que es proposen i tot i que tots són de perfil jurídic (advocats, jutges, etc.), el que més destaca del seu perfil és la seva afinitat política. Clarament s’evidencia qui ha estat proposat pel PP i qui ha estat proposat pel PSOE.

Val la pena recordar que el Consell General del Poder Judicial és la institució que vetlla pel bon funcionament de la justícia. Decideix quants jutjats hi ha d’haver en un determinat partit judicial, el nomenament dels jutges, les sancions disciplinàries que s’imposen, els pressupostos dels que es disposa, etc.. I tot això, un cop més, quedarà sota la mateixa supeditació a l’estratègia política de qualsevol dels temes que es discuteixi al Congrés dels Diputats. Si havia de ser així, canviem la Constitució i que tot això ho decideixi el Congrés. La línia de la separació de poders ja no és que sigui prima i pràcticament difusa.. ha desaparegut.

Els exemples que posaré a continuació cal entendre’ls amb tota la precaució i distància, però no són tant diferents del tema que ens ocupa. Sovint he expressat la meva admiració per Joan Laporta. Amb els seus errors, ha tingut un moment i pas cèlebre en la seva vida: deixar la feina per dedicar els millors anys de la vida professional a una institució, el F.C. Barcelona. En aquest sentit, també, sembla que actua Joan Carretero. Són personatges que es carreguen d’èpica i fàcilment se’ls reconeix el lideratge. Amb els seus defectes (com tothom), tenen una virtut que la gent admira: arrisquen i prenen una opció clara i definida a la vida pública.

Tornant al tema inicial, mentre actituds com la de Carretero i Laporta continuïn sent minoritàries, mentre les vacants al Consell General del Poder Judicial, al Tribunal Constitucional o a una llista electoral es continuïn omplint de professionals de política, costarà molt recuperar el prestigi en les institucions, la cosa pública i, el més greu, en els polítics en general.

El compromís? Sens dubte, un cop més, continuar fent feina de formigueta per difondre i fer entendre aquest missatge al meu entorn.

Sant Tornem-hi

2008-09-01T10:16:00.005+02:00

Avui dia 1 tornem a l’activitat normal i es converteix en pràcticament obligatori fer un petit repàs a l’actualitat d’aquest estiu, les vacances i els projectes i escenaris de futur.

L’estiu ens ha deixat de tot. Malauradament, dos desastres extremadament colpidors: l’accident aeri de Barajas i la guerra entre Rússia i Georgia. I, per acabar de tancar l’estiu, sembla que un tercer desastre s’acosta: l’huracà Gustav i l’èxode que s’està produint a Nova Orleans.

Ens hem acostumat a conviure amb aquestes desgràcies. Pràcticament, veient-les al telenotícies mentre dinem o sopem. I, pràcticament, també, amb un periodisme que, passats els dies del mer trasllat de la informació, posa el dit a la nafra amb el dolor de familiars, les tertúlies especulatives i un autèntic univers de males pràctiques per part de moltes cadenes privades.

Però l’estiu també ens ha deixat imatges d’èxit, de superació. Els Jocs Olímpics (malgrat que s’ha passat de puntetes per la repressió xinesa) ho han estat. Hem tingut autèntiques figures emergents, però us recomano aquests enllaç amb el vídeo de l’or de Matthias Steiner; un or guanyat amb suor i guanyat, també, per l’amor a la seva dona morta en accident de trànsit. A mi m’espurnegen els ulls cada cop que ho veig.

Però l’actualitat de l’estiu pot ser més o menys divertida en funció de com ho mirem. Més divertida i alegre amb algunes bones notícies com la publicació de la llista d’objectes permesos en un avió (el company Ignasi Guardans continua fent una bona feina amb la seva batalla pràcticament personal al Parlament Europeu) o com alguns avenços científics que hem conegut (des de la possibilitat de transformar la calor de l’asfalt en energia fins a les habilitats de les mosques per evitar el matamosques –vaig riure molt amb aquesta notícia).

La veritat és que l’estiu serveix per desconnectar. O, com a mínim, per baixar el ritme i canviar el xip. He estat uns dies de ruta per Croàcia i Eslovènia i la veritat és que és molt recomanable. Però, posats a recomanar, hi ha un parell de lectures d’aquest estiu. La primera és periodística: el molt bon resum en quatre articles que l’Avui ha fet sobre els 40 anys d’independentisme (aquí teniu els quatre enllaços: 1, 2, 3 i 4). La segona recomanació és un dels clàssics de lectura obligatòria: "Notícia de Catalunya" de Jaume Vicens Vives; publicat per primer cop el 1954 i revisat el 1960, sens dubte, continua sent un dels imprescindibles per entre qui som i d’on venim.

Però si parlàvem de baixar el ritme i desconnectar, el que no podem parlar ara és de baixar la guàrdia. Tancava el bloc a l’estiu amb el Congrés de Convergència que, sens dubte, va tenir l’èxit esperat. Però l’estiu polític no s’ha aturat. S’ha evidenciat l’Estat deslleial en el que ens toca viure: la irrisòria proposta de participació de la Generalitat en la gestió dels aeroports, la dificultat i lentitud de les transferències del Nou Estatut, el repartiment del pastís a l’espanyola que fan Rajoy i Zapatero i, finalment, el finançament.

La negociació del finançament ha omplert pàgines i pàgines: des de la necessària unitat dels partits catalans, fins l’actitud prepotent de l’Estat a l’hora d’incomplir una llei. Podeu repassar l’hemeroteca virtual amb tots aquests enllaços (1, 2, 3, 4, 5, 6, etc.) per indicar-ne alguns a títol d’exemple.

Venen temps difícils. I més per un Estat que massa sovint es veu amenaçat, també, pel conflicte basc amb la sortida de la presó De Juana Chaos, d’Otegi i per la consulta popular d’Ibarretxe (que, a diferència dels anteriors, sempre es mou per la correcta i lloable via de la democràcia i la pau).

Per tant, doncs, avui, dia de Sant Tornem-hi, toca tornar a agafar el ritme i, com diu la lletra dels Segadors, estar alerta. Per intentar-ho, a partir d’avui, també, a part d’expressar les opinions setmanalment en aquest bloc, em podreu sentir al voltant de dos quarts de nou del vespre i durant 2 o 3 minuts diaris a Onda Rambla – Punto Radio; aquesta temporada protagonitzo una petita secció d’opinió radiofònica que porta per nom ‘L’ull de l’actualitat’.

Bona tornada a la normalitat !

Repassada a l'actualitat abans del Congrés

2008-07-11T12:03:00.005+02:00

Dues setmanes frenètiques d'esmenes, trobades precongressuals i, el mes important, feina que ha retardat aquesta important entrada al bloc. Mirant enrera han passat esdeveniments molt impactants en només 15 dies: Nebrera, Laporta, el “manifiesto”, la tercera hora del castellà... Aquest juliol no sembla el típic juliol pre-vacances.

El tema de la llengua, sens dubte, ha estat el més greu. L’aparició del “manifiesto” és una autèntica agressió cap a Catalunya, la seva llengua i, fins i tot, la seva gent. Però què s’han cregut aquests indocumentats? Si alguna llengua està en perill a Catalunya és el català. Convido a tothom a fer l’exercici d’intentar viure un dia només parlant en català; és impossible! Et posaran un cafè amb llet quan demanis un cafè amb gel, quan vulguis fer un tràmit, comprar alguna cosa, etc., et posaran aquella cara de pòquer que enlloc de "ajuda'm parla'm en català" vol dir “o m’ho dius en castellà i ho entenc o, tu mateix, ets tu l'interessat i a mi me la bufa el que em demanes”. Per rematar-ho, aquesta setmana Telemadrid va emetre un reportatge on es queixava que la “Panadería” aquí està retolada com a “Forn” i això és un greuge pels turistes. Punyetes!, i a Londres es diu “Bakery” i no posem el crit al cel quan anem allà de vacances, oi?

Hem tingut reacció contundent del President Pujol, del retrobat Àngel Colom, del Conseller Maragall, de la major part d’opinadors i diaris.. però, sigui per les dates o per l’esgotament, he trobat a faltar una reacció contundent de la societat catalana. I, evidentment, reacció del Govern català no calia ni esperar-la ja.. només dir que amb la resolució del Tribunal Superior de Justícia i l’aplicació de la tercera hora en castellà han decidit no presentar recurs.. Déu n’hi do!

Però l’actualitat ens ha portat notícies més dramàtiques encara. Per una banda, el resultat de la moció de censura contra Joan Laporta. Vaig trobar del tot desmesurada la moció de censura contra el President. Malauradament, encara ha esdevingut més desmesurat el linxament mediàtic posterior. Algú en aquest país s’hauria de plantejar que les mocions de censura gratuïtes, sense aportar res, sense aportar cap solució i només produint la inestabilitat i el buit de poder no porten a enlloc. Més que res perquè és molt fàcil trobar molta gent disposada a votar en contra d’un projecte. No ho és tant que tots els que hi estan en contra es posin d’acord cap a on s’ha d’anar. Per tant, o es plantegen propostes en constructiu, o més val que les mocions i els vots en contra s’estalviïn de fer-los.

I, finalment, el cap de setmana passat també ens deixava dos congressos: el dels socialistes i el del PP català. Sorprenent, valenta i digna d’homenatge la tasca de Montserrat Nebrera. Va plantar cara. Va plantar cara oferint una solució i no un vot en contra (heus aquí una aplicació pràctica del que comentava abans). No va guanyar en vots, però, sens dubte, va ser la guanyadora moral del congrés.

Ho deixo aquí i encara queden coses al tinter.. les relaciono als següents enllaços i ja n’anirem parlant perquè encara donaran de sí: els primers números del dèficit fiscal de Catalunya (deficit asfixiant!); la doble línia del govern del PSOE i Zapatero: moltes paraules que seguim avançant i, en canvi, els fets demostren el contrari; etc.

Tot i això, però, a partir d’aquesta tarda, comença el 15è Congrés de CDC: “Convergència a punt. Torna la il·lusió”. M’agrada el nom! Es preveu un cap de setmana intens i, de ben segur, serà profitós. Ja us explicaré com ha anat tot plegat.

Crisi? Sí. Temps d’estar alerta? També!

2008-06-26T12:54:00.002+02:00

Comencen a sortir les grans mesures i recomanacions per afrontar la crisi i, ara més que mai, caldrà estar alerta per plantar cara a segons quins arguments i atacs al sistema que hem aconseguit entre tots.

Primer hem tingut la regressió al passat amb l’acord de la Unió Europea per donar cobertura legal a l’ampliació de la jornada laboral a 60 hores. És insultant. Sincerament, si hem de fer canvis en la jornada laboral i es tracta de posar-hi un sis, em quedo amb la bona iniciativa d’UGT i la campanya “a les 6, a casa!”, per conciliar millor la vida familiar i laboral.

Per rematar-ho, però, el Banc d’Espanya no s’ha quedat curt tampoc: l’altre dia ens deien, un cop més, que cal revisar el sistema de pensions. El Banc d’Espanya s’hauria d’abstenir de fer aquest tipus declaracions. Jo això ho vull sentir, si és el cas, del Ministre de torn; que m’expliqui si tenim un problema o no i com el pensa solucionar. Però, la veritat, del Banc d’Espanya m’interessaria més saber què fa per controlar el seu sector i els abusos en comissions o empreses de refinançament de crèdits i hipoteques, que no pas titulars d’aquest tipus.

No puc estar-me de comentar una ironia que sempre s’esdevé quan surt el tema de la crisi del sistema de pensions: tots els estudis sobre la inviabilitat del sistema, necessitats i plans de futur, etc. surten d’entitats financeres que, a la vegada, són les que comercialitzen plans de pensions. I això per no parlar que, en la majoria de casos, a la lletra petita, diuen que les conclusions només parteixen d’aproximacions i hipòtesis que fa l’estudi en qüestió.

Heus aquí dos exemples que ens han de fer posar en alerta i obligar-nos a tenir els ulls ben oberts. Sembla que per fi ja s’ha acabat el tabú i tothom comença a anomenar la famosa desacceleració econòmica pel seu nom: crisi; Déu n’hi do la comèdia que s’ha fet amb això. Fins i tot, el Govern ja dóna dades d’inflació i previsions d’atur i comença a reconèixer la situació.

La qüestió a partir d’ara serà exigir responsabilitat i decisions valentes per afrontar la crisi. Però, sobretot, a partir d’ara, caldrà estar alerta per oposar-se frontalment a les rebaixes gratuïtes del sistema que, en la línia dels exemples que he posat i a l'empara de la crisi, algú ens pretengui fer empassar.

Petit repàs a la relació entre les motos i l’Ajuntament de Barcelona

2008-06-20T13:04:00.004+02:00

Hi ha una secció molt bona del Món a RAC1 que és el “m’agrada – no m’agrada”. Anem a jugar-hi una estona.

M’agrada el nou espai per motoristes que l’Ajuntament ha implantat com a prova pilot. L’espai situa les motos entre els cotxes i els vianants quan el semàfor està vermell, millora la visibilitat dels agents implicats (per dir-ho ràpid) i, en teoria, ha de ser una nova mesura per evitar els expedients. Hi estic d’acord. És més: fa un parell de setmanes vaig trobar-me el Regidor del PSC Francesc Narvàez (Regidor de Mobilitat i del Districte de Sant Martí) i el vaig felicitar explícitament per la iniciativa.

No m’agrada que l’Ajuntament es plantegi fer pagar les motos per aparcar al centre de Barcelona. S’ha dit més d’un cop i crec que ja tothom ho té claríssim: les motos, a Barcelona, són més una solució que no pas un problema. El problema és, en tot cas, aparcar a llocs com la Via Laietana i el casc antic (on es barregen les voreres estretes, la manca d’aparcaments per motos i les múltiples zones només de vianants). Si es vol, hi ha lloc. Els cotxes oficials de l'Ajuntament sí que poden accedir a la plaça Sant Miquel i fins i tot aparcar-hi. Les motos, tot i l'espai immens que hi ha a la plaça, no; ni tant sols, en una zona que, perfectament, podria estar delimitada.

M’agraden les noves zones d’aparcament de motos als xamfrans de les cruïlles. Eren un espai mort on no hi cabia un cotxe i, avui, són un espai triangular ben aprofitat i que baixa la moto de la vorera a la calçada.

No m’agrada que l’Ajuntament de Barcelona no segueixi l'exemple de Madrid i Sant Sebastià i continuem sense la modificació de les ordenances perquè les motos puguin circular pel carril bus. Que, fins i tot, no faci cas al que en aquesta línia s'aprova en comissió. Això a Barcelona es tolera, però tècnicament està prohibit. A la pràctica, és un tema que queda a l’arbitri de si hi ha un control absurd sancionant o no; dic que és absurd perquè si hi ha control específic et sancionen, però, si no n’hi ha, per més que et vegi la Guàrdia Urbana (que pot anar en cotxe, en moto –pel carril bus, és clar- o a peu), no et sancionen.

M’agrada que la nova ordenança de circulació prohibeixi l’aparcament de les motos a voreres de menys de tres metres. Totalment d’acord. Hem de potenciar la moto, però no a costa dels vianants que, sovint, han de fer autèntics malabarismes per passejar sense topar amb els manillars o les rodes del darrera o la maleta portaequipatges d’una moto.

No m’agrada que per pujar a la vorera a aparcar s’hagi d’apagar el motor i baixar de la moto. Primer, perquè la Guàrdia Urbana motoritzada és la primera a no complir-ho. Segon, perquè això només és possible amb les motos petites i no amb les que pesen 200 Kg amb el dipòsit buit. I, tercer, perquè si cal pujar amb el motor apagat, has d’anar a buscar la rampa d’accés del pas de vianants. La rampa, no ens enganyem, està plena de gent esperant que es posi verd el semàfor per creuar; gent a la que has d’esquivar mentre els cotxes del darrera tenen pressa per passar (perquè si el semàfor de vianants està vermell, el dels cotxes està verd!). Sens dubte, és molt millor pujar per mitja vorera, lluny del pas de vianants i, sobretot, aprofitant la força del motor engegat per superar l’obstacle de la vorada.

Heus aquí un repàs al tema amb uns quants exemples ben quotidians. Crec que ja ha arribat l'hora de posar-nos les piles i posar aquest debat sobre la taula.

Quan els mitjans no justifiquen el fi

2008-06-11T00:28:00.002+02:00

La veritat és que ahir, que vaig anar a posar benzina a la moto, vaig tenir la sensació d’estar enmig de “Mad Max 2” i la guerra per aconseguir combustible. Es confirma que la vaga de transportistes té efectes de vaga salvatge i, malgrat compartir la reivindicació, les formes estan fent perdre adeptes a la causa.

Si la sensació de “Mad Max 2” ja va ser dura, avui el Telenotícies ens ha deixat unes imatges terribles: els piquets informatius assetjant conductors i llençant la mercaderia carretera avall; us passo l’enllaç del vídeo aquí perquè això cal veure-ho.

La vaga dels transportistes s’està convertint en salvatge. Aquest país té un problema molt seriós amb els piquets informatius: uns personatges que, malauradament, informen poc i intimiden molt; fins i tot, recorrent a l’agressió física o als danys materials.

Em considero socialdemòcrata. Defensaré com el que més els drets socials i col·lectius. Avui mateix, mostrant-me amb desacord amb el que es pretén aprovar a la Unió Europea per donar cobertura legal a la jornada laboral de 60 hores setmanals.

Però, fins i tot des d’aquestes posicions, hi ha un bé molt més preuat encara i que no podem oblidar mai: la llibertat i les regles de joc.

La llei de vaga està pendent des de l’aprovació de la Constitució. Caldria abordar aquest tema amb caràcter urgent. I, especialment, el debat de com fer compatibles el dret de manifestar-se i el dret a no fer-ho; i, fins i tot, la gestió de l’ordre públic quan hi ha manifestació. En definitiva, qüestions tant o més importants que el dret de manifestació que pretenem defensar.

La reflexió és molt fàcil: o comencem a definir aquests temes o, sinó, s’esdevenen aquests episodis en els que, al final, tot i existir una raó de fons totalment convincent i que fàcilment podem recolzar, les formes i la manca de respecte als altres fan que es perdi tota la raó que es pugui tenir.

Valgui això també per la política i el respecte a les institucions democràtiques.

Carburants i despeses del dia a dia

2008-06-08T23:47:00.003+02:00

Aquesta setmana serà la de la vaga dels transportistes, el preu del petroli i, en última instància, la confirmació de la situació de crisi econòmica. Sí, es diu crisi quan l’Euribor puja a màxims pràcticament desconeguts, l’atur està pels núvols, les previsions de creixement no es compleixen, els bancs no deixen diners en préstec i no es venen ni la meitat dels pisos que es venien fa quatre dies.

Avui més que mai el Govern s’hauria de plantejar la retirada del cèntim sanitari. Primer perquè ni de broma és la solució als problemes de finançament d’aquest país. Però, sobretot, perquè seria una solució més per baixar el preu dels carburants. Una solució petita, totalment d’acord; però una solució més.

I, com aquesta mesura, moltes altres que afecten directament a la butxaca dels ciutadans. Perquè, no ens enganyem, tenim clar que els famosos 400 euros són la xocolata del lloro, no? També són una petita mesura i benvinguda sigui, però si l’acció significativa de govern per afrontar la crisi és aquesta, ja podem començar a apretar-nos el cinturó de debò.

Al programa de CiU a les últimes eleccions espanyoles portàvem una iniciativa molt significativa: la rebaixa dels tipus de l’IVA als subministraments. No hi ha cap necessitat de pagar un 16% d’IVA sobre aigua, llum i gas; pràcticament són un producte de necessitat, també.

Però, no.. els governs d’aquí i d’allà, més que voler afrontar la crisi, sembla que vulguin amagar-la. D’una banda, amb la terminologia aquesta de la desacceleració econòmica (no estem complint amb l’objectiu de ser valents i dir les coses clares). D’altra, amb les mesures irrisòries i, fins i tot, contradictòries: la pujada d’entre un 5 i un 6 per cent de la factura de la llum.

Per llogar-hi cadires, vaja.

Això no és política

2008-05-29T13:38:00.002+02:00

Tinc tres fets anecdòtics per afrontar un tema que crec important: l’actitud que ens ha de guiar en política.

Fa un parell o tres de dies que s’ha complert un any des de les últimes eleccions municipals. En clau barcelonina, podria fer les conclusions i el balanç de rigor, però, no ens enganyem, tant les premisses com les conclusions són força previsibles. Tirant del reduccionisme, deixem-ho en un sense novetats que il·lusionin i amb els problemes de sempre, però agreujats. És a dir, quin és el projecte de futur de la ciutat? I, d’altra banda, algú pensa solucionar les queixes del bicing, l’augment injustificat d’àrees verdes, els serveis deficients i saturats, etc.

D’altra banda, hi ha tota la història de la sequera, el transvasament i la canonada. Des de l’episodi de les estaques aparegudes per generació espontània, fins a la controvertida canonada, l’arribada dels vaixells amb aigua, la Generalitat desmentida pel Govern espanyol i els propis Consellers del Govern enfrontats i desmentint-se entre ells. Esperpèntic.

I, finalment, el tercer fet anecdòtic. De fet, més que un fet, una frase. Ahir, en una conversa informal, comentant alguns moviments que hi ha pel Congrés de CDC i allò del si aquest ha dit això o aquest és aliat de l’altre, es va produir una frase sentenciadora (i resignada): això és política.

Doncs, bé, tal i com titulava, això no és política; o millor dit, tot això no és política. No penso recorre ara al típic recurs de copiar la definició del diccionari, però la política és utilitat, servei i dedicació als altres, prendre decisions i arriscar, dibuixar horitzons de futur.

Sens dubte, el sistema de partits no ajuda gens. La gent se n’ha adonat i comença allunyar-se’n. Però que el sistema tingui mals endèmics no pot condemnar-nos a haver-ne de defugir. És més, que haguem de suportar els mals endèmics del sistema, tampoc vol dir que haguem de caure en la trampa de fer-los servir i oblidar l’objectiu que ens ha portat a aquest sistema.

Hi ha d’haver lloc per l’èpica, la paraula, els arguments, la convicció, la voluntat d'afrontar els reptes i la imaginació per dissenyar noves oportunitats.

Aquesta és la política que entenc. Aplicada a un partit polític o a la vida personal i professional. Tot és política! O partim d’aquesta premissa o, sinó, ens serà molt difícil respondre a la pregunta de perquè dedicar-hi tantes hores a canvi de res.

Avui la regeneració democràtica passa per tornar a donar prestigi a les institucions tant amb els seus gestos, com en els seus plantejaments. Avui la regeneració democràtica passa per, també, demanar a tothom que apliqui allò “del pensa globalment, actua localment”; portat a la ironia i la conya, el famós “els petits canvis són poderosos”.

Sigui com sigui, l’aposta de futur i els nous horitzons passen per retrobar els orígens i allunyar-nos molt de les tres anècdotes que comentava al començament: ni sensació de no avançar i apoltronament, ni frivolitats gratuïtes i defugida dels problemes, ni, sobretot, que hi hagi més polítiqueig de passadís que política de servei als altres.

Posada al dia

2008-05-23T19:26:00.003+02:00

Avui fa un mes que no actualitzava el bloc.. toca posar-se les piles i no serà fácil! A més, tampoc ens enganyem, l’última entrada era més un brindis que no pas una reflexió. Vaig per feina, doncs!

Repassar tot el que ha passat serà complicat. La pregunta és: val la pena? Ara em ve al cap aquella frase de "les notícies que omplen els diaris d'avui, són les que omplen la paperera de demà..", però, tot i això, hi ha coses que val la pena no passar per alt. Posant l’enllaç del que m'aturaria a comentar, podem fer un repàs ràpid i resituar-nos.

A nivell espanyol, PP i PSOE han començat a parlar dels grans temes d’Estat i això, sens dubte, pot anar a més amb la recent mort d'un magistrat del Tribunal Constitucional; a Catalunya s’esdevé un dels espectacles més patètics amb la gestió de la sequera (els vaixells amb aigua a Barcelona, la pugna territorial i el mite de les piscines, etc); i, a Barcelona, l’Ajuntament demostra el seu tarannà tant amb la tala d’arbres del Tibidabo, com amb la gestió dels seguidors del Manchester i la festa que, a costa de tots, els hi organitzem a la mida.

Però, més enllà de la queixa, vull destacar algunes bones notícies i esdeveniments que m’han impactat i són més importants. En primer lloc, celebrar que Cuba comença a canviar de criteri amb la pena de mort. No és la millor notícia, però compleix allò del “progressa adequadament”.

En segon lloc, les dues magnífiques entrevistes que va fer la Mònica Terribas a José Manuel Lara i Manuel Marin. No us les perdeu ! La primera per la visió, experiència i reivindicacions que planteja i, la segona, molt millor encara!, per l’apel·lació que fa d’un altre model de fer política. Per cert, una bona notícia el nomenament de Terribas com a nova directora de TV3 !

I, finalment, en tercer lloc, la reacció d’Ibarretxe als atemptats d’ETA. El video que he enllaçat aquí correspon al primer atemptat. Malauradament, n’hem tingut un altre no fa massa. I, amb ells, una demostració de força de l’Estat espanyol amb les detencions de Bordeus. Sens dubte, però, aplicant la retòrica d’aquell vell anunci, les coses es poden dir més altes, però no més clares; tant sensacional és la intervenció del Lehendakari que us comentava, com la d’avui d’Arzalluz demanant menys bombo i plateret en les detencions etarres.

Queden molts temes en el tinter: congressos del PP, ERC i CDC; reforma del finançament; ETA; la hipocresia del Tripartit II (a part del tema de l’aigua, a títol d’exemple, cal afegir els nous episodis amb la investigació de Fiscalia per suposada malversació de fons amb l’encàrrec d’informes superflus i la supressió, per part del supergovern d’esquerres, del batxillerat nocturn); etc. Toca, doncs, fer un compromís personal de futur: mai més sense, com a mínim, una reflexió setmanal al bloc.

Sant Jordi

2008-04-23T10:35:00.007+02:00

Ja hi haurà temps per a les reflexions polítiques més endavant !

Avui l'entrada és ben curta: que passeu un bon dia de Sant Jordi !

I, pels que vulgueu, aquí teniu un parell d'enllaços: la felicitació de la Generalitat i la informació de la viquipèdia.

Un ràpid apunt sobre les carteres ministerials

2008-04-16T11:00:00.002+02:00

Sens dubte hi ha una foto per la història: sigui Chacón o sigui qualsevol altra dona, afortunadament Espanya ha canviat perquè pot col·locar una dona al capdavant de les forces armades. Això és bo. No cal recular massa per recordar el 23-F o les reticències que hi va haver amb Narcís Serra com a Ministre de Defensa pel sol fet de ser català.

Per tant, cal dir-ho ben alt i clar: que una dona assumeixi el Ministeri de Defensa és una primera i bona notícia a celebrar des del punt de vista de la igualtat de gènere i la normalitat democràtica.

Ara bé, no ens enganyem, més enllà d’aquest fet històric que celebro per Espanya com celebraria per França, Itàlia o on sigui, en clau catalana, el nou Govern Zapatero no suposa cap bona notícia, ni cap mala notícia. No ja pel “Viva Espanya i viva el Rei” que la mateixa Chacón pronuncia amb cara de pomes agres (només cal veure el vídeo), sinó perquè es confirma que la influència del PSC a Madrid tendeix a zero i, en canvi, la del PSOE d’Andalusia tendeix a augmentar (malgrat les crítiques, han aconseguit mantenir Magdalena Àlvarez a Foment).

Sense allargar-me massa més, el repte en els propers dies serà memoritzar tant els nous noms, com les noves carteres. Si ja és difícil amb els noms que van canviant fins i tot al llarg de la legislatura, només falta que, a sobre, vagin canviant els noms de gairebé totes les carteres ministerials. És poc seriós, la veritat. Com a exercici pràctic, intenteu fer memòria sobre els noms dels ministres i les seves carteres a l’anterior Govern. Et quedes amb menys de la meitat: Solbes a economia, De la Vega vicepresidenta, Maleni a Foment, Bermejo a Justícia, Chacón a Habitatge i Clos a Indústria. I la resta?

I, per poc seriós, la constatació definitiva que els Ministres es reparteixen fent equilibris territorials i de partit. En la majoria de casos, ni esforç, ni talent, ni carrera política en un mateix sector; la que avui serveix per Habitatge, demà serveix per Defensa, i així anar fent fins a pràcticament completar la llista. Que Déu ens agafi confessats !

Peti qui peti, avui Zapatero serà President

2008-04-11T11:15:00.000+02:00

No ens enganyem, sabem que José Luis Rodríguez Zapatero serà investit de nou com a President del Govern des de l’endemà de les eleccions espanyoles; o, fins i tot, des de la proclamació dels resultats la mateixa nit electoral.

A partir d’aquí, iniciat el debat d’investidura el tràmit de com arribarà a President pot ser diferent: l’altre dia si hagués tingut majoria absoluta ja hagués estat fet el tràmit, però com que no va ser així, les regles preveuen que avui, i només amb majoria simple, el tràmit es farà igual.

En aquest marc, doncs, el debat d’investidura de l’altre dia i el sentit dels vots de l’altre dia o d’avui són pura gesticulació política. Val la pena entrar-hi per descobrir algunes claus interessants.

La primera i que no és cap secret: els 25 diputats del PSC estan desapareguts en aquest debat. Per no tenir, no tenen ni veu pròpia en el debat i accepten (o acaten) la intervenció i el sentit de vot del PSOE.

La segona: tornant al PSC, tots recordem l’exitós lema del “si tu no vas ells tornen”, oi? Doncs, sorpresa! L’oferiment de Zapatero a Rajoy per fer de mutu acord els grans pactes d’Estat (terrorisme, reforma del poder judicial, fins i tot llei electoral, etc.) no és ben bé una manera de barrar el pas al PP diria.

La tercera i que més m’afecta: Convergència i Unió, al final, ens vam abstenir. No negaré que aquest tipus de decisions produeixen una certa contradicció interna quan les veus tant consumades. És a dir, realment feia falta canviar el sentit de vot del no a l’abstenció?

La veritat és que en un primer moment penses que no; ens haguéssim hagut de mantenir amb el no. Després, hi reflexiones cinc minuts i penses: bé, les demandes excel·lentment exposades per en Duran al debat d’investidura van ser ateses; en síntesi, balances fiscals, ajuts a les famílies i transvasament del Roine. Potser val la pena donar un marge de confiança.

No deixa de ser irònic donar un marge de confiança a en Zapatero.. Ens vam passar la campanya dient que no era creïble.. Però és igual.. crec que vam fer bé.

La campanya es plantejava en clau de poder influir a Madrid i collar al futur President del Govern. És evident que amb els resultats trets som decisius, però no necessaris. A partir d’aquí, val la pena donar un cop a la porta? Doncs, segurament no. Zapatero ha assumit tres compromisos claus per Catalunya. Per nosaltres no ha de ser que, quan ell fa aquest gest (fins i tot en contra del PSC en el tema del transvasament), nosaltres li girem l’esquena.

Com deia al començament, al final, en Zapatero serà President igual. I, home, entre la submissió i desaparició del PSC votant a favor, el dret a pataleta amb un no a la investidura que tampoc serveix per res perquè serà President igual i l’opció per l’abstenció (i, per dir-ho d’alguna manera, el “parlem-ne”), la contradicció interna es pot salvar.

Al final, també, Zapatero és el que els catalans van decidir que volien per a Espanya el 9 de març, no?

Repàs als últims dies

2008-04-03T19:09:00.006+02:00

Malauradament no només han passat molts dies des de l’última entrada, sinó moltes coses de les que parlar amb calma i comentar.

És una constant que, com més coses passen, més complicat és trobar cinc minuts per reflexionar-hi per escrit i, al final, n’acabes parlant en viu amb tothom, però et quedes amb les ganes de fer-ne un anàlisi a fons.

A títol d’exemple i repassant la setmana passada, l’absurditat i contradicció internacional sobre l’eutanasia (mentre Hugo Claus mor pacífica i dignament a bèlgica després de practicar-li l’eutanasia, Chantal Siberie es va haver de suïcidar amb barbitúrics perquè França li negava aquest dret), el premi Pritzker a l’arquitecte Jean Nouvel (sóc un fan de la Torre Agbar!), el primer aniversari i els 100.000 abonats del bicing (jo entre ells tal i com us explicava a l’entrada anterior) i, fins i tot, tant els actes i el ressò virtual del vuitè centenari del naixement de Jaume I, com l’encara minça reacció internacional de boicot als jocs de Pequin (no puc entendre com aquí hi va haver tant de soroll demanant el boicot a Madrid i, tot i la barbàrie al Tibet, ningú encara ha piulat demanant el boicot a Pequin!)

I tot això per no parlar de l’aigua i la sequera ! N’hem parlat als comentaris d'entrades anteriors, però, tot i passar-hi per sobre, crec que val la pena destacar un parell o tres d’apunts: la solució estructural i de futur ja he dit molts cops que és el transvasament del Roine, però els episodis d’aquests últims dies són d’escàndol: des d’un Conseller agnòstic demanant que plogui a la Moreneta, fins a l’engany sistemàtic tant amb el show de les estaques, com amb el pacte de silenci entre el govern català i l’espanyol per no parlar del transvasament abans de les eleccions generals. Això és valentia, coratge i lideratge polític? Quina vergonya; això és més propi d’aquells que volen aguantar-se al poder, que no pas dels qui tenen il·lusió, apostes i grans projectes de futur (per cert, sensacional article del Quim Monzó en aquest sentit l’altre dia a La Vanguardia)

Però encara queden un parell de temes al tinter: el primer, el suport incondicional i sense protestar dels diputats del PSC a José Bono com a President del Congrés dels Diputats. Evidentment, del tot previsible. Però, evidentment, també, del tot clarificador en relació al pes polític del PSC a Madrid. Això és greu.

Però, més greu encara, i en segon lloc, la imminent crisi econòmica a la que entrem: a principis d’any, l’amic Joaquim Vivas feia una sensacional entrada al seu bloc relacionant-nos els augments d’aigua, gas, llum, telèfon, billets de transport, etc.. amb l’entrada del nou any, aquests dies veiem que l’IPC es dispara al 4,6% (la inflació més alta des de 1997), l’Euribor toca la segona cota de l’any al 4,71% i la compra de cotxes baixa estrepitosament.. I això per no parlar que a EE.UU anuncien que prendran les mesures pròpies dels anys 30 que van prendre per superar el “crack del 29”.

La reflexió final a tot plegat? Apretem-nos el cinturó! No només pel drama econòmic (que per cert, ara no es diu “crisi”.. es veu que hem de parlar de “desaccelaració econòmica”), sinó perquè, políticament, un té dubtes raonables sobre la solvència en aigua, economia i projectes de futur dels nostres governants (d’aquí i d’allà). Però, a més a més, s’evidencia que la crisi ja no és només econòmica, sinó també del propi sistema institucional i els seus valors.

Ja n'hi ha prou ! (i, sí, cal fer un esforç per detectar els problemes de la gent)

2008-03-20T13:14:00.004+01:00

Avui hi torna haver jornada de vaga dels autobusos a Barcelona. Això és insostenible ja.

Segurament avui no es notarà massa perquè estem en una setmana de baixa intensitat laboral amb gairebé tothom de vacances, però el fet és que ja portem set aturades del servei. No sé en quin grau els treballadors perjudiquen a l’empresa i la faran reaccionar, però estic convençut que fastiguegen (i molt) als usuaris.

Aquí he d’entonar un mea culpa i vull aprofitar per fer una reflexió. He de reconèixer que m’ha afectat molt poc aquest conflicte. Vaig en moto a tot arreu i, com a molt, he trobat algun dia la Via Laietana tallada per una manifestació; això té fàcil solució: canvies de ruta i llestos.

La setmana passada, però, vaig decidir anar a fer uns encàrrecs amb transport públic i em vaig trobar, de ple, afectat per la vaga. Vaig agafar el metro, em vaig plantar al centre i, volen anar cap a la zona de Plaça Francesc Macià, no hi havia ni metro que arribi allà, ni autobús que m’hi portés. Solució? A peu.

Aquest exemple particular és anecdòtic. Insignificant en comparació amb més d’un, dos, tres i múltiples casos de necessitat d’anar a un hospital, haver d’estar a un lloc a una determinada hora, etc.. Però és un exemple més del que no pot passar.

Si aspirem a tenir una ciutat de primera, autèntic referent del mediterrani i tot això del que ens omplim la boca, no podem quedar-nos sense un servei bàsic com és el transport. Fins i tot, crec que comença a ser hora que siguin els mateixos usuaris que no tolerin aquestes situacions i optin per reaccionar. La nostra societat està tant malalta en aquests àmbits que la resignació ha guanyat tot el terreny a la mínima reacció; la reacció que hauríem de tenir davant d’aquesta vaga, el caos de rodalies de RENFE, el més simple tràmit davant d’una administració pública i pel que perds una hora de cua o, fins i tot, el gairebé maltracte i menyspreu en l’atenció al client del 900 de torn (i això només per posar quatre exemples).

Perquè, a més i tornant a la vaga, tots aquests conflictes s’esdevenen en èpoques de plena activitat de la ciutat. No només la normal i quotidiana, sinó també enmig de grans esdeveniments com la vaga durant els dies del saló de telefonia mòbil, ara fa quatre dies.

Em sembla que, igual que m’ha passat a mi que al fer servir la moto cada dia no he estat conscient del problema, n’hi ha més d’un que de tant fer servir el cotxe oficial, tampoc se n’ha adonat ! Des d’aquí, però, celebro que l’amic i company Gerard Ardanuy, regidor de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona, es fés ressò l’altre dia al seu bloc de la necessitat d’encarar aquest problema.

El fenomen Carretero

2008-03-19T11:17:00.002+01:00

Sincerament, a hores d’ara no em veig capaç de pronosticar l’èxit o no de Joan Carretero en el proper Congrés d’Esquerra. També, crec, però, que això són coses d’Esquerra i no m’hi he de posar excessivament.

No obstant, sí que hi ha dues notes que vull senyalar: en primer lloc, la recomanació de Carretero a Puigcercós i Carod per deixar la política, donar entrada a gent nova i guanyar-se la vida fora. Si la política vol recuperar el seu prestigi, ha de començar a reformular-se (i amb caràcter urgent) en aquesta línia. Un cop més, apel·lo a la limitació de mandats, les prestacions d’atur per excàrrecs institucionals i la regeneració institucional per llei i no en funció de la voluntat dels partits.

En segon lloc, el reconeixement tant de l’error del segon tripartit, com del malaurat nivell d’enfrontament entre les actuals direccions de CiU i ERC. Tant o més necessari i urgent que reformular la política, hi ha la recuperació de l’eix nacional a la política catalana.

Molta sort, Sr. Carretero. En aquests dos punts estem molt d’acord !

Estaques, aigua, informes ocults i despotisme il·lustrat

2008-03-19T10:20:00.002+01:00

El cert és que la primera reacció en sentir el tema de l’aparició d’estaques prop del Segre va ser riure. Riure perquè ho vaig sentir en un tall de veu de l’Alguna Pregunta Més que, per abonar-s’hi, posaven música de fons i notícies d’extraterrestres quan ho explicaven.

Però quan estires el fil, de riure pots passar directament a plorar. Efectivament, van aparèixer unes estaques clavades, entre d’altres llocs, al municipi de Prats. Ni els pagesos de la zona, ni el mateix Alcalde en sabien res perquè ningú els havia informat. La Conselleria de Medi Ambient ni confirmava, ni desmentia.. però què vol dir això? No saben donar resposta o no volen donar la resposta que tenen. És una vergonya.

I, finalment, el temor era cert. Tot i haver-ho negat en un principi, ahir el Govern, amb un exemple de retòrica més pròpia del Conseller Nadal del Polònia que del de debò, confirmava que es va en la línia dels transvassaments.

I des d’aquí no vull criticar la mesura, sinó, les formes. Ja hi haurà temps per entrar en la mesura; fins i tot, algun dia, entraré a valorar que mentre a Girona i Perpinyà no vulguin la línia d’alta tensió, a Horta de Sant Joan no vulguin parcs eòlics i continuïn les manifestacions contra el Quart Cinturó, no sé ben bé com ens en sortirem.

Però, entrant en les formes, com deia, un Govern no pot encarregar informes ocults que no només és que no els comuniqui als afectats i als alcaldes, sinó que no és capaç ni de respondre si els està fent ell o no. Ja no només és que fins i tot podria ser delictiva la intervenció en terreny aliè, sinó que, el més trist, és aquest despotisme i que, directament, s’ho passin tot pel forro.

Apunt post-electoral i valoració de la setmana

2008-03-14T18:42:00.003+01:00

Volia fer un balanç més a fons dels resultats electorals, però, un cop passada la setmana, no sé si val la pena, ja.. Com en són d’efímeres les coses, oi? De fet, d’aquí 10 anys (un cop ja haguem passat per unes altres eleccions espanyoles), pràcticament ni ens en recordarem d’aquestes.. sabrem que el Zapatero va ser President dos mandats (bé, com a mínim.. potser hi ha un tercer mandat i tot) i ja està.. A vegades en esclavitzem més del compte amb això que en diuen la “rabiosa actualitat”.

Però, bé, més enllà de l’aritmètica parlamentària que de ben segur donarà per parlar, en clau catalana hi ha una conclusió a tenir en compte: a jutjar per aquests resultats, Catalunya és més Espanya cada dia. Trobarem més d’una causa per determinar el perquè d’això, però, o corregim aquesta tendència, o venen temps magres per la projecció de país, l’autoestima col·lectiva i, el més important, el benestar i la qualitat de vida de la nostra gent.

Resultats electorals i conclusions a part, no vull deixar de comentar algunes notícies d’aquesta setmana que crec importants.

Esquerra ha tornat a obrir una guerra interna. Vaig començar la meva militància política al recent fundat Partit per la Independència; el partit sorgit de l’última escissió d’Esquerra i dirigit per una persona fascinant: l’Àngel Colom. En aquella ocasió a Esquerra es va desfermar una la lluita del poder en la que Carod i Puigcercós van aconseguir imposar la tesi del partit d’esquerres, per sobre de la tesi del partit nacionalista transversal que els escindits van fundar amb el PI. Malauradament pel PI, els resultats electorals a les primeres municipals amb la Pilar Rahola al capdavant, no van ser els esperats. D’aquestes dues lluites de poder i estratègia política, l’Esquerra de Carod i Puigcercós va acabar triomfant amb el primer tripartit i el seu suposat nacionalisme d’esquerres.

Avui sembla que a Esquerra es repeteix aquell pugna pel poder. El rera fons ideològic (si n’hi ha), és entre l’Esquerra partit de govern (Carod) o l’Esquerra partit d’oposició immaculat (Puigcercós). Em temo que, al final i com aquella vegada, s’acabarà tornant a perdre un llençol de la bugada. El temps dirà, però el catalanisme tornarà a restar enlloc de sumar.

Però a part d’Esquerra, hi haurà moviments a tot arreu. A Convergència tenim Congrés al juliol, el PP avançarà el seu i Zaplana diu que plega i Gallardón que es queda. Iniciativa també s’ho haurà de fer mirar; de fet, la Mayol ha anunciat que ja cedeix el lideratge (per cert, de nou la vella tècnica socialista de cedir el càrrec a mig mandat.. d’això se’n diu governar per les persones i no aprofitar-se dels càrrecs, oi?). I, pel que fa als socialistes, em temo que encara estan de ressaca electoral..

En qualsevol cas, jo penso centrar-me en “casa meva” i estic convençut que a Convergència, sota les bases de la casa gran del catalanisme, aconseguirem eixamplar el nacionalisme i recuperar la tesi del Catalunya – Espanya per sobre la tesi de les dretes i esquerres que nacionalment tant enrera ens ha fet recular. En definitiva, les tesis del nacionalisme de vocació majoritària, del motor de país i de la plena projecció de Catalunya al món.

Però, a part de la política, hi ha dos temes més d’aquesta setmana a destacar. El primer, la malaguanyada mort de l’Abad emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just. Sens dubte, un referent de catalanitat i de desacomplexament en la perfecta compatibilització entre el culte religiós i el respecte a les noves realitats socials. Tant de bo que siguin més els que segueixin el seu exemple.

El segon, l’anul·lació del judici de l’Audiència Nacional en el que el magistrat, prescindit total i absolutament dels drets dels inculpats i les garanties del procediment penal, no va permetre als acusats de cremar fotografies del Rei declarar en català. Tant de bo que amb aquesta anul·lació el Consell General del Poder Judicial es replantegi, i amb efectes immediats, que cal imposar una sanció al jutge.

Balanç ràpid dels resultats

2008-03-10T02:07:00.003+01:00

Són quarts de tres de la matinada i, malgrat l'hora, una mínima reflexió sobre els resultats electorals és més que necessària. En primer lloc, però, heus aquí l'enllaç cap als resultats.

En síntesi, clara victòria socialista i, de nou, Zapatero President. El titular és, més enllà de la notable pujada del PP, la consolidació del bipartidisme a Espanya.

En clau catalana, però, el titular, a part de la victòria del PSC en correlació amb la victòria del PSOE, és la resistència i capacitat de decisió de Convergència i Unió. Encara amb el dubte de si ens mantenim en els 10 diputats o en guanyem un, Convergència esdevé, un cop més, decisiva a Madrid. Qui necessiti aquests vots, ja sap les principals condicions: balances fiscals, desenvolupament lleial de l'Estatut, millor finançament i, en defintiva, respecte a Catalunya.

Finalment, a destacar la davallada (d'escàndol!) d'Esquerra i Iniciativa. Ho he dit més d'un cop: el PSC augmenta el seu poder, però són els seus socis de govern els que paguen el desgast. Sincerament, tant per ells com per el país, que s'ho comencin a fer mirar. És evident que aquest no és el camí cap a la plena sobirania que amb tants discursos es proclama; aquí sí que hi ha més paraules, que no pas fets.

Però, bé, amb el cap més clar i amb més calma, tindrem temps per comentar aquesta jornada electoral. Abans d'acabar, però, moltes gràcies a tots els votants de Convergència i Unió.

Un crim i un mal tancament de la campanya

2008-03-07T17:27:00.005+01:00

Avui volia fer un escrit per tancar la campanya i demanar el vot per Convergència i Unió. No m'allargaré perquè els esdeveniments han capgirat aquest final de campanya i és evident que segueixo demanant el vot per la meva formació política.

A partir d'aquí, només puc expressar el meu rebuig. Rebuig a l'atemptat terrorista. Rebuig a ETA. Rebuig a que aquest atemptat frusti el final de campanya. Rebuig a que algú cregui que ha de canviar el vot per aquesta vilesa. Rebuig a que sigui ETA qui marca l'agenda política.

No hi ha d'haver cap lectura política; aquest migdia hi ha hagut un assassinat que, a més, ha estat el més traïdor i cruel dels que malauradament hem vist. Passat el dol i les eleccions, ja tindrem temps per valorar les reaccions i l'immediat ús que, a favor de la bipolarització, ja n'han fet el PP i el PSOE.

El cara a cara i els últims apunts de la campanya

2008-03-06T10:51:00.003+01:00

Encara tenia pendent escriure quatre línies del debat cara a cara de l’altre dia i, em temo que, al final, seran més de quatre perquè va donar molt de sí.

En primer lloc, el més greu: tant acusar al PP de fer servir les víctimes del terrorisme i el primer que va tenir la barra de treure el tema a la palestra va ser el mateix Zapatero amb la interpel·lació a Rajoy sobre si preferia el número de víctimes de la legislatura passada o el d’aquesta. Però quina barra! I és clar que els centenars de morts de la legislatura passada són molt més que la desena d’ara, però és que aquells són del terrorisme islàmic i no d’ETA, Sr. Zapatero; sembla mentida que sigui vostè qui no té clar això.

Però Rajoy no es va quedar curt, tampoc. Catalunya va ser present al debat de la seva mà i, malauradament, de quina manera. Un articulista de l’Avui d'ahir feia una metàfora molt gràfica per descriure-ho: Catalunya va ser el cendrer brut que el macarra et tira a la cara abans de començar l'autèntica baralla. Rajoy va utilitzar la llengua i la política lingüística per arrencar quatre vots més a Espanya. I, el més trist de tot plegat, tant dir que Zapatero es trenca la cara per Catalunya i ni de broma! Va recorre a la frase d’Aznar sobre el català en la intimitat i va que t’estrelles. No fos cas que perdés algun llençol pel camí.

En definitiva, un debat polític més propi del "Cronicas Marcianas" que no pas de dos presidenciables d’un Estat (cal recordar quants cops va sortir, per banda i banda, el "Usted miente"?). S’evidencia que Espanya ho té molt magre amb aquest PP i aquest PSOE. Ho té magre perquè, d’altra banda, cadascú interpel·la als seus votants per votar contra l’altre. On és el vot de la il·lusió? D’un projecte de futur? És trist, però, per descomptat, ja s'ho faran.

Abans d'acabar, però, dos apunts importants. El primer, que ahir el Tribunal Suprem va resoldre prou correctament en relació a la controvèrsia dels cares a cares i el menyspreu que es té per les altres forces polítiques amb representació parlamentària. Davant del recurs presentat per anul·lar l’emissió del cara i cara, el Tribunal li va faltar un punt de valentia; m'explico: no val considerar justes les al·legacions presentades, però no aturar l’emissió perquè el que show ja estava pràcticament en marxa. No obstant, cal celebrar que va imposar una solució alternativa com l’emissió, en horari de màxima audiència i no a les dotze de la nit com estava previst, del programa "59 segundos" amb el debat de tots els partits.

L’altra, dues lectures recomanades: us derivo amb aquest link cap a l’article del Jaume Ciurana i, amb aquest altre, cap a l'article de l'Agustí Colomines; els dos fan la millor valoració possible sobre la candidatura al Senat d’Esquerra, PSC i Iniciativa. Ahir l’Artur Mas ho deia al míting de Lleida: així Esquerra no pot aspirar a defensar Catalunya; és impossible tenir les mans lliures quan un va del bracet del PSOE al Govern de la Generalitat, al Senat i, com aquests últims quatre anys i em temo que també els propers, al Congrés dels Diputats.

Seguim en campanya.. útlima setmana!

2008-03-03T23:33:00.002+01:00

Ara mateix estan fent el debat cara a cara entre el Rajoy i el Zapatero. De fet, podria repetir l’última entrada d’aquest bloc, però tinc algunes coses en cartera que m’agradaria comentar. Si convé, ja hi haurà temps de fer les reflexions i cròniques a aquest cara a cara (realment, avui, la cosa està molt més crispada que l’última vegada).

La primera reflexió en cartera és sobre el debat electoral a TV3. En primer lloc, per més plural, però, sobretot, perquè va evidenciar que les eleccions espanyoles cal analitzar-les des del prisma català. Com a mínim, per situar al PP com a quarta força política a Catalunya, però també per veure, de prop, la talla política i solvència dels candidats. No és que la Ministra Chacón no se’n surti amb en Duran, que és obvi. És que no se’n surt ni amb la Dolors Nadal, ni el Joan Herrera!

En qualsevol cas, però, des d’aquí, vull tirar una llança en favor del model d’entrevistes personals al candidat o, fins i tot, quatre o cinc periodistes posant a prova el candidat. Només amb exàmens d’aquest tipus defugirem que els debats es converteixin en un espai on cadascú exposi la seva tesi i no hi hagi confrontació real d’idees i arguments.

Però, sobretot, avui (i des de fa dies), vull denunciar la qüestió de l’aigua. Resulta que portem mesos que el Govern ens diu que cal estalviar aigua i hem sabut que hi ha un canyeria a Badalona que perd barbaritats insultants d’aigua dia rera dia. Però la versió oficial és que explicar això és fer demagògia, que s’arreglarà en el termini de no sé quants anys, etc.. és d’escàndol !

Algun cop ja he dit que amb el tema de l’aigua l’aposta des de temps immemorials és que cal mirar amunt; però quan dic amunt, és cap al Nord i el transvasament del Roine, i no cap al cel. Bàsicament, perquè, d’una banda, les dessaladores tampoc són una solució ni pel consum d’energia que suposen, ni per la salinització del mar que es produeix i, d’altra, perquè, encara menys, que ens portin l'aigua en vaixell des d'Almeria és una solució eficaç i solvent.

Però l'endemà hi ha vida

2008-02-26T13:14:00.005+01:00

Ahir va ser el gran dia! Amb preparatius televisius propis d’una final de Champions League (tertúlies abans i després, retransmissió per més de tres canals de televisió alhora, l’arribada dels “jugadors” degudament preparada, primeres planes als diaris d’avui...), però, sembla que, malgrat tot, som on érem.

Primer perquè tothom coincideix a dir que en Zapatero va sortir-ne més ben parat, tot i que en Rajoy li va trepitjar els talons. És a dir, el pronòstic que ja teníem: en Zapatero guanyarà les eleccions, però per poc.

I, després, perquè tampoc ens van aportar res de nou. Avui es nota una certa decepció de després del gran matx i que es constata amb la reflexió següent: ni un ni l’altre van donar la talla.

Jo n'afegiria una altra: ni un ni l’altre aporten res per Catalunya; es compleix allò que, per Espanya, potser sí que PP i PSOE són dues opcions diferents. Per Catalunya i els interessos dels catalans, és evident que no.

Primeres sensacions

2008-02-23T17:55:00.003+01:00

Sembla mentida, però només portem dos dies de campanya. Ja he comentat algun cop que la precampanya d’aquesta vegada ha estat de les més desacomplexades (per dir-ho d’alguna manera).

Intentaré fer un primer balanç de tot plegat amb algunes idees que em ronden pel cap.

En primer lloc, la reiterada queixa dels periodistes pels blocs electorals. Doncs, bé, o existeixen blocs, o la bipolarització de la campanya seria d’escàndol. Ja ho hem vist (i veurem) amb els debats televisius; aquestes eleccions, fins i tot, per àrees temàtiques (l’últim, el d’economia entre en Solbes i en Pizarro). Hem d’explicar a la gent que, a Catalunya, hi ha una opció més vàlida que la pugna entre PP i PSOE.

En segon lloc, un reconeixement explícit a en Duran. La nit de dijous a divendres vam fer l’acte inici de campanya al Poliesportiu Nova Icària de Barcelona. Primer míting de campanya i en Duran va demostrar un cop més el seu potencial polític i la seva capacitat d’oratòria; com aquell qui diu, acaba de sortir del quiròfan, però continua passant la mà per la cara a tots els altres ! En Duran, sens dubte, és un bon actiu tant per Catalunya, com per Convergència i Unió; no en tinc cap dubte !

En tercer lloc, un apunt respecte el PSC-PSOE. Procuraré estar molt atent a les seves propostes. Encara no en conec cap en ferm de la mà del PSC (en Zapatero ja sabem que pot prometre el que vulgui). I, a més, de moment, l’únic que veig és que hem passat de la Catalunya optimista a la Catalunya de la por i el “si tu no vas, ells tornen” (en referència al PP). Molt bé. Però, a part de dir-nos que ve el llop i que cal ser moderns i “pseudoprogres”, què pensen fer vostès?

I, finalment, dos apunts a criticar. D’una banda (feia dies que volia fer-ho), la condemna als actes dels quatre brètols que van impedir una conferència de la Dolors Nadal a la Universitat Pompeu Fabra. Estimats galifardeus: no es pot anar reclamant la llibertat col·lectiva d’un poble, quan no sabeu ni respectar la llibertat individual d’una posició política que ens és contrària. D’altra, l’aparició d’ETA en campanya. Afortunadament, cap víctima. Malauradament, una acció del tot innecessària i que donarà ales al PP.

Trista sessió d’ahir al Parlament

2008-02-21T18:25:00.002+01:00

El President Tarradellas deia que en política es pot fer tot menys el ridícul. Ahir, malauradament, Joan Ridao va fer el ridícul al Parlament quan, a la sessió de control al President de la Generalitat, va esmerçar tot el temps de la seva intervenció buscant l’enfrontament amb l’Artur Mas enlloc de fer la pregunta al President. Qui vulgui veure l’episodi, des d’aquí pot anar al 3cat24 per veure el vídeo de l’escena.

Sens dubte, és tant greu l’evidència de la mala relació entre ERC i CiU, com el somriure cínic amb el que la bancada del PSC es mirava l’episodi; un episodi que, com no, li és d’allò més favorable.

Però més enllà que aquest fet puntual (no ens ve de nou el drama de manca d’entesa nacional), ahir Joan Ridao no va estar a l’alçada.

No va estar a l’alçada perquè, pràcticament a la vigília d’una campanya electoral (i, quina casualitat!, ell és cap de llista d’Esquerra), va utilitzar el Parlament i la sessió de control al President de la Generalitat per fer-se autobombo buscant l’enfrontament amb Mas i apel·lant a l’orgull nacionalista.

Sempre dic el mateix: tant de mal va fer el pacte CiU-PP a Convergència, com el pacte Tripartit fa Esquerra. I, al final, fent-nos mal tots, fem mal al país i a la dignitat de la política.

Doncs, bé, la prova de l’error de Ridao d’ahir, és que avui el President del Parlament es planteja obrir una reflexió sobre les sessions de control al President.

I és que, en definitiva (i això clama al cel), no pot ser que la sessió de control al President sigui per buscar el cos a cos amb el cap de l’oposició. O és que Esquerra no té res a preguntar al President Montilla? Deu ser això.. al cap i a la fi, tothom coincideix a dir que Ridao necessita un miracle per desmarcar-se del tripartit i el paper totalment diluït que juga Esquerra dins del govern socialista.

Un apunt final: sé que direu que és malaltia de partit, però, sincerament, la resposta de l’Artur va ser genial ! Afortunadament, pel que he llegit als diaris d’avui, les columnes d’opinió totes ho veuen així.

Quatre bones notícies a destacar

2008-02-19T20:42:00.002+01:00

1) Fidel Castro plega. Esperem que, amb ell, el règim dictatorial de Cuba. Per molt que alguns vulguin anar de “progres” i superturistes per la vida, segons quins discursos que neguen l’evidència del què passa a Cuba em fan sentir vergonya aliena.

2) El .CAT compleix dos anys i ja compta amb 27.500 registres. La vella fita de situar Catalunya al món avança. Al món virtual, a més, a molt bon ritme !

3) El Col·legi d’Enginyers a favor dels transvasaments. Afortunadament, els que hi entenen, es pronuncien i aposten per la connexió amb el Roine i no per les dessaladores.

4) La Gran Enciclopèdia Catalana a Internet i amb lliure accés. Un autèntic pas de gegant i una decisió valenta. Avui a la viquipèdia li sortit un competidor de qualitat !

Kosovo

2008-02-18T23:43:00.004+01:00

Kosovo ha aconseguit el que la majoria dels seus ciutadans volien: un Estat propi. I, a més, més enllà de la independència, va pel camí d’aconseguir el més important: el reconeixement d’aquest Estat per part de la comunitat internacional.

Aquests dies es parla i es parlarà molt de Kosovo. A més, se’n parla des de dues posicions ideològiques ben extremes: des de l’independentisme indocumentat equiparant Kosovo i Catalunya, fins a l’espanyolisme més ranci que no vol reconèixer aquest nou Estat.

En aquest marc, no puc estar-me de fer alguns comentaris al respecte.

Kosovo no és Catalunya, ni Catalunya és Kosovo. Està molt bé celebrar que un poble aconsegueixi fer realitat la seva voluntat. Està molt bé celebrar que és possible l’aparició de nous Estats i, per tant, la figura del precedent. No obstant, Catalunya ha de buscar referents d’alliberament nacional a Txecoslovàquia, el Quebec o qualsevol altre model que no surti d’una guerra ferotge com la viscuda als Balcans els últims 20 anys.

Que Rússia s’oposi al reconeixement internacional, ho entenc. Que els Estats Units facin presió perquè hi hagi un reconeixement, també ho entenc. En ambdós casos hi ha molts interessos en joc i, evidentment, del tot contraposats.

Què fa l’espanyolisme més ranci no reconeixent aquesta obvietat? Tot i la campanya electoral, aquí PP i PSOE s’han posat d'acord ràpid. La situació política i els antecedents històrics dels Balcans no tenen res a veure amb la realitat de la península ibèrica. De fet, Espanya pocs interessos estratègics té en relació a aquesta història a diferència d’Estats Units o Rússia. Ara bé, des del minut 0, els dos partits espanyols han entès a la primera que, malgrat les diferències, aquest acte polític de plena sobirania no pot importar-se cap aquí.

I, finalment, un últim apunt: Kosovo celebra la seva independència amb banderes nord-americanes i rebutjant Sèrbia. Kosovo neix amb crisi econòmica, amb atur i amb dubtes sobre el seu futur. Veient les imatges, tinc la sensació que Kosovo, malgrat haver aconseguit posar els pilars d’un Estat, malauradament, també neix amb una crisi d’identitat.

Doble entrada: el TGV i l'hospitalització d'en Josep Antoni Duran i Lleida

2008-02-14T11:35:00.005+01:00

Aquests dies es veu que toca estar content per l'arribada de l'AVE a Barcelona. Crec, però, que cal recordar tres punts claus en relació a aquesta història:

- El malaurat canvi de denominació, ja històric, de "Tren de Gran Velocitat (TGV)" per això de la "Alta Velocidad Española (AVE)"; tota una declaració de voluntat i concepte.

- El TGV fa gairebé 20 anys que es reclamava des de Catalunya. Jocs Olímpics, Expo de Sevilla i, al final, l'AVE Madrid - Sevilla el van tenir l'any 1992 i aquí arriba el 2008.

- La reclamació, a més, tenia com a principal preocupació i voluntat la connexió amb França i l'ample de via europeu. 2008 i el que tenim és una xarxa radial espanyola on Barcelona és l'estació final de trajecte. No ens enganyem, a Madrid ja hi anàvem per carretera o Pont Aeri.

I, al final, com no, impossible oblidar l'escàndol amb la suspensió del servei de Rodalies de RENFE per l'arribada de l'AVE, la xuleria i prepotència de la Ministra Magdalena Àlvarez en tot aquest afer i, per acabar-ho d'adobar, que el President Zapatero no faci inauguració formal, però pretengui arribar dalt de l'AVE a fer un parell de mítings del PSC. Va, home, va.. que es pensen que som idiotes, o què?

Benvingut l'AVE, i tant que sí ! Però encara queda molta feina a fer ! Canvi del traçat pel centre de la ciutat de Barcelona, urgent interconnexió amb França i l'ample de via europeu i, sobretot, una mica més d'humilitat per moltes eleccions que vinguin, si us plau.

Per cert, el Duran està hospitalitzat!

Sembla que no ha estat res, però s'haurà d'agafar uns dies de descans. Des d'aquí, els millors desitjos perquè es recuperi aviat !

Mentrestant, però, avui més que mai, Convergència i Unió és un sol equip i la precampanya segueix. Amb l'Artur al davant o no, en Macias, per descomptat, agafant el relleu i, en definitiva, tots junts, cal que expliquem a tothom que el nostre és un projecte sòlid i compartit.

Un projecte polític per Catalunya més enllà de les persones que donin la cara a primera línia i l'afinitat que ens puguin produir. No ho oblidem, mentre hi hagi llistes tancades i bloquejades, votem projectes polítics i no persones.

La prostitució

2008-02-11T00:25:00.001+01:00

L’amic i company Carles Campuzano ens parlava fa dies del tema de la prostitució i els dubtes sobre la necessitat de legalitzar-la, prohibir-la, etc.. un article interessant que us relaciono en aquest link.

Per problemes de temps em vaig quedar sense comentar aquell article, però avui em torna a la memòria a la vista d’una notícia que ens ve de Londres: el govern britànic estudia tallar el telèfon a les prostitutes. De fet, l’article d’en Carles també era coetani de les queixes dels alcaldes de l’Alt Empordà i la prostitució a les carreteres.

La prostitució existeix. Ni prohibida, ni legalitzada, però existeix sota l’empara de la tolerància i la hipocresia, de fet. Sabem perfectament què es feia al Bailén 22 abans d’intentar tancar-lo gairebé dos anys després de la seva obertura, què es fa avui al Riviera o què s’anuncia als anuncis dels diaris o internet.

Intentar prohibir-la és (i serà) sinònim de no sortir-se’n. Intentar legalitzar-la o, com a mínim, regularitzar-la, podria ser la via per trobar una solució i acabar amb les màfies, la prostitució a les carreteres o, en última instància, per controlar determinades activitats que actualment existeixen.

En definitiva, no podem abordar aquest fenomen només des d’un mateix prisma. Ni només legalitzar, ni només prohibir. Ni només regularitzar, ni, tampoc, només tolerar i quedar-se de braços creuats.

De cara a la propera legislatura espanyola cal una decisió valenta que doni cobertura legal a aquesta opció. Massa comissions i estudis s'han fet ja sobre el tema com per no tenir un pla de treball tant pels que en viuen, com pels que en fan ús.

El tema és complex, però val la pena posar-s’hi. Continuar dubtant en aquests temes és continuar obviant una realitat que necessita algun tipus de resposta. Almenys, i com a mínim, perquè els que hi han optat lliurement (que també n’hi ha), puguin tenir la cobertura legal que a efectes d’impostos, cotitzacions, seguretat, higiene, etc. també demanden.

2008-02-08T23:04:00.000+01:00

Cinc minuts més…

Amb prou feines ha passat una setmana i l’actualitat política s’ha tornat a desbordar.. Com l’últim cop, miraré de fer un repàs ràpid i posar-me al dia en cinc minuts. No obstant, al final aprofitaré per fer una petita reflexió de cara a les properes eleccions.

- Les declaracions del President Maragall: la seva enretirada no deixa de sorprendre’ns. Primer plantejant-se presentar el seu partit europeu, després dient que no votaria PSC i, finalment, demanant el vot en blanc. Totalment, d’acord President: no es pot votar PSC. Però, sens dubte, no votar o el vot en blanc a les properes eleccions, es entregar encara més Catalunya al PSC-PSOE.

- La devolució de 400 € , 5.000 milions per rodalies de Madrid , 10.000 per les rodalies de Barcelona... en definitiva, les promeses de Zapatero i Chacón mai havien respost tant a la idea que té la gent de les promeses electorals; el "bestiòmetre" electoral ja s'ha posat en marxa!

- Najat el Hachmi guanyadora del premi Ramon Llull. Lamentable el titular del diari d’El Periódico. El Periódico es banta d’anar de "progres" per la vida, multiculturals i moderns, però li ha faltat temps per obrir portada dient que “una noia marroquí guanya el premi Ramon Llull”. Quant de temps cal per deixar de ser una noia marroquí? Algú va repassar la trajectòria de Najat el Hachmi abans d’escriure aquest tiular? Des dels 8 anys viu a Catalunya, ha escrit el llibre “Jo també sóc catalana” (2004) i, avui, per mi, és l’última escriptora catalana que ha guanyat el premi Ramon Llull.

- El Pare Abad de Montserrat es desmarca de la petició de vot al PP feta pels bisbes espanyols. Fantàstic! Que els bisbes s’hagin immiscuit en aquesta precampanya és un error; a més, un error que va donar aire al PSOE la setmana que estaven ofegats per la desparició de Zapatero de l’escena internacional quan es parla d’econòmia (la reunió de Merkel, Sarkozy, Brown, Prodi i Durão Barroso a Londres). Que l’esglèsia catalana se n’hagi desmarcat per la tangent i no contundentment també és un error. Afortunadament, el Pare Abad i el Monestir de Montserrat sembla que han posat seny a l’assumpte. L’Abadia de Montserrat torna a ser avui garantia d’independència i catalanitat.

- El traçat del TGV pel centre de la ciutat. Ahir el Parlament votava (amb divisió del tripartit inclosa) en contra del traçat previst pel TGV per Barcelona. Si després que la majoria de l’Ajuntament i la majoria del Parlament votin en contra d’aquest traçat, el traçat es fa igual, la democràcia i el Govern d’aquest país tenen un problema. No estem parlant ni de la majoria de veïns, ni d’afectats, ni res per l’estil.. estem parlant d’un no de la majoria de representats de la ciutat de Barcelona i del poble de Catalunya.

Posada al dia a part, la reflexió final que comentava és que avui ja estem més en campanya que no pas en precampanya.

Aquestes eleccions tinc l’honor de formar part de la llista de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats. Vaig de número 19 i, sens dubte, no ens enganyem, hauria de passar un miracle perquè el 9 de març tingués possibilitats de convertir-me en diputat al Congrés.

Però més enllà de les possibilitats reals d’entrar, tot esforç suma. I ara podria dir allò de "es tracta d’una candidatura sòlida i d’un projecte d’allò més vàlid pel país", etc... però, tot i ser del tot cert, es tracta d'una llista de persones de confiança; una llista de persones que, en definitiva i cadascú amb els seus matisos, compartim un projecte polític de país.

2008-01-29T12:04:00.000+01:00

Posada al dia en cinc minuts !

Aquestes setmanes ha estat realment difícil mantenir el bloc actualitzat i, a més, l’actualitat política ha estat frenètica!

Com alguna altra vegada, procuraré fer un repàs ràpid i no deixar-me res. Aquest cop, però, per no allargar-me en els antecedents, procuraré limitar-me a un anunciat (amb el link corresponent per a més informació) i la seva valoració.

- Ignasi Guardans i la denúncia a l’aeroport. Per fi s’ha explicat una feina que des de fa temps el nostre diputat europeu hi està treballant. Es confirma que o et veuen a la tele o ningú sap que són temes en els que s'està treballant.

- El no-traspàs de rodalies: un nou compromís de Zapatero sense complir. Aquest cop, fins i tot i per a més escàndol, tot i el compromís solemne del President espanyol a la sessió del Congrés dels Diputats. Si guanya Zapatero, que ens expliquin en què hi guanya Catalunya.

- Aznar i el PP reprenen el discurs del conflicte amb el català. L’Oriol Pujol ho deia d’una manera molt gràfica al programa “59 segons”: hem passat del PP que va fer Ministre al Josep Piqué al PP que l’ha fet fora. Amb aquest PP no hi ha res a fer.

- Mesures contra la sequera: benvinguda l’aigua en vaixell des del Roine. Es certifica la defunció de la política en matèria d’aigua del tripartit i els diferents governs espanyols. Enlloc de mirar al cel per si plou, fa anys que hem de mirar al Nord per portar l’aigua cap aquí.

- 80 km/h (i, avui, la proposta de reduir l’ample dels carrils). És a dir, ni una sola mesura per millorar les carreteres o els transports alternatius i, en canvi, totes les que vulguis per sancionar per excés de velocitat, augmentar el risc de colisió i fer la vida impossible al cotxe, etc. I tot això, a més, sense que els tècnics hi donin l’aprovació.

- La resposta de la Ministra Àlvarez a la pregunta de si té por al vot de càstig a Catalunya. Mireu el video. És increïble.. el PSOE no pot guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya.. això sí que seria ser cornuts i pagar el beure.

- Atutxa i la Mesa del Parlament Basc condemnats. El lehendakari no podia expressar una idea millor per valorar-ho: Aznar i Zapatero parlen amb ETA i no passa res. En canvi, qui parla amb Batasuna és collat fins a límits insospitats pel sistema. Malament quan un sistema jurídic reprimeix més idees que no pas delictes.

- Malaguanyades defuncions: Sir Edmun Hillary, Bobby Fischer i Jaume Sorribes. Els dos primers, dues autèntiques llegendes de la muntanya i els escacs respectivament. L’últim, l’actor que ens va donar “l’encarregat”: un dels personatges més entranyables dels inicis de la nostra televisió nacional.

- El Conseller Saura i la trama islamista. Surrealistes declaracions del Conseller “Happy Flower” dient que val més que la policia pequi per excés, que no pas per defecte. Encara més surrealista que l’endemà que el Conseller digui que no cal patir, un diari publiqui que volien atemptar al metro de la ciutat. Directament patètic no ja que el Ministre Rubalcaba sàpiga molt més que el nostre Conseller (que també), sinó que, a sobre, el deixi en absoluta evidència.

En resum: la cosa està molt malament! I més si es confirma que estem de ple a les portes d’una crisi econòmica.

Apel·lem a la depressió col·lectiva? Ni parlar-ne ! Avui més que mai cal que, cadascú en el seu àmbit, apel·li a la il·lusió i la implicació per retrobar el camí de l’èxit i l’autoestima col·lectiva. Avui, més que mai, ens conjurem per, amb l’esforç de tots, aixecar de nou la persiana !

I, sobretot, avui més que mai i amb unes eleccions espanyoles tant properes, cal conjurar-se per fomentar tant una participació massiva, com una participació que tingui clara quina és la millor opció pels seus interessos individuals i col·lectius.

2008-01-02T12:14:00.000+01:00

Any nou, política nova!

Aquests dies no es pot evitar fer una mica de balanç de l’any 2007 que acabem de tancar. No obstant, però, més enllà del balanç, hi ha un missatge optimista i que mira cap endavant com no hi ha estat mai. M’explico.

El resum de l’any de TV3 no podia portar un títol millor: “Llibre de reclamacions”. Sens dubte, aquest any que tanquem ha tingut una acumulació de despropòsits de límits insospitats. Despropòsits que crec poder resumir amb un titular: la manca de llibertat i la pèrdua d’autoestima.

Manca de llibertat en el camp de les paraules per la persecució tant dels autors de la portada de “El Jueves” o de la crema de fotografies del Rei, com dels opinadors i mitjans de comunicació (val la pena recordar aquí tant les pressions del Govern i Toni Bolaño a Jordi Barbeta i La Vanguardia, com les últimes declaracions socialistes sobre la necessitat d’arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio).

Manca de llibertat en el camp individual i col·lectiu: des de la implantació de taxes recaptatòries com el cànon digital o el cànon de l’aigua, fins a la persecució i obsessió ridícula amb els límits de velocitat enlloc d’aplicar autèntiques polítiques de reducció d’accidents.

Però més greu encara és el problema de la pèrdua d’autoestima. Evidentment que hi ha victimisme de la gent; i del tot justificat! Després dels episodis de les rodalies de RENFE, les apagades de llum i el col·lapse dels serveis públics (l’últim exemple dramàtic el tenim amb les urgències de l’Hospital Clínic i els serveis d’ambulàncies) la moral col·lectiva està més que minada.

Amb aquest panorama, per més que el President Montilla demani als ciutadans que siguin optimistes, el dia a dia t’aterra a la realitat a unes velocitats desmesurades. I t’hi fa aterrar encara més quan veus que a tu et demanen que no facis victimisme i el teu Govern és el primer a fer-lo dient que tot és culpa dels altres (aquí ningú es responsabilitza de res).

Hi ha futur i missatge d'esperança amb tot aquest panorama? I tant que sí ! Avui més que mai toca encarar la realitat i continuar treballant per transformar-la.

A finals d’any vaig tenir un parell d’experiències molt positives en aquest sentit: la primera, el manifest d’Acció per la Democràcia: un moviment potent amb voluntat de treballar perquè amb la nova llei electoral tinguem càrrecs electes més representatius dels electors que dels partits.

La segona, una excel·lent xerrada-conferència d’Antoni Gutiérrez-Rubi sobre la política i les noves xarxes socials: els temps canvien i, sens dubte, a la política també li tocarà canviar. Recordeu la influència del “pásalo” via sms després dels atemptats de l’11-M? Imagineu-vos ara les possibilitats dels sms, els blocs o fins i tot el youtube, que ara fa 4 anys ni existia !

Hi ha esperança, doncs. Tant perquè, sens dubte, les coses no poden continuar així i sortirem del caos i la irresponsabilitat permanent, com perquè, dia a dia, s'evidencien més els petits defectes del nostres sistemes administratiu i polític i es constatarà la necessitat de sacsejar-los i posar-los al dia amb nous i millors mecanismes.

2007-12-25T12:18:00.000+01:00

Bon Nadal, President Macià!

Arribo ara de l’acte d’homenatge al President Macià que, com cada any, procuro no faltar-hi.

Tot i ser un acte molt distès pels constants desitjos de Bon Nadal que uns als altres ens anem fent, no deixa de ser un acte íntim de record i homenatge a un referent humà i polític. I no només per la seva condició de President de la Generalitat (que també), sinó per ser un líder de conviccions fortes i horitzons clars.

Com tants altres cops al llarg de la nostra història, el President Macià no va veure complert el seu objectiu final. Però, sens dubte, Macià va seguir remant en la mateixa direcció que, en un primer moment, hi va remar Prat de la Riba. En la mateixa direcció que avui molts de nosaltres volem seguir remant.

L’objectiu final de la plenitud nacional no s’ha complert i, en aquests dies, un es pregunta si, mirant enrera, el camí s’ha recorregut amb encert. De ben segur que sí en els molts més aspectes dels que ells mateixos no haguessin ni pogut imaginar. Però, d’altra banda, mentre encara sigui vàlid recuperar els seus discursos per motivar-nos a seguir endavant, vol dir que, en part, la nostra relació amb Espanya segueix igual.

Com vaig fer en el moment d’estrenar-se la pel·lícula als cinemes, avui us recomano “El Coronel Macià”, que s’emetrà aquesta nit per TV3. Hi trobareu més d’un paral·lelisme amb la nostra realitat d’avui. Procureu trobar-hi també un exemple a seguir.

Bon Nadal a tothom!

2007-12-02T11:34:00.000+01:00

Fent una mirada enrera...

Després d’un novembre negre que m’ha obligat a aturar l’activitat del bloc, toca posar-se al dia i comentar els esdeveniments importants d’aquest mes (que no són pocs!). Intentaré recollir-los tots i ser breu.

1) Els aldarulls de la manifestació antifeixista a Barcelona. Quin coi d’antifeixisme defensen uns cràpules que entenen la manifestació com l’excusa per muntar una batalla campal? Però encara més important: com pot ser que es toleri que aquests “individus” agafin unes balles d’obres a Plaça Catalunya i les portin fins a Via Laietana per tirar-les contra els Mossos i el Departament d’Interior?

No ens enganyem, una persona que agafa una balla d’unes obres públiques, no té precisament en ment el dret a manifestació.

2) Els estudis del dèficit fiscal. Han sortit a la llum diversos estudis del dèficit fiscal català en relació a l’Estat espanyol. El dèficit anual per català serà de 1000 €, 1044 € o 2000 €, però tothom diu que hi és!

Parlar d’estudis fets amb criteris diferents és absurd. Es constata que existeix el dèficit, però sobretot, es constata que l’Estat ho sap i amaga els números oficials.

3) Un any del segon tripartit. Se suposa que som més d’esquerres que mai, qualsevol imatge del passat és història perquè som totalment diferents i fem les coses de conya gràcies al gran tantra del “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”.

Doncs no. Això no és així. Cada dia semblem una Comunitat Autònoma més. No cal ni parlar d’esvorancs, talls elèctrics, caos ferroviari, barracons escolars (o mòduls prefabricats en diuen ara) i manca d’autoestima com a país.

Els artífexs de la substitució de l’eix ideològic Catalunya – Espanya per l’eix Esquerra – Dreta haurien de fer una reflexió profunda de la seva aportació a l’augment del progrés i la sobirania del país.

4) Conferència Artur Mas i l’inici de la refundació del catalanisme. És evident que la subscric al 100%. En tot cas, però, més enllà de subscriure-la vull manifestar la meva satisfacció perquè tant important és la consolidació del dret a decidir, com que la primera força del Parlament de Catalunya l’assumeixi i interioritzi.

Això no s’acaba aquí, però. Tenim el parèntesi de les eleccions espanyoles pel mig, però ja s’ha posat la primera pedra per construir les bases del catalanisme del segle XXI.

5) La Ministra Àlvarez. És d’escàndol. Se’ns pixen a la cara i a sobre de cornuts, paguem el veure.

És vergonyós el menyspreu, la poca talla política i la fatxenderia que ha demostrat aquesta senyora amb les seves declaracions públiques i les intervencions al Congrés dels Diputats.

6) Atemptat d’ETA. Condemnable sense discussió, ni matisos. Sens dubte, aquest no és el camí.

7) La manifestació pel dret a decidir: som una nació i diem prou (1-Desembre). Un èxit ! El català emprenyat surt al carrer. No només l’oposició, sinó que mig govern actual i els expresidents anteriors de la Generalitat i el Parlament, també.

Per més que digui el PSC-PSOE, això no va bé.

Un apunt final: el gran argument del PSC és la hiprocesia de CiU en tot aquest afer després de 23 anys de Govern, etc.. Això ja només s’ho creuen els dogmàtics! Convergència té vocació de Govern i, si no fas pel pacte tripartit, avui (igual que la legislatura passada) governaria.

Si no saben com fer-ho i només poden donar excuses, Convergència estarà encantada de tenir l’oportunitat de resoldre aquests problemes. O algú es creu que sortiria l’Artur Mas com a President dient que això no es pot resoldre i que és culpa dels governs anteriors de Convergència i Unió?? Home.. que ja som grandets, no?

2007-11-11T19:25:00.000+01:00

Espanya, un Estat de primer nivell

Sens dubte, aquesta setmana la notícia era la visita del Rei Joan Carles I a Ceuta i Melilla, però els últims esdeveniments d’aquest cap de setmana han fet de nou notícia al Rei per la discussió amb Chàvez.

A principis de setmana teníem la visita a Ceuta i Melilla que, tot i no ser provocadora, feria força susceptibilitats. I és que la història d’Espanya i Ceuta i Melilla és igual que la de Gibraltar, però al revés. Espanya vol recuperar Gibraltar i el Regne Unit s’hi nega. El motiu dels primers, que Gibraltar és espanyol, només cal mirar el mapa.

Quina ironia que, només mirant el mapa, resultaria que Ceuta i Melilla haurien de ser territori del Marroc, oi? Es veu que en aquest cas, el que val és la voluntat popular. És a dir, la mateixa voluntat que no valdrà mai ni pels gibraltarenys ja independitzats de l’Estat espanyol ni, encara menys, per les minories nacionals de l’Estat espanyol encara no independitzades .

Sincerament, Espanya s’ho ha de fer mirar això.

Però, no obstant, tot i el desacomplexament total i absolut en aquesta qüestió, l’Estat de primer nivell que esmentava al títol s’evidencia, també, aquest cap de setmana amb el tancament de la cimera iberoamericana.

Les protestes del Rei, la defensa del President Zapatero a l’expresident Aznar (per cert!, amb tota la raó i cal felicitar Zapatero per aquesta reacció) i l’aixecament final del Monarca, fan que Espanya tingui orgull i sentiments; orgull i sentiments que poden ser ferits.

Algun dia, espero que no molt lluny, Catalunya i els seus representats polítics s’aixecaran del Congrés dels Diputats quan es digui alguna de les barbaritats que es diuen. Mentre no tinguem les coses clares i això no passi, podem seguir tirant i, en el millor dels casos, aprenent d’un Estat que ja es creu i reconeix a sí mateix.

2007-11-01T16:57:00.000+01:00

Tots Sants

Segurament hi havia més d’un títol per triar o, si més no, algun més apropiat al contingut d’aquesta entrada al bloc, però avui és Tots Sants. Cada dia tinc més la sensació que, igual que sembla ser El Corte Inglés qui fa arribar la primavera, és Port Aventura i bona part d’una societat massa moderna que pretenen introduir-nos a la cultura del Halloween.

Però, bé, tradicions a part, l’actualitat no s’atura i més enllà de l’errònia mesura dels 80 km/h a l’àrea metropolitana que fa temps que tinc per comentar, entrar o sortir d’aquesta àrea per la seva banda sud s’ha convertit en un autèntic calvari. Sens dubte aquests dies toca parlar de rodalies i les obres del TGV.

És patètica la deficiència del servei de rodalies que fa temps immemorials que estem patint. Però és més patètic encara la indignitat política que al voltant d’aquest tema s’esdevé.

Indignitat política de la Ministra de Foment que hauria de dimitir. Del President Zapatero que, amb quatre somriures i viatges llampecs a Barcelona, si la Ministra no dimiteix, no pot eludir la responsabilitat de cessar-la. Però, sobretot i malauradament, indignitat política del President de la Generalitat. D’una banda, per no atendre el clam del Parlament exigint-li que demani la dimissió de la Ministra (quin trist paper va fer el President Montilla al Parlament el dia de la sessió de control). Però, d’altra, per no entendre que, es tingui competència formal o no, la seva funció és defensar i exigir respecte als drets i interessos dels catalans; la tècnica del silenci i el passar desapercebut en aquests casos no val, President.

Més enllà de la política també toca fer una reflexió general. L’altre dia hi havia convocada una manifestació a les set de la tarda per protestar per tot aquest caos. Alguns continuen tirant salves (com diu encertadament el professor Agustí Colomines) convocant referèndums per d’aquí set anys. I, d’altres, per la seva banda, fan plataformes sobiranistes que tampoc van massa més enllà per resoldre els problemes de cada dia. Qui creieu que, en dia feiner i en pràcticament horari laboral, anirà a manifestar-se? Si la feina és seva per tornar a casa.. Qui creieu que, només amb l’expectativa d’un referèndum, s’abstindrà d’engegar els poders públics i les eleccions davant del pèssim servei qui li estan donant?

La gent està esgotada. Més enllà de salves i proclames, avui toca donar solucions. I si no es tenen, exigir-les sense silencis. És allò del parlar poc d’independentisme i sobirania, però aplicar-ho cada dia.

El lideratge polític de Catalunya no pot tolerar ni un segon més del que estem patint. I, més enllà del lideratge polític, tampoc ho haurien de permetre ni l’empresariat que sembla reunir-se a l’IESE només quan hi ha conjunció astral o els sindicats totalment acomodats al sistema.

Si avui és el dia dels morts, comença a ser hora que el catalanisme comenci a desenterrar i fer-se seus els abstencionistes.

2007-10-19T02:05:00.000+02:00

El temps m’acabarà donant la raó...

A vegades utilitzar aquesta frase pot considerar-se com una sortida endavant. Però el cert és que, avui, aquesta frase, lluny de ser un tòpic, és un fet constatable.

Aquesta setmana he recordat el curs polític passat quan assistia a les tertúlies radiofòniques a Ràdio 4 amb els meus homòlegs de joventuts polítiques. O, fins i tot, les d’Onda Rambla a les que assistia com a advocat i no com a polític. He recordat les acusacions de partit de dretes que es tiraven contra les propostes que feia Convergència i Unió per eliminar l'impost de succesions o per instaurar el pagament de xecs guarderia.

Ves tu com són les coses que, avui, el govern tripartit anunciava les reduccions dels impostos de successions i donacions que pràcticament els eliminaran. I, per rematar-ho, fa quatre dies que el President Zapatero es treia de la màniga el que ja coneixem com a “xec nadó” i que recentment ha tirat endavant per la via parlamentària (la via que pertocava, amb “pre-promeses electorals” o no).

A l’article anterior ja feia esment al llibre i la necessitat de defensa de l’Estat del Benestar. Estat del Benestar que no és el mateix que Societat de Benestar; entenc que podem entrar a discutir si ha de ser l’Estat o el sector privat qui presti els serveis, però, en cap cas, es pot discutir que ha de ser l’Estat qui estigui al darrera d’aquests serveis i qui, com a mínim, els financi.

Doncs, bé, el nou Estat del Benestar ha de comptar amb nous serveis i noves mesures. Entre elles, també, els xecs i l’eliminació d’impostos anacrònics.

Cal dir-ho un cop més: avui dia ja no hi ha dretes, ni esquerres. Uns ens podem definir com a socialdemòcrates per convicció i bagatge ideològic, però més enllà d’aquestes etiquetes, cal adaptar-se als nous temps; afortunadament, el nostre dia a dia ja no es fonamenta en la lluita de classes.

2007-10-12T12:12:00.000+02:00

Setmana intensa i valoració final

Aquesta setmana he volgut retardar l’article fins avui perquè ha estat especialment intensa. Serà complicat no allargar-se perquè han passat moltes coses, però intentaré repassar alguns esdeveniments encara que sigui apuntant-ne una reflexió només. Tant de bo, més endavant, podem comentar-los amb més detall.

En primer lloc un fet gravíssim: l’actitud de la Magistrada Ana Ingelmo que va interrompre la declaració d’un testimoni en català per requerir-lo que ho fes en castellà. Ja he denunciat més d’un cop els problemes del català a la justícia i, un cop més, heus aquí un exemple d’allò del “ya sé que Ud. tiene derecho a hablar en catalán, però...” No sé perquè, quan comencen així, sempre apareix un altre dret que ha de prevaldre al dret d’expressar-me en català. Si, com ha passat, no hi ha sanció, aquest no serà ni el primer, ni l’últim cop.

En contraposició, però, una felicitació per a Quim Monzó i el seu discurs inaugural a la Fira de Frankfurt. La cultura catalana està d’enhorabona en aquests dies i, mentre duri la Fira, cal aparcar les discussions lingüístiques i nacionals. Aquests dies ens toca lluir a Europa i, de moment, en Quim Monzó ha aconseguit que entréssim per la porta gran.

I, finalment, un fet amb poc ressò, però molt satisfactori. Dimecres vaig assistir a la presentació del llibre “En defensa de l’Estat del Benestar” de Rafael Hinojosa. Només que el llibre sigui la meitat de bo que la presentació, ja valdrà la pena la seva compra. Reconec que tinc pendent començar-lo, però cal destacar una presentació brillant i, pel que he pogut llegir en diagonal, és un autèntic llibre capçalera i un pla de ruta per afrontar aquest tema tant important.

Res més. Avui, 12 d’octubre, dia feiner igual que ho va ser el 14 de juliol. Diuen que aquests dies és festa nacional als països veïns.. Ara ho comprovaré i, mira, tot això que tenen.

2007-10-03T00:53:00.000+02:00

La Vanguardia

Pel que vull dir, no cal allargar-se massa; seré curt i contundent.

La bona notícia: després de 126 anys d'història, La Vanguardia canvia d'estil per adaptar-se als nous temps i, de ben segur i tant de bo, continuarà mantenint la seva posició de diari de referència a Catalunya.

La mala notícia: després de 126 anys d'història, La Vanguardia encara no ha entès que no només seria d'agrair la seva edició en català, sinó que comença a ser més que necessària.

2007-09-26T20:21:00.000+02:00

Republicà sí, però no cal cremar res

En un article anterior relatiu a la polèmica portada de “El Jueves” ja vaig fer esment al meu posicionament sobre la monarquia. Perquè no hi hagi dubtes, ho deixaré ben clar: crec és una institució del tot anacrònica, que atempta de ple contra tot tipus de sistema democràtic i principi d’igualtat i que, en definitiva, més que una institució de la que sentir-ne orgull, un en pot sentir vergonya.

Entrant en el cas espanyol, no vull amb això negar el paper important i decisiu que va tenir el Rei Joan Carles I en el pas de la dictadura a la democràcia, però, salvat aquest heroic (o no) capítol, ja no hi ha justificació que valgui amb aquesta forma d’estat.

Dit tot això, vull solidaritzar-me totalment amb els imputats per la crema de les fotografies del monarca. La seva imputació judicial és una clara i rotunda vulneració de la llibertat d’expressió.

Ara bé, toquem també de peus a terra. De debò creuen que sumaran adeptes a la causa republicana o independentista cremant retrats del Rei? Sincerament, a mi la imatge em recorda més les cremes hitlerianes de llibres o de banderes nord-americanes que fan els integristes islàmics, que no pas qualsevol dels motius i imatges que podríem fer servir per sumar esforços a la nostra causa.

Que s’ho facin mirar, la veritat. Tal com estan les coses, aquesta rauxa gairebé pròpia d’una nit d’estiu, no ens ajuda massa a aconseguir l’objectiu de fer les nostres tesis majoritàries.

Menys salvadors de la pàtria, i més patriotes de pedra picada.

2007-09-18T20:23:00.000+02:00

Triple entrada

I. La ineficàcia política també mata (No hi ha política de seguretat vial 2)

A l’article de fa un parell de setmanes comentava la manca de política real de seguretat vial. Avui, malauradament un nou exemple: “davant l’increment del nombre de morts amb moto a les carreteres, el Ministre de l’Interior ha presentat una sèrie de mesures i, entre elles, modificar el permís de conduir de tal manera que només podrà conduir una moto de més de 450 centímetres cúbics si ja fa dos anys que es té el carnet A2, o a partir dels 24 anys”.

És bona la mesura d’un carnet progressiu i que per conduir una moto de més de 450 centímetres cúbics faci dos anys que es té el carnet A2. Però, analitzem-ho fredament: “motos de més de 450 centímetres cúbics” inclou 450, 500, 600, 650, 750, 900, 1000.. i aquí no hi ha progressió?

I, el més greu: que tinguis el carnet A2 des de fa dos anys o més de 24 anys. O sigui, que si no has conduit mai i als 30 et treus el carnet, tranquil, cap problema! L’endemà mateix ja podràs anar a comprar una esportiva de 900 centímetres cúbics, que segur que ja tens experiència.

Escandalós.

II. Imaz

Pràcticament s’ha dit tot ja, però no volia deixar de fer esment a aquesta extraordinària figura política. Josu Jon Imaz ha demostrat ser capaç de prendre una decisió que l’honora políticament. Que no s’enganyin alguns quan diuen que la decisió l’honora a ell i honora la política en el seu conjunt. Home, per l’experiència que tenim, diria que encara són pocs els capaços de prendre decisions d’aquest enorme calat.

Imaz ens ha demostrat que és possible prendre la decisió de tornar al sector privat després de 16 anys a primera línia política. Però, sobretot, Imaz ens ha demostrat allò que diem sempre que el projecte està per sobre les persones.

Doble mèrit per Imaz, doncs i, sobretot, mèrit inqüestionable com un dels talents amb més capacitat del nacionalisme basc i del que, malgrat la distància, tant hem pogut aprendre molts altres.

III. Exemple pràctic de perquè la justícia funciona malament i en castellà (un cas real)

Presentes una demanda als jutjats de Barcelona amb un altressí (una petició final) que diu textualment: “A l'empara d'allò disposat als articles 6 i 33 de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i de l'article 9 de la Carta europea de llengües regionals i minoritàries, i de conformitat amb l'article 13 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, en concordança amb l'article 231 de la Llei orgànica 6/1985, d'1 de juliol, del poder judicial, i amb l'article 142 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d'enjudiciament civil, interesso que el procediment a que donarà lloc aquest escrit de demanda sigui tramitat i substanciat en llengua catalana.”

No falla. La providència admetent a tràmit la demanda arriba en castellà i et requereix perquè comparegui el client a fer la ratificació de la demanda i el tràmit d’apoderament al procurador.

Vas amb el client al Jutjat el dia que toca a fer l’apoderament en qüestió, expliques a l’oficial de torn (i mantens una conversa en català) que per aquest tipus de procediment (un jurisdicció voluntària) no és necessària l’actuació d’un procurador. Et diu que no és veritat. Li ensenyes l’article de la Llei que ho preveu i calla.

Prepara l’acta de compareixença i ratificació en la demanda i, com no, la fa en castellà. Cal senyalar que l’aplicació informàtica dels jutjats genera els models per defecte en català; si els volen en castellà, han de canviar manualment l’opció predeterminada.

El tràmit normal seria queixar-se, fer passar una mala estona al client, mig discutir-te amb la persona que ha de tramitar tot aquest expedient, etc. I tot això, quan les lleis preveuen mesures explícites per evitar aquests conflictes lingüístics.

Què tenim en resum? Ni formació dels professionals que cada dia treballen amb aquestes temes ni, encara menys, algun mínim respecte als plans de normalització lingüística i als drets dels ciutadans.

2007-09-11T21:49:00.000+02:00

Diada Nacional

L’article d’aquesta setmana coincideix amb la Diada Nacional i perfectament podríem repassar la història amb la caiguda de Barcelona el 1714, la fi de la guerra de successió, l’entrada dels Borbons a Espanya, el Decret de Nova Planta, etc. Però, sobretot, podem repassar el moment històric en el què vivim.

Gairebé som a prop de 300 anys de l’intent d’abolició tant de les institucions d’autogovern, com del país, la seva història, cultura i llengua i, fins i tot, encara avui, ens queden més a prop que aquests 300 anys els intents que en aquesta línia ha fet l’Estat espanyol: tant des del més autoritari i desacomplexat franquisme com, també, l’assentat i modern Estat democràtic espanyol.

Però analitzant el dia d’avui, el nostre 2007, crec que cal constatar dues realitats. D’una banda, malgrat la fractura importantíssima, el catalanisme (polític o no) continua homenatjant la seva història. Malauradament, però, l’escena d’ahir a la nit al Fossar de les Moreres amb les diferents desfilades d’Estat Català, el que queda de l’MDT, Memorial 1714, CiU i ERC (entre d’altres i cadascú pel seu compte) són el reflex més evident que, malgrat les paraules, sembla que importin més les ferides que no pas els objectius. Encara avui continuo plantejant-me de què es senten orgullosos tots aquests espavilats que es veuen amb dret d’increpar l’acte polític de l’altre.

D’altra banda, però, crec que són molts els que veuen que tenim els reptes sobre la taula. Dia a dia i, sobretot, després d’aquest estiu d’escàndol (RENFE, Aeroport, subministrament d’electricitat, etc.), es constata l’abandonament premeditat de l’Estat espanyol respecte Catalunya. Avui mateix el Conseller Castells sortia queixós de la reunió a Madrid amb el Ministre Solbes. I això que ens deien que si guanya Zapatero guanya Catalunya i que tot aniria perfecte amb el govern amic.

Doncs, bé, tinc esperances en el projecte de futur. El catalanisme d’avui, sense perdre de vista la seva història, té el repte d’encarar el nou futur. Futur que caldrà dissenyar amb amplitud de mires i futur que, per descomptat, haurà de partir d’algunes lliçons apreses aquests últims anys.

Serien d’aplicació aquí tots els objectius recurrents d’aquests dies: dignitat nacional, orgull, autoestima, plantejaments clars i horitzons definits, etc. Però com es concreta això? Per descomptat no només des de la política. Però, sobretot, i per molt que pesi als espavilats que mencionava abans, molts polítics hi volem jugar fort i liderar-ho sense complexes. Qui vulgui, que s’hi apunti des del començament i hi aporti tant com pugui. Qui no, si no té intenció de fer res, que com a mínim calli.

2007-09-04T17:26:00.000+02:00

La ineficàcia política també mata (no hi ha política de seguretat vial)

Aquests dies comencen a sortir totes les estadístiques dels accidents de l’estiu, fa quatre dies es parlava del balanç de l’entrada en vigor del carnet per punts i, tot l’estiu, que la Generalitat ens obsequia amb els cèlebres anuncis de “la inconsciència també mata”.

Doncs, bé, avui vull parlar de tot aquest tema dels accidents, el carnet per punts i les multes. Vull intentar dir les coses pel seu nom i analitzar el que crec que ja és una obvietat: tenim una política de prevenció d’accidents més obsessionada amb la sanció i la recaptació que en la prevenció i la seguretat vial.

Estic totalment d’acord amb la instal·lació de radars. Però, si us plau, que l’Administració comenci a ser una mica més honesta i els senyalitzi. Es posen radars per fer un control efectiu de la velocitat en un lloc perillós o per enganxar “in fraganti” als conductors? Em temo que es posen per enganxar “in fraganti” els conductors. I l’exemple més evident d’aquesta afirmació no només són els radars fixos no senyalitzats, sinó l’autèntica perversió que suposen els radars mòbils. Diguem-ho pel seu nom: el cotxe camuflat entre els arbres, darrera una corba o darrera uns contenidors. Algú pot explicar-me quin servei a la prevenció i la seguretat vial està fent? Aquests mètodes són autèntiques caixes registradores de recaptació i sembla que només operin sota la premissa de com més cotxes s’excedeixin de la velocitat, millor.

Crec que el carnet per punts és un encert. Malauradament, potser està resultant d’aplicació lenta, però farà més eficaç la lluita contra la reincidència. Ho farà prescindint totalment de la capacitat econòmica dels conductors, que veuran reduïts els seus punts hagin de fer un esforç econòmic o no per satisfer les sancions.

Ara bé, una autèntica política de seguretat vial, no només passa per la sanció econòmica. És més, no es pot fer de la sanció econòmica (i la sanció amb traïdoria) el seu únic mitjà i eix vertebrador com està passant actualment. Aquí és on falla el sistema. És tant pervers que, fins i tot, si pagues dins d’un termini i sense protestar, et fan un 50% de descompte. Però que és això? Realment m’estan premiant perquè no presenti un escrit de descàrrec i doni més feina a l’Administració?

Cada any, veiem l’informe de torn amb els mateixos punts negres a les carreteres que l’any anterior; ningú hi fa res. Cada any, les estadístiques de morts i accidents es donen amb uns números que apliquen allò del “no et diré cap mentida, però tampoc et diré tota la veritat”; que algú comenci a valorar la seguretat vial en base al número d’accidents i no de morts. Els cotxes d’avui són més segurs que els d’ahir i estic convençut que tenim menys morts, però més lesionats.

Per tant, doncs, en aquest tema l’arbre ens ha tapat el bosc. La recaptació econòmica ha esdevingut l’objectiu d’una sanció que, d’inici, havia de tenir com a objectiu millorar la seguretat vial.

Cal un autèntic replantejament d’aquestes polítiques. Ja són massa els anys que fa que estan en marxa i la situació no només no millora, sinó que més aviat s’estanca o va a pitjor. El replantejament, però, per si no ha quedat clar, que sigui en pro de la prevenció i la seguretat; per buscar nous mitjans de sanció inútils de cara a la seguretat vial o per pujar l’import de les sancions econòmiques, més val deixar-ho com està, la veritat.

2007-08-27T16:58:00.000+02:00

Sant Tornem-hi

Acabem l’agost i tornem a reactivar el motor de l’activitat normal de l’any. Havent estat fora del país aquests dies, esdevé impossible no fer un cop d’ull enrere i, malauradament, veure que aquest estiu té nom i cognoms: Lluís Maria Xirinacs i Damians.

Hem tingut compareixences al Parlament per l’apagada elèctrica, compareixença de la Ministra de Foment al Congrés pel dèficit d’infraestructures a Catalunya i, com sempre i fins al moment, ni solucions, ni dimissions.

L’estiu, doncs, ha donat els fruïts normals que es podien esperar de tots aquests esdeveniments programats. Però, com deia abans, hi ha hagut un esdeveniment no programat (almenys per nosaltres), que ens ha deixat una mica més orfes: la mort de Lluís Maria Xirinacs.

Xirinacs ha esdevingut un símbol tant de resistència com de coherència. Ha esdevingut, sens dubte, un nou referent pel catalanisme.

Vull recordar i homenatjar la seva trajectòria. Però, sobretot, vull recordar i tenir molt presents les notícies que m’han arribat d’una basílica de Santa Maria del Mar i un Fossar de les Moreres plens de gent, sense ni un sol espai buit.. una autèntica reunió de totes les famílies del catalanisme.

Pensem-hi. Com a mínim, fem que la mort de Xirinacs serveixi per adonar-nos que, igual que en moltes famílies i malgrat la divisió interna, hauríem de trobar la manera que els implicats en la defensa per les llibertats nacionals no només ens trobem als funerals.

2007-08-05T13:04:00.000+02:00

Tancat per vacances

Ara fa gairebé un any (l'11 d'agost del 2006), obria aquest bloc amb el títol "Obert per vacances". Després d'un any d'aquesta experiència, crec que, com tot, té punts positius i punts negatius.

Els punts positius? Poder posar per escrit les opinions i posicionaments polítics que durant aquest any he tingut la fascinant ocasió d'exposar a través de les ones de Ràdio 4 (com a President de Barcelona de la JNC) i d'Onda Rambla - Punto Ràdio (com a advocat). A més, també, em consta que més enllà de les tertúlies radiofòniques, el bloc ha servit perquè, com diu el mestre Puigbó, amics, coneguts i saludats, poguessin entrar-hi i conèixer la meva opinió sense necessitat d'esperar al proper cafè, el proper sopar o la propera trobada.

Els negatius? Mantenir la periodicitat en la publicació d'articles al bloc no és gens fàcil; amb esforç, però, me'n he sortit amb l'autocompromís d'un article per setmana. No obstant, demano mil excuses perquè encara ha estat més complicat mantenir l'intercanvi d'opinions amb els comentaris que hi heu anat deixant.

Com sempre, el proper curs intentarem millorar. De moment, però, aquest agost sí: el bloc queda "Tancat per vacances".

Bon estiu a tothom !

2007-07-25T10:17:00.000+02:00

Triple entrada: Josep Piqué, “El Jueves” i l’apagada general

I. Josep Piqué

Sembla que li ha arribat l’hora de les bones consideracions i respectes. Bé, pels “seus”, encara no s’ha esdevingut aquest moment; l’altre dia llegia al “libertad digital” que “si tanto lo aplauden sus rivales es que no servia”.

Crec que la seva dimissió al capdavant del PP català ens agafa a tots per sorpresa més pel quan que no pel perquè. Que Piqué estava desubicat amb la política territorial del PP espanyol, el criteri sobre l’OPA de Gas Natural i tants d’altres temes era més que una evidència. Que aguantava a l’espera de vés a saber què (tornar a governar a Espanya i ser Ministre de nou?), també.

El problema, però, és que les mofes a la seva persona i figura política per part dels seus correligionaris polítics ha estat constant i evident. Sembla que Piqué ha pres ha una sàvia decisió i ha acabat amb tot això tant si el PP guanya les eleccions generals, com sinó.

De tot plegat, hi ha un parell de reflexions a fer, també. D’una banda, que igual que Maragall al PSOE, Piqué feia nosa al PP. I no fan nosa per catalans, sinó per catalanistes dins d’unes formacions espanyoles i espanyolistes. D’altra, un aplaudiment per Piqué que, malgrat sovint se li critica que va passar pel PSUC i va acabar el PP, té prou mèrit haver destacat en política, arribar a ser Ministre i portaveu d’un govern Aznar i, tot això, sense, aleshores, tenir carnet del partit. Piqué confirma la teoria que el pervers sistema de partits que tenim crema les persones vàlides que poden aportar molt en la gestió dels interessos públics.

II. “El Jueves”

Sens dubte, la mesura de segrestar la portada ha tingut pitjors conseqüències que haver-la ignorat. Malgrat haver segrestat la revista i tancat la pàgina web, jo, ahir mateix, rebia la portada en format JPG per correu-e. I, com no, això després de ja haver vist la portada a tots els telenotícies i diaris. Per tant, Déu n’hi do amb la ment brillant que va decidir tirar endavant amb aquest tema. A hores d’ara mig món ha vist la polèmica portada i, si no haguessin dit res, la cosa hagués quedat en mans del selecte club de lectors de “El Jueves”.

Constatat l’error monumental, entrem en el fons de la polèmica. Crec que tot es redueix a l’estret límit entre la llibertat d’expressió i el dret a l’honor. I molt de compte perquè l’únic debat és aquest. En cap moment defensaré la monarquia perquè crec que és una forma d’Estat obsoleta i discriminatòria; impensable per una societat moderna en ple segle XXI. Però en el debat entre llibertat d’expressió i honor ens toca analitzar l’acudit en qüestió aplicant-lo tant a la Casa Reial, com al President del Govern o a qualsevol de nosaltres.

En aquesta tessitura, la gràcia de l’acudit és el dibuix i no la frase de “2500 euros por hijo! Es lo mas parecido a trabajar que hecho en la vida”. “El Jueves” podia haver estat igual d’incisiu i satíric fent el mateix acudit, però representant-lo amb els prínceps al sofà de casa i proposant-se tenir un fill. A mi m’hagués fet la mateixa gràcia i hagués aplaudit igualment la crítica, la veritat. Però no, ja se sap que amb una mica de sexe, tot fa més gràcia i t’assegures rematar el tema, no?

Per tant, crec que sí. La portada pot considerar-se ofensiva perquè a mi no m’agradaria sortir-hi. Sens dubte, em tocaria aguantar que em fessin aquest tipus de bromes (o pitjors), però les formes (i l’elegància) han de ser marca de la casa.

Dit tot això, han de quedar clares dues coses: no valia la pena tot aquest enrenou i, per descomptat, el dia que vulgueu, dediquem unes quantes línies a fer un elogi merescut a la República i a analitzar els dèficits i les barbaritats del sistema monàrquic que ens toca suportar.

III. L’apagada general

L’apagada de llum ha arribat ja fins a límits insostenibles. I tant que es poden produir accidents o infortunis que donin lloc a un tall de subministrament. Però clients amb dos dies sencers sense llum és intolerable.

Em fan gràcia moltes coses que es diuen de l’apagada. Jo diria que tothom té clar que, sigui culpa de Fecsa o de Red Electrica Española, aquí hi ha un problema d’inversions i que, com tot en aquest país, es funciona amb una veta i un cordill. Ahir la RENFE, avui el subministrament de llum, etc.. menys la facturació i el cobrament dels serveis (que això no falla mai!), la resta és més que precari.

Ironies del destí fan que les màquines que cobren l’àrea verda, funcionin amb energia solar i l’Ajuntament no perdi ni un cèntim enmig de l’apagada. Serà demagògic afirmar això, però no és menys cert que ningú de l’Ajuntament ha sortit dient “no patiu ciutadans.. ja és prou complicada la situació com perquè, a sobre, l’únic que funciona siguin els parquímetres”. Per més inri, la Tinent d’Alcalde, Imma Mayol, ens diu que hem d’estalviar energia. Es mofa de nosaltres a la cara, vaja; fins ara, tothom ens ha dit que es tracta d’un problemes d’instal·lacions precàries i no de falta d’energia.

En un altre orde de coses, es constata que, com bé sent un clàssic, a part de tenir instal·lacions i infraestructures amb una veta i un cordill, no tenim Pla B (això del pla B s’ha posat molt de moda ara.. fins ara parlàvem de solucions, alternatives..). Ara resulta que la ciutat aparador on en Woody Allen ve a fer pel·lícules no sap com sortir-se’n per oferir una solució als seus ciutadans.

El número de ciutadans afectats també és per riure una estona. Fixeu-vos que sempre parlen d’abonats afectats. Com no, és més digne parlar de clients o abonats que no pas d’afectats directament. Bàsicament, perquè clients o abonats normalment és una persona la que surt a la factura i contracta el subministrament, però a més d’una oficina o comerç hi treballa més d’una persona, a la majoria de domicilis segur que hi viu més d’una persona, etc.. i, és clar, les xifres se’ns podrien disparar massa, oi?

Bé, en tot cas, crec que l’apagada ens ensenya dues cares de la mateixa moneda: d’una banda, la constatació de l’autèntica i enorme paciència dels ciutadans; realment, costa de creure, però no hi ha límits a la capacitat de suportar que tenen els administrats. I, especialment, en contraposició a la incapacitat de suportar que té l’administració envers ells.

D’altra, molt lligada a l’anterior, la capacitat d’adaptar-se i respondre eficientment a les adversitats. Avui en Jordi Cabré, el director d’El Singular Digital, hi fa esment i té tota la raó; el dia de l’apagada vaig circular per Barcelona per fer unes gestions a les 11, les 6 de la tarda i passades les 10 de la nit, aproximadament. Els semàfors no funcionaven, però, fins i tot a les hores de més trànsit, no es va esdevenir el caos. Si bé en algun lloc crec que podia considerar-se esport de risc cedir el pas a vehicles o vianants, s’imposava la lògica, el sentit comú i el civisme. Aquesta, sens dubte, és la bona notícia del drama que hem viscut.

2007-07-18T08:36:00.000+02:00

Del com no avançar en l’autogovern...

Aquesta setmana valia la pena retardar un mica l’article fins a veure el resultat de la tant esperada i transcendent reunió de la comissió bilateral Estat – Generalitat. Avui ja podem afirmar que continuem igual que sempre. No valen ni tremendismes que diguin que això no ha servit per res, ni cofoismes celebrant a bombo i plateret el contingut de la reunió.

De fet, ni tant sols val la pena entretenir-se a fer el repàs que tots coneixem de què s’ha traspassat i que no. Em quedo amb dues idees: d’una banda, que per molt que es digui, en la relació amb l’Estat, continua la política del peix al cove que tant s’ha criticat; en el capítol d’avui, l’Hospital Clínic i la Inspecció de Treball.

D’altra banda, que és la primera vegada que Estat i Generalitat surten satisfets d’una reunió en la que teòricament es produeix una cessió de poder de l’Estat a la Generalitat. Surrealista. O, com a mínim, inèdit. Molt em temo que alguna cosa no ha anat bé. És allò que diu en Macià Alavedra que a Madrid tenen un rasclet a la mida de tothom que hi va... La prova? El traspàs de RENFE: de la gran promesa en seu parlamentària, ja hem passat a una comissió que estudiarà el traspàs i la negativa a incloure en el traspàs els regionals amb origen i destí dins de Catalunya.

No val la pena allargar-ho més. Crec que l’anàlisi sincer de la situació és aquest i, en tot cas, després de l’estiu, preparem-nos per la precampanya electoral espanyola. Preparem-nos per rebre totes les dosis possibles del cofoisme del PSC i IC i, també, pel discurset del distanciament i la revolució que propugnarà l'Esquerra del tripartit.

Sens dubte, l'estratègia de Convergència també serà criticada. Crec que amb absolut desacomplexadament es podrà oferir a l’electorat que, en aquesta tècnica de relació amb l'Estat, tenim tant un balanç més positiu, com una trajectòria més eficaç. No obstant, el repte i l'encert passarà, sens dubte, per explicar a la gent que som quelcom més que una millor gestoria que els altres.

2007-07-09T21:15:00.000+02:00

Zapatero, un fenomen inexplicable

La setmana passada vam tenir debat sobre el “Estado de la Nación” a Madrid. Sempre m’ha fet gràcia això del “Estado de la Nación” perquè em sembla que no va massa en correlació amb allò de l’Estat plurinacional que tant es propugna. Aquí, com que sempre hem estat més modestos, en diem Debats de Política General..

Bé, nomenclatura a part, el debat de l’altre dia havia d’escenificar el fracàs d’en Zapatero amb la treva d’ETA i el ressorgiment d’un Rajoy centrat i convertit en autèntica alternativa de Govern. Doncs ni una cosa ni l’altra. El fracàs va ser pel PP, fins i tot a jutjar per l'opinió de la seva premsa afina. I, per sorpresa de tots, en Zapatero continua fent ús de la seva tradició i, almenys de cara a Catalunya, ens regala les rodalies.

És realment sorprenent l’habilitat que té el President Zapatero per fer el triple mortal i caure de peu. Va prometre l’Estatut, va mal regalar (amb bandera espanyola, antenes i destacament militar inclós) el Castell de Montjuïc i, avui, ens traspassa rodalies de RENFE. Alhora, per acabar-ho, de rematar, promet 2.500 € per fill (a tots els espanyols, per descomptat).

Doncs, bé, com comentava, Zapatero fa el triple mortal i cau dret perquè de l’Estatut del Parlament de Catalunya res de res. Del Castell Montjuïc i el seu gest més propi de l’Amèrica del Sud que d’un país democràtic, millor no parlar-ne. Però la promesa de RENFE i dels 2.500 € per fill són un insult a la intel·ligència.

Pel que fa a RENFE, no n’hi ha prou amb prometre traspassos fent un brindis al sol. És que ens donarà RENFE tal i com està? Se suposa que anirà acompanyada d’una partida pressupostària, no? Quin negoci, sinó. I, pel que fa als 2.500 €, encantats amb la proposta populista de la setmana, però, algú a Madrid ha vist que al Nou Estatut es declaren competència de la Generalitat les polítiques de natalitat i ajuts a la família?

Zapatero ens ensenya cada dia que saltar-se els procediments legals en pro del populisme pur i dur és una eina electoral vàlida. Realment, és un fenomen inexplicable perquè, malgrat tot, la gent continua creient en ell i valorant-lo com un bon President. Quin remei, també.. des del punt de vista de la Catalunya sobiranista, l’alternativa del PP fa por.

Finalment, però, només em queda un apunt final: el nomenament de Carme Chacón com a nova Ministre d’Habitatge. La meva enhorabona a la diputada socialista que, amb 36 anys, assumirà un repte gens fàcil. Malauradament, però, la imatge que molts catalans encara tenim d’ella és aquell moment “complicat” de la nit electoral de TV3 quan va passar de l’eufòria inicial amb l’enquesta a peu d’urna, al desinflament absolut amb el resultat final (i real) de les eleccions Mas – Maragall.

Moment “complicat” i felicitació a part, compte amb la guinyada d’ull del President Zapatero al PSC. Compte, en definitiva, amb el missatge subliminal al PSC de “Catalunya pot ser un molt bon feu electoral per mi i, com no, portar-se bé, té premi”.

2007-07-03T16:51:00.000+02:00

Es mouen els partits, però no la política

Aquest cap de setmana ha estat especialment mogut des del punt de vista polític: consell nacional de CDC, escola d’estiu d’UDC, acte de presentació de la plataforma Reagrupament de Joan Carretero i immediata resposta de la direcció nacional d’ERC amb els seus nous alcaldes (amb no-brindis inclós entre Carod i Puigcercós). A tot això, fins i tot, s’hi pot sumar el mogut congrés de Ciutadans.

Per ser començaments d’estiu, sens dubte, és un cap de setmana de luxe políticament parlant. Tots pendents de les reaccions del consell nacional de CDC per les relacions Mas – Duran, idèntica inquietud en relació al discurs de Duran a la seva escola d’estiu i, sobretot, valoració de l’abast i el discurs de Carretero en una més que evident situació de distanciament (hi ha qui parla de fer el llit i tot) entre Carod i Puigcercós.

Ja és bo que hi hagi sacseig dins dels partits, però malauradament, sembla que aquest sacseig és més una qüestió d’equilibris interns, que no pas de qüestions ideològiques. De fet, fent un repàs als esdeveniments, sembla que ja ens queda lluny la recent i gran preocupació de les eleccions municipals: l’abstenció i la desafecció política.

He dit més d’un cop que el seguiment mediàtic de declaracions i contradeclaracions no ajuda, però la manca de propostes en aquest sentit és més que evident. A títol d’exemple, aquesta setmana passada ens anunciaven alguns esbossos de la possible nova llei electoral i ni diputats per comarca/districte, ni llistes obertes, ni cap de les modernes propostes que es posen sobre la taula per millorar la relació entre electors i electes.

Millorar la relació entre electors i electes passa també per repensar el sistema d’organització d’aquests electes. Diguem-ho clar: passa per repensar les partits i fer-los tant un motor ideològic, com una eina permeable a la societat.

2007-06-26T17:25:00.001+02:00

Frankfurt i la cultura catalana

L’article d’aquesta setmana podria ser més breu que mai. Sincerament, no entenc com el tema pot generar tanta discussió inútil. A vegades cal allunyar-se metafòricament de la realitat per veure la magnitud de la perversió que s’ha produït amb aquest tema. En aquest sentit, l’exemple de Kafka és ben conegut, però cal esmentar-lo un cop més: Kafka és considerat escriptor alemany tot i ser de nacionalitat txeca.

Efectivament, català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Fins i tot, amb l’afegitó de “i vol ser-ho”. Però aquesta definició no és aplicable a la cultura catalana. No és cultura catalana tot allò que es fa a Catalunya.

La cultura catalana, entre d’altres definicions i simplificant, és aquella que es fa en català i d’acord amb la tradició cultural de Catalunya. Es faci dins de Catalunya o no. En definitiva, aquella que té en la llengua pròpia i la identitat col·lectiva la seva raó de ser.

Però, un cop més, els falsos dubtes existencials i la perversió dels gentilicis, han permès que alguns hagin pretès desvirtuar aquesta realitat i confondre la “cultura catalana” amb la “cultura que es fa a Catalunya”.

Benvinguda sigui la cultura (catalana o no) que es fa a Catalunya. Però la convidada a la Fira de Frankfurt no és Catalunya i el seu petit univers cultural, sinó la cultura catalana en concret.

No deixa de ser irònic que sigui l’Estat i l’entorn espanyol que, amb tots els seus mitjans i recursos, critiqui i qüestioni qui ha d’anar i qui no ha d’anar convidat a la Fira de Frankfurt.

No deixa de ser irònic que sigui aquest gegant univers espanyol (que no castellà) el que al llarg dels anys s’ha evidenciat com a incapaç per fer promoció i difusió d’una realitat plurinacional i multicultural que, fins al moment, només s’aplica en benefici d’ells.

2007-06-18T16:53:00.000+02:00

Indignat amb el negoci dels braus

Després la tornada del matador José Tomás a la Monumental de Barcelona i el ressorgiment de l’orgull taurí als diaris i tertúlies, avui veig necessari dedicar unes línies a comentar aquesta atrocitat que encara no entenc com es manté.

Ni festa nacional, ni tradició històrica.. La única resposta possible davant d’aquests esdeveniments és mantenir-se ferm en els posicionaments antitaurins. Ferm en els posicionaments, però, tampoc ens enganyem, també cal ser crític amb algunes formes de denúncia.

Seria fàcil però no penso abordar el tema dels braus des del punt de vista del catalanisme i el que representa aquesta suposada festa. Aquesta, sens dubte, també seria una via per afrontar el debat de cara i no trobar límits als arguments. Però, més enllà del catalanisme, aquest ha de ser un discurs transversal al marge de la reivindicació nacional. Un discurs que, d’altra banda, no hauria de trobar fissures en la seva solidesa per la innegable tradició taurina a alguns indrets del nostre país.

Sempre he de defensat (i ho mantinc) que la manera d’acabar amb aquest negoci, almenys a Barcelona, serà oferir als seus promotors un nou negoci. Requalifiquem demà mateix els espais de les places de braus en equipaments o pisos. L’endemà mateix s’haurà acabat el suposat negoci taurí i, sinó, mireu l’exemple de plaça de les Arenes: edifici històric a conservar, d’acord; però, afortunadament, amb un nou, digne i, també, rentable ús per explotar.

Però més enllà de la qüestió del suposat negoci i els llocs de treball que hi ha al darrera, els pro-taurins ens pretenen inundar amb falsos mites que seguidament intentaré desmontar.

La viva afició taurina a Barcelona. Mentida. Les places de braus a Barcelona s’aguanten econòmicament gràcies als turistes disposats a conèixer de prop això que els han venut com a orgull nacional. Assistències massives com la d’aquest diumenge només s’expliquen per l’aparició de grans figures; de la mateixa manera que s’omplen els camps de futbol de segona i tercera divisió quan hi aterren equips de primera.

La gran tradició històrica de les curses de braus. Totalment d’acord, però no perdem l’adjectiu: “històrica”. Itàlia fa cent anys que va acabar amb aquesta constatada tradició històrica. Sense anar tant lluny, aquí també hem acabat amb algunes bàrbares tradicions històriques com la penjada del ruc al campanar de Solsona.

La fi de la raça de braus que es fan servir per les curses. Els braus que es fan servir per les curses són una manipulació genètica, pràcticament. Ningú es posa davant d’un brau salvatge avui ja extingits.

El no patiment del brau i la seva noblesa. Quin altre remei li queda al pobre brau després d’haver estat pràcticament encofrat durant una hora? I, com no, després d’haver suportat drogues per amansar-lo i un dolor i un escarni públic del tot innecessari.

La indiferència generalitzada davant del patiment dels altres animals fruït de la societat del consum. Més d’un cop se’ns al·leguen els pollastres criats en granja, les gambes vives als mercats o la cocció de les llagostes. Falsos mites alguns que poc tenen a veure amb l’estructura nerviosa d’un mamífer o, molt menys encara, amb la capacitat per percebre o no el dolor. Però, fins i tot en els casos de percepció del dolor, les curses de braus són cruels perquè, a diferència dels altres casos, més enllà de la mort de l’animal es tolera la seva tortura.

I així podríem anar seguint per desmuntar un per un els fluixos arguments que pretenen mantenir aquesta pràctica indigne.

Però tal i com anunciava al començament, no vull acabar sense fer una reflexió final: cal ser contundent i ferm alhora de mantenir-se en les tesis antitaurines, però, en cap cas, es poden perdre les formes en aquesta reivindicació.

Els crits, els insults de tot tipus, les manifestacions a peu de plaça buscant la confrontació, etc. són formes de reivindicació totalment legítimes, però que cal començar a veure que no acaben amb el problema. Tot el contrari, de fet. Col·loquen com a víctimes uns espectadors convençuts que difícilment es sumaran a aquestes tesis.

Estic a favor de la presència a peu de plaça per informar als turistes de quin és l’escàs suport social i el negoci que hi ha al darrera d’aquesta pràctica (que no espectacle). Però, almenys en la lluita a casa nostra, el moviment antitauri ha de trobar la manera per fer pública i notòria la seva reivindicació amb fórmules que evitin l’enfrontament directe amb els seus convençuts i militants seguidors.

2007-06-11T18:30:00.000+02:00

En suport als Mossos d’Esquadra

Ja han passat uns quants dies des de la manifestació dels Mossos d’Esquadra pels carrers de Barcelona, però no vull desaprofitar l’oportunitat d’unir-me a la seva causa.

En els darrers dies s’ha posat en dubte la professionalitat i el prestigi d’aquest cos de seguretat i, sense cap mena de dubte, vull reafirmar aquí el meu respecte a la seva feina i al que representen.

Resulta del tot inèdit que els Mossos d’Esquadra es manifestin no per reivindicar millores salarials o condicions de treball, sinó per reclamar el respecte al seu prestigi i dignitat professional. Es manifesten, en definitiva, perquè la seva direcció política, amb el Conseller Saura al capdavant, encara no és capaç de diferenciar entre qui respecta la legalitat i exerceix l’autoritat en el marc de l’Estat de Dret i qui, en canvi, la desafia constantment i posa el sistema (i la paciència de tots plegats) a prova.

L’intent, en part reeixit, de desprestigiar aquest cos policial és, més enllà de la prova d’una ineficàcia manifesta en la direcció política, un atemptat contra tot el que els Mossos representen. Els Mossos d’Esquadra no només són un cos policial; són, també, un referent d’identitat nacional i un element bàsic per a la consolidació de la seguretat ciutadana.

Cal sancionar com pertoca algunes actituds impròpies d’un cos policial d’un Estat de Dret com les que aquests dies han estat filtrades als mitjans de comunicació; no tinc cap problema en afirmar-ho de la manera més rotunda. Però, sens dubte, cal afirmar, amb la mateixa fermesa, que l’escarni públic que s’ha produït i el desprestigi esdevingut mereixen la més absoluta desaprovació.

Avui més que mai, els Mossos han de continuar fent la seva feina amb orgull. Estic convençut que, fins i tot si el curs dels esdeveniments segueix igual, es continuaran guanyant el respecte de la gent. De fet, és més: el nostre respecte per la feina ben feta i, també, la nostra compassió per l'actual direcció política que estan condemnats a suportar.

2007-06-05T11:16:00.000+02:00

No anem bé

L’actualitat política postelectoral no deixa de sorprendre’ns cada dia. Es podria dir que la campanada mediàtica ha anat a càrrec de Jordi Portabella i la seva insinuació de no entrada al tripartit municipal de Barcelona. Tot i això, les declaracions del President Montilla dient que qui no a votar és perquè està satisfet amb el Govern que hi ha o la dimissió del President Maragall tampoc ens han deixat indiferents.

Amb rotunditat cal dir que són esdeveniments, tots ells, en la línia de la mediocritat dels últims temps. L’operació Portabella ha estat, possiblement, la millor de les sortides endavant d’un cap de llista que penjava de la corda fluixa. Va ser per nota l’entrevista a “La nit al dia” i l’intent (frustrat) de Portabella per desmarcar-se del model socialista de ciutat.

Em sembla que, malauradament, tot això és més una operació de maquillatge que no pas una operació de debat i reflexió; o sinó perquè continuen pactant-se tripartits arreu i sense problemes? Espero que el temps no em doni la raó, però estic convençut que, dins d’aquest mateix mandat municipal, Esquerra tornarà a entrar al Govern de l’Alcalde Hereu.

Però, avui, sens dubte, l’actualitat passa per l’anunci de la fi de la treva. Aquest és el titular i, alhora, la tragèdia del dia. Els símptomes els hem anat veient aquests darrers dies: des de l’atemptat a la T4, fins a l’anul·lació de les llistes abertzales a les eleccions municipals.

El procés de pau no ha anat bé. No anem bé ni per uns, que no s’adonen que la via de la seva reivindicació nacional és del tot errònia, ni pels altres, que, tant des del Govern com des de l’oposició, han estat incapaços de gestionar el moment històric amb la dignitat i responsabilitat política que es mereixia.

En qualsevol cas, però, avui no hi pot haver fisures: el sistema democràtic, per més defectes que tingui, és el bo. Conjurem-nos tots per buscar la manera que tothom pugui vehicular les seves reivindicacions (legítimes o no) a través d’aquest sistema.

2007-05-28T01:11:00.000+02:00

Primera valoració dels resultats electorals

A quarts de dues de la nit, em temo que no serà fàcil allunyar-se dels resultats electorals i mirar de fer-ne un anàlisi acurat. No obstant, no puc estar-me de senyalar les quatre notes que crec determinants.

El PSC perd suport, però guanya poder

Els socialistes continuen perdent pistonada en suport electoral, però, no obstant, cada dia governen a més llocs. És més, a partir d’avui, es confirma una nova etapa de monocolor socialista a Barcelona, Catalunya i Espanya.

L’encert del PSC en les estratègies d’aliances és més que significatiu. Amb el suport (sense reserves fins ara) d’Iniciativa i Esquerra cada dia manen a més llocs. A més, també, com avui s’ha demostrat, fins i tot aconsegueixen un mèrit inexistent fins ara: derivar el vot de càstig i el desgast al seus socis de govern.

ERC s’ho ha de fer mirar

Lligat a la reflexió anterior, malgrat augmentar el número de municipis on Esquerra s’ha presentat, els resultats (i les últimes tendències en aliances) passen factura a Esquerra.

El seu mèrit és mantenir-se en els governs tot i les reculades. La seva tragèdia, però, és que la gran aposta per substituir als socialistes i aixecar la suposada esquerra nacional, té més possibilitats d’acabar sent un autogol sense marxa enrera, que no pas un èxit.

CiU aguanta

En contraposició a Esquerra, CiU s’enforteix. Seria manipular la realitat no valorar la pèrdua de Tarragona i el risc de pèrdua d’alguna diputació provincial. Però, més enllà dels importants espais de poder, Convergència i Unió aconsegueix el seu espai en una política catalana que consolida els seus dos grans blocs: Tripartit o Convergència i Unió.

Això, malauradament, no deixa de ser un tres contra un. Però en aquest nou escenari, el vaticinat esfondrament de Convergència no s’esdevé i, ben al contrari, la federació aguanta i puja en suport electoral a bona part del país.

Lluny del triomfalisme, però, Convergència ha de trobar la manera de retornar a les institucions com a eina de govern al servei dels ciutadans i del país, i no només com la representació d'un espai polític més ampliat i reforçat.

L’abstenció

L’última qüestió a valorar, però no per això la menys important. Els índexs de participació d’avui són un autèntic drama.

Des d’avui mateix i amb caràcter urgent cal començar a trobar tant les solucions al sistema electoral (llistes obertes, limitació de mandats, etc.), com, també, i encara amb més urgència, les solucions a la dinàmica del dia a dia polític (ressò de declaracions i contradeclaracions sense contingut, capacitat per abordar els problemes reals, lideratge i dignitat institucional, etc.)

2007-05-13T21:34:00.000+02:00

Eleccions municipals 2007

Per fi, després de diversos dies de precampanya i declaracions explosives de l’expresident Maragall ha començat la campanya municipal.

Pel que fa a les declaracions explosives no sé si cal comentar-les massa.. L’expresident ens ha evidenciat quelcom que tots deduíem, però, fidel al seu estil, sembla que ho ha intentat posar de manifest buscant una data al calendari que pogués tornar la jugada al seu partit. Malauradament, em temo que, igual que ja fa temps que sabem que el PSC no és altra cosa que el PSOE de Catalunya, el pretès efecte sobre els votants de l’antic PSC serà més que escàs.

Els votants del romàntic projecte del PSC deuen ser, ara com ara, una represetanció proporcional de la direcció nacional del partit, no? Si repassem la llista què tenim? Montilla, Zaragoza, Iceta, De Madre, Corbacho.. el Baix Llobregat i el model espanyol en el seu major esplendor, vaja! Em temo, President Maragall, que les seves declaracions el continuaran cremant més a vostè que no pas al seu partit.

Problemes interns del PSC al marge, però, el PSC continua fort i amb una consigna ben clara: condemnar Convergència i Unió a l’ostracisme polític. Un cop més, amb el vist-i-plau d’ERC i IC, els vots que per separat s’entreguen a cada una d’aquestes formacions acabaran decidint, per aplicació de la “sàvia” fórmula del tripartit, la major part dels alcaldes, els consells comarcals i les diputacions provincials del país.

Per tant, doncs, en aquestes eleccions municipals, tant a Barcelona com a la majoria dels nostres municipis i ciutats, caldrà decidir entre els dos blocs ja consolidats de la política catalana: Convergència i Unió o tripartit.

Decidir, en definitiva, entre una manera de fer en clau catalana o un pacte a tres bandes que, amb propostes estrelles i l’abanderament d’un progressisme que després no es practica, contribuirà amb més que un tímid gra de sorra a la monopolització del poder.

Més enllà del poder i els aparells de partit, s’imposa, avui més que mai, reclamar la figura d’uns alcaldes i un poder local que demostri la seva raó de ser: la representació i defensa dels interessos dels seus conciutadans; ja sigui a través dels mecanismes amb els que es té competències o, el més important, a través de l’abanderament de la reivindicació en interès dels veïns i no pas de les propostes estèrils o els repartiments de culpes cap aquí i cap allà.

2007-04-30T20:44:00.000+02:00

“El Coronel Macià”: imprescindible

Dissabte vaig anar al cine a veure “El Coronel Macià” i, sens dubte, esdevé del tot recomanable i imprescindible.

Massa sovint ens emmirallem en Bravehearts, Bailando con Lobos i Patriotes que, lluny del nostre territori, pretenen apel·lar als sentiments més arrelats i a les grans i èpiques gestes d’herois que ens són aliens.

A partir d’avui, i després d’una ja molt llunyana “El llarg hivern”, crec que tenim un bon referent cinematogràfic que pot ser, també, punt de partida del ressorgiment del nostre orgull com a poble.

A part d’enaltir la figura del President Macià (i, especialment, la seva trajectòria personal, militar i política abans de ser President), la pel·lícula ens permet un repàs a la història que, un cop més, ens demostra la necessitat de conèixer-la i entendre-la per afrontar els reptes de present i de futur.

Avui més que mai, l’actualització històrica, però també la bona dosi de patriotisme i compromís, esdevé del tot necessària per aconseguir tant la necessària amplitud de mires des del punt de vista social, com l’encert indefugible en la configuració dels nous horitzons nacionals.

2007-04-19T12:30:00.000+02:00

Jo també sóc ciutadà de segona

Seria injust no dedicar un espai, encara que siguin quatre línies, al polèmic documental de Telemadrid. Polèmic només a Catalunya perquè, al final, a Madrid no el va veure gairebé ningú.

En qualsevol cas, vist o no vist per una massa crítica considerable, no és cap exageració etiquetar aquest documental de tendenciós i manipulador. Algunes ments brillants del nostre país diuen que la crítica al documental només la pot fer el món del periodisme i els seus professionals. No comparteixo aquesta tesi, però, sense entrar a valorar la feina dels periodistes, és evident que el documental parteix d’idees i premisses preconcebudes a les que cal buscar un exemple per pretendre convertir-les en fets irrefutables.

Doncs, bé, la cosa és molt fàcil. Sí, l’escolarització a Catalunya és en català. I així ha de continuar sent per garantir una societat, com a mínim, bilingüe a Catalunya. Una societat bilingüe perquè, al final de l’escolarització, alhora que els alumnes han fet matemàtiques, història i el què convingui en català, també han suportat una oferta de mitjans de comunicació, pel·lícules i vida social en general que, en castellà, triplica (o més!) l’oferta en català.

Si el problema de la qüestió és que hi ha uns ciutadans de segona perquè es menysté el seu idioma i no poden exercir els seus drets, jo també sóc ciutadà de segona. Ciutadà de segona cada cop que em veig obligat a fer un judici en castellà. Ciutadà de segona cada cop que vull anar al cine i cap multisala fa una sola pel·lícula en català. Ciutadà de segona cada cop que demano un cafè amb gel i em porten un cafè amb llet. Ciutadà de segona cada cop que truco al 902 de l’atenció al client corresponent i no hi ha manera que t’atenguin en català. Ciutadà de segona cada cop que, en definitiva, pretenc viure un dia (només un dia!) en català.

2007-04-11T12:47:00.000+02:00

Si repensem els partits, repensem la política

Avui coincideixo plenament amb una reflexió que trobo a l’article de l’Angel Miret a l’E-Notícies: “Arriba la fi de la Setmana Santa i ens retrobem novament amb la rutina habitual i, pels que vivim intensament l'activitat política, en vigílies d'una nova confrontació electoral. Aquest fet em produeix una sensació contradictòria: de joia davant la consolidació democràtica a casa nostra i de desencís atès el vol ras del discurs dialèctic dominant i d’escassa inversió que han fet els partits polítics en reflexió, pensament i idees per afrontar els reptes d'un món diferent a com l'havíem imaginat no fa pas massa temps”

I, de fet, pel que fa al desencís, coincideix també en la línia de les declaracions d’en Vicenç Villatoro a una entrevista que, afortunadament fent zapping, vaig enganxar l’altre dia. A la pregunta de si hi ha crisi o no de participació i implicació en política, apuntava com a causa del fracàs que avui dia és més important estar ben situat i moure’s bé dins d’un partit, que no pas ser president d’una entitat, estar implicat socialment o, en definitiva, qualsevol altre font d’experiències i coneixement que permeti al militant d’un partit aportar quelcom nou a l’organització.

Un exemple més. Llegia ahir el currículum d’Alfons López Tena arran d’un document – resum del seu nou llibre. El copio aquí a títol d’exemple: “Llicenciat en Dret per la Universitat de València. Ha estat notari de Tàrrega, Xàtiva i Barcelona, i autor de nombroses publicacions i conferències sobre temes jurídics. Fundador i directiu de la Subcomissió Jovenívola de l’Ateneu Mercantil i de la Falla King Kong i, en la Facultat de Dret de València, de la Junta Democràtica i del Consell de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Ha estat fundador i directiu de Fòrum Notarial, la Societat Catalana d’Estudis Jurídics (Institut d’Estudis Catalans) i la Fundació Catalunya Oberta, i president del Centre Comarcal de Cultura de l’Urgell. Membre del Consell Social de la Facultat de Dret de la Universitat Ramon Llull-ESADE, d’Òmnium Cultural, del Grup Hayek, de Barcelona 2020, i del consell assessor d’Acció Cultural del País Valencià. Ha estat president de la Sectorial de Justícia, vicepresident de l’Agrupació d’Esquerra de l’Eixample, i conseller nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Forma part del Comitè Executiu de la International Organisation for Judicial Training, i ha constituït la Comissió de la Veritat per investigar els crims de la dictadura al País Valencià. Nomenat a proposta de CiU pel Congrés dels Diputats, com a jurista de reconegut prestigi, vocal del Consell General del Poder Judicial, on s’integra en les Comissions d’Escola Judicial, Relacions Internacionals, Igualtat de Gènere, i de relacions amb el Ministeri de Justícia i les Comunitats Autònomes”.

I és que, malauradament, en contraposició a aquest currículum, a la primera i segona fila de la política actual un pot trobar milions d’exemples de “té estudis en” i, al darrera, tot el llistat de càrrecs institucionals o de partit. Començant pel President Montilla a qui tants cops se li ha criticat (podeu consultar la seva biografia a la web de la Generalitat), però acabant, també, per qualsevol altra institució o partit.

Ho he dit més d’un cop: o trobem la solució o evolucionem cap al Montillisme. Des d’aquí encoratjo a tothom a repassar els currículums personals i professionals dels seus representants. Des d’aquí, també, aposto un cop més per la no professionalització de la política. Aposto per a la introducció de les mesures de limitació de mandats, llistes obertes i, fins i tot, si convé, prestacions d’atur a la finalització dels mandats, per tal que aquesta vocació noble i legítima de servei als altres evolucioni cap una etapa transitòria de la vida personal i no, com de moment, cap a una forma de vida permanent.

2007-04-05T16:26:00.000+02:00

El Tripartit II tampoc arrenca

Avui és complicat escriure aquest article perquè és coneguda i explicitada la meva opció política. Avui més que mai, qualsevol dels lectors pot arribar ràpid a la senzilla afirmació de “bé, és l’opinió d’un convergent”.

Però el cert és que, més enllà d’aquesta simplificació, corroborar el títol d’aquest article és tant fàcil com repassar les seccions d’opinió de la premsa escrita. El Tripartit II segueix ocupant bona part de les seccions d’opinió d’aquests dies: des dels més convergents com poden ser Vicenç Villatoro i Salvador Sostres, fins, avui mateix, a l’Avui, Pilar Rahola; i tot això, com no, passant, també, per la línia sobiranista de Francesc-Marc Àlvaro i Agustí Colomines i, fins i tot, pels tocs d’alerta a Esquerra de la mà dels seus propis intel·lectuals com Salvador Cardús.

El Tripartit II s’emporta rebregades múltiples tant pel que fa a l’eix nacional, com a l’eix esquerra – dreta. Des del canvi de nom dels topònims del país, fins al congrés de la felicitat. Des de la submissió al PSOE i la invasió de competències, fins a la incompetència amb les adopcions i les polítiques de progrés.

Un llarg etcètera que només em porta a una il·lustradora sensació: agra satisfacció. Satisfacció perquè, com a convergent, celebro que s’evidenciï dia a dia la incompetència nacional i pseudoprogressista d’aquest Govern. Agra, però, perquè, més enllà del joc polític, estic convençut que un país sense Estat com el nostre no podrà suportar massa més temps el seu prestigi i la seva projecció amb aquesta tant alta dosi de mediocritat.

2007-03-26T18:49:00.000+02:00

De les propostes trampa i les seves possibles solucions

Ahir sentíem per veu de Xavier Vendrell l’oferta d’ERC per fer a Artur Mas President de la Generalitat. En resum, ERC votaria a favor de la investidura de Mas, si Mas es compromet a fer un referèndum sobre l’autodeterminació.

Durant la nit d’ahir i el dia d’avui s’ha dit i escrit molt d’aquesta proposta, però no puc estar-me de fer algunes reflexions al respecte. No deixa de ser irònic que aquesta proposta s’esdevingui de la mà de Xavier Vendrell i sortint d’una calçotada. M’explicaré.

Dissabte els republicans celebraven el seu consell nacional més mediàtic i esperat: el consell nacional en el que l’exconseller Carretero criticava la línia estratègica del partit. A la roda de premsa posterior, tot i que Puigcercós agraïa les paraules de Carretero, li venia a dir que seguís predicant al desert perquè la línia estratègia del partit seguiria sent la mateixa.

Entenc que una proposta com la de Vendrell, que suposa un canvi de rumb de 180º a l’estratègia d’ERC, que ratifica les tesis de Carretero i que, el més important, suposa un canvi de Govern al nostre país després de només quatre mesos de tripartit, és una ironia fer-la pública sortint d’una calçotada i no sortint del consell nacional del dia anterior. A la vegada, també, les dues principals veus d’ERC, Puigcercós i Carod, encara no han dit ni una paraula del tema.

Per tant, doncs, potser és agosarat dir que la proposta és una broma, però, si més no, crec que no és gens agosarat titllar-la, com a mínim, de poc seriosa i formal.

Però més enllà de la seriositat i formalitat o no de la proposta (un extrem que celebro que avui mateix des de Convergència es convidava a ERC a fer la proposta de forma seriosa al proper Ple monogràfic sobre l’Estatut que hi haurà al Parlament), hi ha un tema de fons que tampoc és gens banal: la virtualitat de la proposta.

De nou no deixa de ser irònic que el futur Govern del nostre país depengui de si es fa un referèndum que malauradament, no ens enganyem, està força condemnat al fracàs. Ni discussió de programa de Govern, ni repartiment de conselleries, ni definició de línies estratègiques de futur? Només cal convocar un referèndum? Sona a poc treballat.

I, més enllà del treballat o no, hi ha, fins i tot, quelcom encara més seriós. D’acord amb el marc normatiu vigent, el President de la Generalitat no pot convocar un referèndum a no ser que pretengui ser detingut i empresonat, gairebé. Coses que tenen les reformes penals del President Aznar contra les iniciatives demòcrates del Lehendakari Ibarretxe.

Per tant, doncs, proposta poc seriosa, buida de contingut i, al meu entendre, d’impossible compliment.

Que l’arbre no ens tapi el bosc, però! Benvinguda sigui l’oferta, parlem-ne, fem-la pràctica i endavant tant amb el pacte nacional, com en la despenalització dels referèndums.

Ara bé, si la voluntat de fons no és aquesta, em sap molt de greu constar que aquí només hi ha la intenció de fer volar coloms per, a la vista d’unes eleccions municipals, pretendre fer aparèixer l'Esquerra Republicana del President Montilla com la gran salvadora de la pàtria.

2007-03-19T18:11:00.000+01:00

L’Ajuntament socialista en campanya electoral..

Sense cap mena de pudor i “a bombo i plateret” dissabte es va inaugurar el cobriment de la Gran Via al seu pas pel Districte de Sant Martí. De Glòries a la Rambla Prim dissabte va ser una festa. Una festa i una de les pitjors despeses extraordinàries de diners públics.

Alguna ment innocent pot pensar que quan parlo de despesa extraordinària de diners em refereixo el cost d’una obra tant faraònica com aquesta. Fins i tot, alguna ment encara més innocent, pot pensar que aquest article versarà sobre la necessitat o no de dur a terme aquest tipus d’obres (la pregunta diabòlica de: “si quan van comprar els pisos ja hi havia l’autopista, perquè els hi ha de tapar ara?”)

Doncs, no. No penso entrar en aquesta matèria que de ben segur algunes línies podria donar. De fet, podria ser un bon debat analitzar si la qualitat de vida dels veïns justificava, quant a necessitat col·lectiva, la despesa en qüestió.

Vull entrar de ple en l’acte d’inauguració. Discursos i passejada política al matí. Fideuà per tothom (i tothom és tothom!) al migdia. Activitats de tarda i tres escenaris de concerts a la nit; ni les millors festes de la Mercè en miniatura!

Segur que l’esdeveniment és de gran interès veïnal i barceloní, però de debò cal que el nostre ajuntament d’esquerres i progressista faci aquest despilfarrament de diners públics? Loquillo, Los Sirex, Mojinos Escocios... no crec que la factura de cap d’aquests grups sigui d’estar per casa, la veritat.

I, parlant dels grups dels concerts i la tònica cultural de la festa, calia fer-la tant espanyolitzada? Algú entrarà aquí a dir-me que estic per subtileses folklòriques i si és que pretenia fer actuar la Maria del Mar Bonet als concerts; més enllà de la conyeta, a ningú se li pot escapar que l’acte, en conjunt, esdevé vergonyant des del punt de vista de l’eficiència en la despesa dels diners públics.

S’acosten les eleccions municipals i, si bé és evident que ningú comprarà cap vot amb unes activitats diürnes, una fideuà i tres escenaris de concerts, segur que, com a mínim, algú creu que així mantindrà els que té.

Un apunt final: una o dues setmanes abans de les eleccions municipals, hi ha la Festa Major de Nou Barris, un altre feu electoral del PSOE a Barcelona. Convido a tothom a fer un exercici comparatiu del programa de festa major d’aquest any i el dels anys anteriors.

2007-03-14T15:40:00.001+01:00

Crispats (i espanyolitzats)

Aquesta setmana és impossible no fer esment als esdeveniments del cap de setmana passat a Madrid: dissabte la manifestació convocada formalment pel PP i diumenge la inauguració del monument homenatge a les víctimes de l’11-M.

Dic manifestació convocada formalment pel PP perquè manifestacions del PP contra les mil decisions i polítiques del President Zapatero ja n’hi ha hagut més d’una; Fórum d’Ermua, Assocació de Defensa de la Família, etc.. i altres eufemismes d’un posicionament polític més que evident.

Sense entrar en la guerra de les xifres, no es pot negar que la manifestació va ser un èxit de mobilització. Però més que un èxit de mobilització, va ser un nou exercici de crispació. Les consignes i la voluntat més primària i intrínseca d’aquella manifestació poc tenia a veure amb el seu lema. Aquella era una manifestació pacífica, cívica i tots els adjectius d’aquest estil que es vulgui, però aquella manifestació tenia una clara voluntat política de demostrar una posició de força de l’oposició contra el govern.

Després de tot, però, el que realment em preocupa és l’escena de l’endemà al matí, a la inauguració del moment d’homenatge a les víctimes de l’11-M. Fora de l’acte oficial i de les salutacions més o menys fredes entre Rajoy i Zapatero, l’exercici de crispació del dia abans va donar els seus fruits amb les escenes de violència verbal entre partidaris d’uns i dels altres.

Aquest és l’autèntic drama de la manifestació de dissabte. És una pena que la manifestació sigui d’un clar esperit partidista que juga amb un tema tant delicat com el terrorisme per una finalitat evidentment electoral. És una pena que la manifestació sigui un pols polític que no aporti cap solució. Però més que una pena, el que és tot un drama és que la manifestació i els últims esdeveniments donin lloc a l’enfrontament verbal i a la divisió social.

Una divisió social que es manifesta en forma de crispació entre partidaris de PP i PSOE. Una crispació política que, a més, ocupa, a Catalunya, totes les cròniques i els articles d’opinió dels últims dies.

De la mateixa manera que la crispació a la política espanyola no es bona per a Espanya, l’espanyolització que patim dels debats d’actualitat política a Catalunya és, malauradament, molt pitjor per Catalunya.

2007-03-05T12:53:00.000+01:00

De nou, Engrunes

Avui, com l’altra vegada, farem el repàs a l’actualitat dels últims dies a través del breus mencions. L’actualització constant del bloc esdevé complicada a vegades...

Rodalies RENFE

La valoració només pot ser curta i contundent: n drama pels usuaris i un drama com a país modern.

La precarietat del servei es posa de manifest dia a dia i, el que és pitjor, la capacitat de previsió dels problemes en el servei està resultant inexistent.

I és clar que el TGV pot afectar el funcionament normal de Rodalies, però la gestió del dia a dia a de poder preveure aquests mal funcionaments i buscar solucions. Si no hi ha això, a part de tenir unes infraestructures precàries, es confirma que les administracions públiques tenen una nul·la capacitat de gestió eficient.

Tercera hora de castellà, Llei de la Dependència i Estatut

És evident que la lleialtat institucional que toca presumir de l’Estat espanyol després de l’aprovació de l’Estatut ha desaparegut.

La polèmica sobre el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut està servida. Polèmica contra l’Estatut català, és clar; si és el d’una altra Comunitat Autònoma, encara que digui el mateix, el PP ha demostrat que no cal interposar recurs.

Però més enllà de la polèmica jurídica (o no) al sí del Tribunal Constitucional, mentre el Tribunal Constitucional no es pronunciï, es vergonyant l’actitud del Govern espanyol i els seus socis parlamentaris aprovant lleis que atempten clarament contra el contingut del nou Estatut.

De Juana Chaos: errònia doble condemna, vaga de fam i concessió del segon grau penitenciari

La sentència del Tribunal Suprem va ser clara i meridiana en revocar la sentència de l’Audiència Nacional; aquesta última era un clar exemple de la politització de la vida judicial.

Resolt el recurs, De Juana Chaos era a la presó per amences i no per terrorisme. Les penes per les seves atrocitats com a terrorista estan complertes, agradi o no. Amb la llei a la mà, no pot existir cap argumentació jurídica vàlida que pretengui defensar el contrari.

A partir d'aquí, doncs, davant d’un cas de condemna per amenaces, sens dubte, fou brillant l’exposició del Ministre Rubalcaba: a diferència dels terroristes, l’Estat sí que té compassió per la vida humana. Totalment d’acord. Compassió per la vida humana i, tampoc siguem ingenus, evitar així el naixement d’un màrtir de la causa.

Sense dubtar ni un moment, un esdeveniments patètics i, al final, per fi, una decisió correcta.

2007-01-23T16:13:00.000+01:00

Seguretat ciutadana, Mossos d’Esquadra i desviacions d’atenció

El ritme frenètic d’aquests dies, malauradament, fa que l’actualització del bloc sigui més complicada. No obstant, hi ha uns esdeveniments que no vull deixar de comentar.

Fa massa dies que parlem de seguretat ciutadana i l’únic obstinat a no reconèixer la creixent i preocupant sensació d’inseguretat és el Conseller Saura. Fins i tot, s’ha arribat a dir que el problema és dels mitjans que està desproporcionant la realitat.

Estic disposat a admetre que no hi ha un problema de seguretat ciutadana. Però la seguretat ciutadana no és el mateix que la sensació d’inseguretat ciutadana. Aquesta última, a diferència de la primera, sí que existeix; i el que és més greu, va a més.

Cal saber veure la diferència entre aquests dos conceptes. La sensació de la gent és, sens dubte, quelcom difícil de matisar o corregir. Però el que és innegable, és que quan hi ha la sensació, per més eficaços que siguin els nostres cossos de policia, tenim un problema com a societat.

La clau de volta de tot plegat, però no és la imaginació de la gent i el seu més simple capritx. Cada dia més apareixen noves formes de violència, nous atemptats contra l’Estat de Dret que els nostres cossos de seguretat han de trobar la manera d’afrontar; es tracta de nous reptes que requereixen noves solucions.

I la solució, Honorable Conseller, no són immigrants als Mossos d’Esquadra. Fins ara ningú havia mirat l’origen dels nostres Mossos. La solució que ens pot oferir són 1000, 2000 o el número d’agents que decidim que calen. Cal més dotació i l’únic que cal demanar a aquesta dotació, immigrant o no, és que compleixi amb els requisits d’accés dels seus companys actualment en actiu.

Per acabar amb la sensació d’inseguretat ciutadana no es pot intentar desviar l’atenció amb falses polèmiques. Espero que algun dia vegi que només cal pensar-hi una mica i posar solucions en pràctica.

2007-01-08T18:06:00.000+01:00

Engrunes

Avui, per posar-nos al dia després d’aquests dies de festes, copio el títol i el format del gran Joan Oliver. Tot desitjant bon any a tothom, intentarem fer un repàs ràpid per tots els últims esdeveniments.

Seguretat ciutadana

Cada dia creix més la sensació d’insegurat i la preocupació per la seguretat ciutadana.

La mort de Joan Alsina al seu domicili a Sant Cugat és l’últim d’aquests malaguanyats episodis que s’estan produint.

La nova direcció dels Mossos d’Esquadra ha d’aconseguir captar, conèixer i oferir solucions a les noves formes de violència que, dia a dia, es van implantant al nostre país.

L’atemptat d’ETA

Sens dubte, una tragèdia. Tragèdia humana per la confirmació de les dues morts i tragèdia política per, més que etiquetar-lo com l’atemptat a Barajas, crec que és l’atemptat al procés de pau.

Des d’aquí només ens queda confiar que aquesta sigui una gran pedra que ha obstruït el nostre llarg camí i que, entre tots els demòcrates, trobem la manera de sortejar-la i seguir endavant.

Condemno l’atemptat. Condemnaré també que, si no trobem sortida a aquest conflicte, per aquest terrible incident, ens obliguin a retornar a la situació d’abans de la treva.

L’execució de Saddam Hussein

Si les imatges de l’execució van ser crues, més crues encara van ser les declaracions de George Bush demanant que l’execució s’hagués pogut fer d’una manera més digne.

Saddam Hussein va ser un dictador. Va ser el responsable de bona part dels crims que se li imputen. Però Saddam Hussein també va ser un ésser humà. I si bé cal dir que la sentència és justa per declarar-lo culpable, també cal dir que és una barbaritat perquè el condemna a mort.

No pot justificar-se la pena de mort enlloc; ni aquí, ni a Estats Units, ni a l’Irak. Saddam Hussein havia de ser declarat culpable i complir una condemna justa. Calia demostrar a la resta de tirans d’aquest món que sobrepassar els límits que hem acordat entre tots, comporta presó. Però la pena de mort fa tant culpable Saddam, com els seus botxins. De fet, l’únic que fa la pena de mort és convertir Saddam en un màrtir i un exemple a seguir pels seus seguidors.

2006-12-06T19:22:00.000+01:00

Prou hipocresia amb els okupes

Aquesta setmana de nou el tema dels okupes ha tornat a ocupar diaris, telenotícies i diverses tertúlies d’opinió. Aquest cop els esdeveniments de referència eren el desallotjament de la Makabra i la nova okupació de Can Ricart. Afrontar aquest tema amb brevetat em resultarà complicat perquè hi juguen diferents elements, però, més enllà de la complicació, intentaré resoldre’ls tots.

Fins al moment hem hagut de sentir que el moviment okupa s’esdevé per la manca de pisos i l’existència d’espais buits que es volen reconvertir en espais socials. Això és veritat i mentida alhora. És cert que tenim un problema amb l’accés a l’habitatge i l’existència de pisos buits que només responen a una idea d’especulació. És un problema que, malauradament, encara no té una solució a curt termini que pugui satisfer-nos. Però, no ens enganyem, el moviment okupa té part de la seva reivindicació en aquest extrem, però és un moviment que va més enllà i pregona l’absència d’Estat i sistema.

Per tant, doncs, menys tolerància amb aquests que evidencien –a la seva manera- un problema que tots coneixem, però que, a la pràctica, tampoc hi aporten cap solució que pugui acceptar la majoria de la societat.

Però, més enllà del fons i l’abast ideològic del moviment okupa, hi ha un tema de formes. Sempre se’ns diu que els aldarulls són fruït d’una minoria que no representa el moviment. Al final, però, convé adonar-se del fet que els aldarulls, les queixes dels veïns per sorolls i la manca de respecte, s’esdevenen sempre; les iniciïn una minoria o no. Al final, però, la Cimera Europea de l’Habitatge a Barcelona s’acaba suspenent per motius de seguretat.

Jo ja he arribat a la conclusió que no pot existir tolerància amb el moviment okupa. No perquè no aporta cap solució legítima i que pugui satisfer a la major part de la societat en allò que pretén evidenciar com a problema. Afortunadament, la resta de la societat, dins de les normes del joc democràctic i l’imperi de la llei, ja ha descobert aquest problema i està disposada a resoldre’l.

No perquè, sota el paraigües de la tolerància, la mentalitat oberta i el fals progressisme, ens pretenen fer creure que existeix una minoria culpable de tots els mals, però que ja hem vist que, tot i ser una minoria, pot permetre’s el luxe d’estar a tot arreu i operar amb els mateixos mitjans i criteris.

I, finalment, no perquè milions de joves es troben amb el problema de l’habitatge i la seva solució no és ocupar ni ocupar el pis del veí, ni organitzar-hi una festa d’autofinançament al més pur estil capitalista fins a altes hores de la matinada o, ni tampoc, respondre amb una batalla campal al requeriment que els pugui fer l’autoritat per complir amb una ordre desallotjament que la resta de gent no només acata, sinó que fins i tot veu normal i que arriba massa tard.

Alguns titllaran aquest article d’anacrònic i reaccionari. Altres, afortunadament, veuran en aquest article alguns arguments del perquè no tolerar més aquesta gran hipocresia; comença a ser hora de saber distingir l’autoritarisme del franquisme amb l’autoritat democràtica de l’Estat de Dret del que tots ens hem dotat.

Pels artífexs del fals progressisme que em titllaran de reaccionari, torno a l’exemple del començament d’aquest article. La reivindicació veïnal de Can Ricart (la de tots els veïns del Poblenou entre els que m’incloc i no només la de l’Associació de Veïns) era la conservació del patrimoni industrial del Poblenou. Per la seva banda, la reivindicació de la Makabra sembla ser una reivindicació d’espais culturals. Avui, però, de la mà d’una Associació de Veïns encorada en el passat, es barreja tot i, amb l’okupació de Can Ricart, es pretén erigir Can Ricart com el símbol de la resistència prohabitatge digne.

No és això, companys. Can Ricart i la conservació del patrimoni industrial del Poblenou, sí. Però ni anarquia, ni passar-se pel forro les normes de convivència. S’ha acabat menysprear l’Estat de Dret del que tots ens hem dotat. S’ha acabat, en definitiva, només respectar els drets dels que saben fer més soroll.

2006-11-26T22:43:00.000+01:00

Montilla President: publireportatges televisius i perspectiva de futur

Avui escric aquest article després de veure el publireportatge de José Montilla que s’ha emès per TV3. Sens dubte, Montilla hagués pogut utilitzar bona part d’aquest material per fer els seus anuncis de campanya: tota la cúpula socialista parlant bé d’ell, minuts irrisoris i testimonials tant per la futura oposició, com per tot aquell que no digui alguna cosa a favor del futur President.. d’escàndol !

I d’escàndol, també, les imatges d’alegria als despatxos de la seu del PSC el dia 1 de novembre, tant bon punt es coneixien els resultats. Un cop més es confirma que el pacte tripartit venia cuinat d’abans de les eleccions: les imatges d’alegria que hem vist només s’esdevenen si un sap que podrà formar govern amb la suma del tripartit; o, sinó, que algú m’expliqui els braços aixecats de victòria i els “urres” als despatxos quan veus que has perdut un 23% dels vots i el teu rival et treu 11 diputats per davant.

Però més enllà d’aquest exemple d’avui de la Televisió de Catalunya que ens espera, la setmana ens ha deixat el debat d’investidura que també té un element interessant a comentar: el nou tripartit s’aboca a la gestió i dóna per tancades les reivindicacions nacionals. Més enllà de la picabaralla política i de fets com el d’avui a TV3, Catalunya, com a país, perd aquests dies un dels seus pilars fonamentals: la reivindicació nacional.

La gestió i bona gestió del país és un dels nostres pilars fonamentals. Hi estic d’acord. Si volem fer prosperar el nostre país i la nostra gent, ens cal un bon govern que aprofiti al màxim tots els potencials de les nostres institucions. Però, malauradament, les nostres institucions no són tant fortes com caldria. Malauradament, també, el nostre país encara està mancat d’eines fonamentals per aprofitar tot el seu potencial. Avui, com sempre, el nostre país (sense Estat i sense, com a mínim, els recursos polítics i econòmics que necessita), no pot abandonar continuar avançant en el seu nivell de reconeixement nacional i autogovern.

La Catalunya que avui coneixem és, també, la Catalunya d’aquell Parlament que no fa massa anys acordava no renunciar a l’exercici del dret a l’autodeterminació. La Catalunya que avui coneixem és la Catalunya que s’ha forjat i ha aixecat cap a totes les repressions nacionals que s’han esdevingut. Com a catalanista, nacionalista, sobiranista.. digueu-ne com vulgueu, no puc concebre que el Govern del meu país és limiti a gestionar i tingui per satisfetes les aspiracions nacionals de les nostres generacions passades.

No hem arribat al final del camí. No serem dignes de la nostra història i els nostres patriotes si aparquem un dels nostres pilars bàsics. És gràcies a com reforcem el pilar bàsic de la reivindicació nacional, que podem satisfer l’altre pilar bàsic del nostre país: la millora de la qualitat de vida de la nostra gent i l’aprofitament de totes les nostres oportunitats. Crec que el camí és aquest. Caldrà seguir sumant esforços per, de nou, alterar l’ordre que ens pretenen imposar els últims governs.

2006-11-15T09:44:00.000+01:00

Tripartit 2 o allò de “les segones parts mai són bones”

Aquests dies l’actualitat política encara passa per la constitució del nou govern tripartit. L’emoció està servida perquè, encara en fase de negociacions, ja comencen a aflorar les primeres polèmiques.

El tripartit 2 o tripartit bis, malauradament, serà pitjor. Pitjor per un problema de lideratge i autoritat moral del seu President com a conseqüència del resultat electoral. Ho senyalava a l’article anterior i ho reafirmo en aquest: el govern tripartit és la suma de tres perdedors amb un únic objectiu: intentar condemnar Convergència i Unió a l’ostracisme. Estic convençut que aquest objectiu, però, no es complirà i constituirà el primer dels fracassos d’aquest nou tripartit.

Però, entrant en matèria, el nou tripartit ha començat per canviar les paraules per intentar desmarcar-se del seu precedent. Ja no tenim Govern Catalanista i d’Esquerres, sinó Entesa Catalana de Progrés. Al final, algú s’hauria de plantejar que ningú parlava del Govern Catalanista i d’Esquerdes (més que no pas d’Esquerres), sinó que tothom parlava de tripartit; un cop més la saviesa popular s’avança a la realitat i hem de recordar allò que tants cops hem sentit: el nom no fa la cosa.

El nou tripartit afronta reptes importants com salvar el precepte del Nou Estatut que diu que el Govern tindrà President i Conseller Primer, quan la intenció és posar un President i un Vicepresident (figura, aquesta última, de cara tradició espanyola més que no pas catalana). Reptes importants com que Joan Saura gestioni les competències d’Interior; tant pel seu propòsit de dirigir-les des de Palau i no des de la Conselleria com, més enllà d’aquest tema d’autobombo, per la visió que tenen Joan Saura i Iniciativa de les plataformes, moviments okupes, moviments alternatius, etc.

I, finalment, reptes importants no ja en expectatives, sinó en conflicte evident de propostes electorals. El quart cinturó, la línia de molt alta tensió, la política cultural i lingüística, etc.. Extrems, tots ells, en els que sempre coincideix que hi ha un soci del tripartit que no hi està d’acord.

Fets i no paraules deien alguns, ho recordeu? De moment, només tenim paraules.. Sincerament, espero que no ens toqui patir igual pel que fa als fets.