Peti qui peti, avui Zapatero serà President

No ens enganyem, sabem que José Luis Rodríguez Zapatero serà investit de nou com a President del Govern des de l’endemà de les eleccions espanyoles; o, fins i tot, des de la proclamació dels resultats la mateixa nit electoral.

A partir d’aquí, iniciat el debat d’investidura el tràmit de com arribarà a President pot ser diferent: l’altre dia si hagués tingut majoria absoluta ja hagués estat fet el tràmit, però com que no va ser així, les regles preveuen que avui, i només amb majoria simple, el tràmit es farà igual.

En aquest marc, doncs, el debat d’investidura de l’altre dia i el sentit dels vots de l’altre dia o d’avui són pura gesticulació política. Val la pena entrar-hi per descobrir algunes claus interessants.

La primera i que no és cap secret: els 25 diputats del PSC estan desapareguts en aquest debat. Per no tenir, no tenen ni veu pròpia en el debat i accepten (o acaten) la intervenció i el sentit de vot del PSOE.

La segona: tornant al PSC, tots recordem l’exitós lema del “si tu no vas ells tornen”, oi? Doncs, sorpresa! L’oferiment de Zapatero a Rajoy per fer de mutu acord els grans pactes d’Estat (terrorisme, reforma del poder judicial, fins i tot llei electoral, etc.) no és ben bé una manera de barrar el pas al PP diria.

La tercera i que més m’afecta: Convergència i Unió, al final, ens vam abstenir. No negaré que aquest tipus de decisions produeixen una certa contradicció interna quan les veus tant consumades. És a dir, realment feia falta canviar el sentit de vot del no a l’abstenció?

La veritat és que en un primer moment penses que no; ens haguéssim hagut de mantenir amb el no. Després, hi reflexiones cinc minuts i penses: bé, les demandes excel·lentment exposades per en Duran al debat d’investidura van ser ateses; en síntesi, balances fiscals, ajuts a les famílies i transvasament del Roine. Potser val la pena donar un marge de confiança.

No deixa de ser irònic donar un marge de confiança a en Zapatero.. Ens vam passar la campanya dient que no era creïble.. Però és igual.. crec que vam fer bé.

La campanya es plantejava en clau de poder influir a Madrid i collar al futur President del Govern. És evident que amb els resultats trets som decisius, però no necessaris. A partir d’aquí, val la pena donar un cop a la porta? Doncs, segurament no. Zapatero ha assumit tres compromisos claus per Catalunya. Per nosaltres no ha de ser que, quan ell fa aquest gest (fins i tot en contra del PSC en el tema del transvasament), nosaltres li girem l’esquena.

Com deia al començament, al final, en Zapatero serà President igual. I, home, entre la submissió i desaparició del PSC votant a favor, el dret a pataleta amb un no a la investidura que tampoc serveix per res perquè serà President igual i l’opció per l’abstenció (i, per dir-ho d’alguna manera, el “parlem-ne”), la contradicció interna es pot salvar.

Al final, també, Zapatero és el que els catalans van decidir que volien per a Espanya el 9 de març, no?