Detencions, explicacions subjectives de les notícies, finançament de partits, el lamentable estil Garzón de fer justícia, la credibilitat de les institucions i, per rematar-ho, un escarni públic del tot innecessari.
Personalment, tot això de l'operació 'Pretòria' m’ha deixat atònit; i crec que no sóc l’únic. En qualsevol cas, però, són moltes les reflexions que no puc deixar de fer “en veu alta” i que, mica en mica, intentaré esbossar-les sistemàticament:
1) La premissa principal. Ningú és culpable fins que no es demostri el contrari. La detenció no ha de ser sinònim d'una imputació automàtica de càrrecs. Més d'un cop hem vist com algú detingut després surt lliure de càrrecs. Això, a més, de la mà del jutge Baltasar Garzón, pràcticament, és marca de la casa. La comunitat de juristes comença a dubtar, fins i tot, de la competència de l’Audiència Nacional en aquest tema.
2) Les garzonades. Després de setmanes de cas Millet i la gent demanant presoners a tort i a dret, el Jutge Garzón demostra la seva manera de fer: detencions i Guàrdia Civil (que no Mossos!) entrant a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet; detinguts i incomunicats durant 72 hores; i, ahir a la nit, presó sense fiança. No cal dir que tot això queda a anys llum tant del registre al Palau i la declaració del Sr. Millet que va tardar 3 mesos a fer-se, com, especialment, del fet que el Sr. Millet, malgrat els càrrecs que se li imputen, continua lliure.
3) Els titulars i les ramificacions politiques del tema. Estic fart de sentir que hi ha detinguts dos alts càrrecs del Govern Pujol. Tant costa dir que els detinguts fa 20 anys que no fan política i que si estan detinguts és per les seves activitats professionals actuals? Hi ha una diferència abismal entre un Alcalde en exercici i un expolític. Com no, però, la dictadura socialista de la informació, malgrat les circumstàncies adverses (el pitjor pal d’aquesta història és pel PSC que ara mateix té un Alcalde i un regidor d’urbanisme empresonat) fa bé la seva feina.
4) La visió espanyola del tema. Poc temps li ha fet falta a la caverna mediàtica espanyola per associar un possible cas aïllat de corrupció (com tots els que malauradament s’estan destapant per tot arreu) amb la qüestió nacional. Ningú ha estat detingut per socialista, nacionalista, etc.; hi estic d'acord. Però aquestes detencions no poden servir perquè per Espanya s’expliqui que a Catalunya es vol més autogovern i més recursos econòmics perquè els polítics s’omplin les butxaques. S’ha tardat molt poques hores a pervertir el significat de l'oasi català. L'oasi català és i ha de continuar sent una manera de fer política; l'oasi català no és (ni ha de ser) cap conxorxa per tapar-se les vergonyes.
5) La dignitat de la política i de tants i tants alcaldes, regidors, diputats, consellers, etc. La política real no es això. Em faig farts de dir-ho. He tingut la sort de conèixer bellíssimes persones preocupades pel benestar de la seva gent. I, a petita escala (Alcaldes, regidors, etc.) això encara és més evident. A la política hi ha xoriços; com a tot arreu! El problema és que els xoriços de la política surten cada dia al diari i la resta no. Serà feina de tots acabar amb aquesta xacra, però per acabar-hi, cal continuar confiant en les institucions.
6) De la detenció legal al maltracte i escarni públic. Celebro que els articles d’opinió i les tertúlies en parlin; cal denunciar-ho fins a la sacietat. Per descomptat que no perquè siguin polítics o expolítics han de tenir un tracte diferent. Si la detenció comporta dormir a comissaria, fer 600 quilòmetres en furgoneta cap a Madrid, etc. totalment d’acord. Però aquest cop s’ha produït un escarni públic escandalós. Perquè qualsevol indesitjable té dret a tapar-se la cara amb una jaqueta i en aquest cas no? Perquè sempre veiem la furgoneta entrant al soterrani de l’Audiència Nacional i en aquest cas no? Les imatges dels detinguts emmanillats (que es pensen que apretaran a córrer???) recollint les seves pertinences són extremadament colpidores. Del tot innecessàries. I, no ens enganyem, totalment provocades (qui va avisar a la premsa? Qui va ordenar aquest tracte? Quin criteri hi ha per decidir qui entra el pàrquing i qui no? I els que no entren, perquè a vegades es posa mampares per tapar-los i aquest cop no?).
Com deia al començament, tot aquest cas em deixa atònit. Confio que al llarg dels propers dies podrem tenir més informació per valorar el cas. Però, sobretot, confio que tots plegats aprendrem algunes lliçons que, ara com ara, està clar que es suspenen de manera estrepitosa.
31 octubre 2009
Setmana per oblidar; setmana per reflexionar
18 octubre 2009
Jornada l'ús de les llengües cooficials a l'Administració de Justícia
Divendres es va celebrar la Jornada 'L'ús de les llengües cooficials a l'Administració de Justícia'; la sisena jornada anual de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia.
La jornada, que va començar amb una sessió inicial brillant per fer un repàs històric a la qüestió, també va servir per difusió de les eines que, en l'entorn web, tenen els professionals del món de la justícia: traductors automàtics, reculls de legislació actualitzada, formularis, etc.
Però, al marge del repàs històric i les eines lingüístiques, la qüestió és més senzilla: el 88,4% del que entra als jutjats provinent d'Administracions Públiques (Mossos d'Esquadra, Ajuntaments, etc.) és en català; segons la Generalitat, el 90% dels funcionaris poden respondre en català i el 80% escriure en català (tot això d'acord amb les habilitats, cursos de formació, etc); però, malgrat tot això, falta informació dels drets que els ciutadans tenen davant de l'Administració de Justícia.
La gent continua pensant que no pot declarar en català, els advocats tenen por que els jutges resolguin malament per no haver entès el contingut de l'escrit o del judici (i això que segons quins exercicis de catalanoparlants parlant en castellà poden arribar ser més incomprensibles i tot!); i, al final, l'impacte que es produeix quan al telenotícies surt un judici i els advocats (fins i tot de la Generalitat), jutges, testimonis, fiscals.. parlen en castellà és un impacte nefast per seguir millorant en aquest àmbit.
Solucionar el problema del català a la justícia passa per dos qüestions claus: d'una banda, cal més difusió dels drets lingüístics que tenen els ciutadans davant de l'Administració de Justícia (poder declarar en català, poder demanar que les actuacions es tramitin en català, etc.); i, d'altra, cal que els operadors jurídics assumeixin una actitud valenta i decidida d'utilització del català dins de l'Administració de Justícia (un fet que els mateixos operadors ja han assumit fora de la justícia: ajuntaments, registres, notaries, el mateix passadís o la secretaria del jutjat, etc.), però que no es produeix dins de les sales de vistes.
Finalment, però, no vull tancar aquest petit resum amb un últim apunt: la jornada també va servir per veure que, un cop més, a Euskadi, Galícia, les Illes i el País Valencià estan igual o molt pitjor. Amb molts més problemes a Euskadi, però, en definitiva, la sensibilitat de l'Administració de Justícia és, igual que la seva configuració i format, de mentalitat castellana i sense cap voluntat d’admetre variacions.
08 octubre 2009
Presa de possessió com a Conseller Municipal de Districte
Ahir al vespre vaig prendre possessió del càrrec de Conseller Municipal del Districte de Sant Martí. A diferència de la implicació política vocacional que he vingut fent fins ara amb l'activitat de partit (i que seguiré fent, per descomptat), ara em converteixo en càrrec institucional del Districte de Sant Martí i cobraré (encara no ho sé exacte) uns 900 euros al mes en concepte de dietes compatibles amb la meva professió; això sí, sempre que hi hagi activitat institucional: plenaris, comissions, etc i compleixi amb la meva obligació d'assistir-hi, és clar.
Ara més que mai esdevé de vital importància no perdre de vista un concepte clau d'aquesta nova etapa: el caràcter de servei públic d'aquests càrrecs institucionals de l'Ajuntament de Barcelona.
Evidentment l'accés a aquest càrrec s'esdevé pel camí fet dins de CDC fins i tot abans de ser President de la seu de CDC al Districte de Sant Martí; però no es pot perdre de vista que l'Ajuntament retribueix amb dietes aquests càrrecs per representar als veïns, esdevenir interlocutor de les seves queixes i inquietuds i, com deia abans, per prestar-los un millor servei públic i institucional.
A través del bloc miraré d'anar fent pública aquesta activitat institucional que, malauradament, massa sovint acaba sent poc coneguda. Amb la mateixa transparència que des del primer moment he volgut que es conegués l'import de les dietes, intentaré fer difusió i rendir comptes de la feina feta.
A partir d'avui, doncs, pel que fa als temes de Barcelona i el Districte de Sant Martí, la frase 'qualsevol cosa, a disposar!' té més sentit que mai.
27 setembre 2009
La notícia: més IVA. La demanda social: menys impostos; sobretot, menys impost de successions
El Govern Zapatero ja anunciat que apujarà l’IVA i, un cop més, augmenta la nostra pressió fiscal. Els votants decideixen els governs i els governs tenen molt a dir sobre els impostos; ara no valen els laments. Però, en matèria de governs i impostos, també, a Catalunya, fa temps que el Govern té pendent prendre una decisió que comença a ser urgent: que l’Impost de Successions sigui pràcticament inexistent.
La feina del dia a dia al despatx em fa veure cada cop més la crueltat d'aquest impost. De fet, però, no cal ser advocat, ni especialista en el tema per constatar el greuge comparatiu t'ho miris per on t'ho miris.
La primera manera de mirar-s'ho és plantejar-se com pot ser que a l'Espanya aquesta que tant s’apel·la a la igualtat de tots, es toleri que a unes comunitats autònomes es pagui l'impost i a d'altres no.
Però mirar-s'ho només des d'aquesta òptica seria caure en allò que diuen que l'abre et tapa el bosc. Al final, l'impost de successions és un impost en mans dels govern autonòmics i, com deia abans, hi ha una cosa que no s'ha de perdre de vista: els ciutadans voten els governs.
Ara seria d'allò més fàcil carregar contra el tripartit, parlar de l'opció que en aquest tema pren el Govern,etc. No val la pena. Només vull deixar clar que formava part dels programes electorals de CiU el 2003 i el 2006 la supressió de l'impost de successions; val la pena recordar que eliminar els 80km/h als accessos a Barcelona i la supressió de l'impost de successions són dos compromisos personals, públics i en plena vigència de l'Artur Mas com a candidat a la Presidència de la Generalitat.
Però sortint de la qüestió política, avui aquest impost ha perdut tota la seva utilitat i, el que és pitjor, suposa un greu perjudici pels ciutadans. Ciutadans que hereten un pis on el difunt no tenia el seu últim domicili, els quatre estalvis de tota una vida, etc. i que es veuen obligats a pagar un impost en diners líquids que massa sovint no tenen; la Generalitat no s'espera a que puguis vendre el pis per pagar l'impost!
La persecució de les fortunes que volia perseguir l'impost està desfasada. Els trams penalitzen la classe mitjana (i majoritària del país!) d'una manera que clama al cel. I, el més important, els ciutadans n'estan tips i ho denuncien dia rere dia amb l’única eina que els queda mentre no hi hagi eleccions: les seccions de cartes al director.
Només els demano que se'n recordin d'aquests laments a l'hora de votar. Els polítics els trien els ciutadans; les politiques a seguir i els programes que aplicaran, també.
16 setembre 2009
La Catalunya Global: el marc de treball per definir la Catalunya del futur
Ara fa ben bé un any que em trucava en Marc Guerrero per oferir-me el que he acabat etiquetant com fer política des de fora de la política.
En Marc s'integrava a la Fundació Trias Fargas reconvertida i refusionada en la nova CATDEM: Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas i, junt amb els nous projectes de la CATDEM, hi havia la constitució d'un àmbit de reflexió sota el títol: 'La Catalunya Global'. La proposta que em feia (i que vaig acceptar encantat) era la coordinació d'aquest àmbit de treball presidit pel Daniel Ortiz; tot un descobriment per mi.
Entre reunions definitòries, plans de treball, etc. vam començar el projecte al gener d'aquest any i, des d'aleshores, crec fermament que hem contribuït i contribuirem a crear nous horitzons de futur.
Deia al començament això del 'fer política des de fora la política' perquè a la Fundació fem política, imaginem nous horitzons i plantegem reptes de futur pel catalanisme, però amb una premissa diferent, ho intentem fer lluny de l'actualitat del dia a dia i dels condicionants immediats.
Hem reflexionat sobre la globalització, sobre la internacionalització de les empreses i de les iniciatives catalanes (ja sigui aprofitant la globalització o donant resposta als reptes que aquesta planteja), sobre el paper que, avui dia, és necessari que assumeixi l'Administració Pública tant en la gestió del nostre dia a dia, com en el lideratge i la corresponsabilitat que ha de buscar per assegurar el desenvolupament de futur, sobre la implantació de les noves tecnologies i l’aplicació pràctica d’aquestes; en definitiva, hem començat a posar les bases d’uns plantejaments que, en clau de país, dibuixin un nou escenari col·lectiu.
Encara queden mesos de treball i, el més important, acabar el document final que ha de plasmar tot això. Quan acabem aquesta feina, per fi podrem valorar si hem aconseguit definir el nou escenari que, per aquesta Catalunya Global i el nou catalanisme, proposem a deu, quinze o, fins i tot, vint anys vista.
Al final, però, tant fruit del nostre treball, com de totes les aportacions que caldrà recollir i vincular a aquest projecte, no només caldrà buscar l'èxit de les nostres propostes, sinó l'èxit d'un país que, ja des d’ara, ha d’optar per situar-se al nou ordre mundial amb les millors fortaleses i oportunitats de les que es pugui dotar.
09 setembre 2009
Reinici del curs polític i suport al referèndum d'Arenys de Munt
Si el 31 de juliol semblava la fi del món, l'1 de setembre ha suposat la resurrecció. La tardor es preveia moguda políticament a Catalunya, però la recent sentència invalidant el suport de l’Ajuntament d’Arenys al referèndum per l’autodeterminació encara ha alimentat més un foc que, de moment, semblava que només esperava la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.
L'Estat, amb un excés de zel que ja li és característic, ha tornat a utilitzar tots els seus mecanismes per intentar aturar qualsevol esquerda als seus límits territorials. I, a sobre, ho ha fet mofant-se dels catalans enviant com a advocat de l’Estat un excandidat de la Falange.
Que un Ajuntament, com el d'Arenys de Munt, doni suport a una iniciativa no vinculant sobre si els ciutadans estan a favor de la independència o no, no és, ni de broma, que un Ajuntament (ni molt menys Catalunya) convoqui un referèndum separatista.
L'advocat de l'Estat argumenta que cal aturar la consulta perquè, d'acord amb la Llei de Bases del Règim Local (la Llei que regula l'organització i competències dels Ajuntaments, Diputacions, etc.), aquesta consulta està fora de les competències municipals.
Ai,caram! Com tantes altres, punyetes! El problema de fons no és si està dins de les competències o no perquè l'Ajuntament hi dona suport; no ho promou directament. El problema de fons és que l'Estat no està preparat per veure segons quins resultats o, encara pitjor, per assumir segons quins plantejaments.
Les manifestacions de la Vicepresidenta del Govern dient que a la Constitució no hi cap l'autodeterminació i la independència deixen un nul marge de maniobra als independentistes convençuts de la via pacífica i democràtica.
Si per la via democràtica no hi ha camí, ens condemnen a algun altre tipus de via? Que no pateixin que no caurem al parany. Però, amb parany o sense, els tocarà aprendre la lliçó; no vols caldo, dues tasses! Ja s'han produït tant la reacció en cadena amb consultes similars a altres Ajuntaments, com les mocions de suport a l’Ajuntament d’Arenys. Ara a l’Estat li surten nous referèndums arreu del territori i, el que és millor, les maneres del Govern de Madrid evidencien encara més que, per Catalunya, Espanya i la seves pseudoconcepcions de la plurinacionalitat i les autonomies és més un problema que no pas una solució.
Bona Diada a tothom!
15 juliol 2009
El finançament
Al final, ha arribat l'acord de finançament. Als articles d'opinió, les tertúlies de ràdio, etc. el valoren a tort i a dret, però, potser, enlloc de la valoració (que, al final, està viciada per la tendència política) és més interessant entrar en altres qüestions.
La forma és un desastre. Només cal repassar el vídeo que us enllaço aquí per veure els incompliments sistemàtics dels terminis pactats.
Ens queixem del desprestigi de la política, però si el termini d'una paraula donada (o, fins i tot, d'una llei aprovada!) val tant com un zero a l'esquerra, és impossible reconduir aquest desprestigi.
Les reaccions són previsibles. Compareixença de tots els partits politics i rodes de premsa previsibles. D’una banda, el pacte de finançament és genial pel PSOE, ERC (amb quin paper! Tants anys reclamant concert, per ara agafar-se a allò de “és millor això que el que teníem”) i IC i, d’altra, dolent per CiU i PP (pel PP, però, és dolent en les paraules, però les Comunitats Autònomes on governen s’hi sumaran).
I és que al final el pacte de finançament és sempre millor si aporta més diners que l'anterior; aquesta és una premissa evident i un repte fàcil d’assolir.
Ara bé, cal analitzar-ho bé i, des del meu punt de vista, hi ha dos mals irreparables: en primer lloc, des del punt de vista de la relació Catalunya – Espanya, el resultat és pèssim. Un cop més el sistema de finançament serà pactat per totes les Comunitats Autònomes i ens tornem a quedar lluny del concert econòmic; ens cal disposar de la clau de la caixa amb caràcter immediat. Si seguim depenent del finançament de l’Estat, cada dia estem més a prop de la Diputació Provincial i més lluny del ple autogovern.
En segon lloc, el niguneig a l’Estat de Dret arriba a límits insospitats. L’Estatut és una Llei Orgànica de l’Estat i el respecte al seu contingut que fa el nou sistema de finançament és més que discutible. I això és així començant pels terminis de resolució i aplicació del finançament, segueix pel model que proposava l’Estatut i el que es farà ara en un nou cafè per a tots i, com no, acaba amb que les famoses xifres del finançament són una previsió a uns quants anys vista; previsions fetes just enmig d’una crisi econòmica que no sabem fins on arribarà. Ens juguem alguna cosa que, passats els anys, l’execució final de tot això quedarà lluny de les xifres i els titulars d’aquests dies?
26 juny 2009
Balanç de la setmana
Aquesta última setmana s'han succeït un parell de notícies dramàtiques. Volia parlar del Col·legi d'Advocats, les eleccions del Grup d'Advocats Joves,etc. però la mort d'en Vicenç Ferrer i l'atemptat d'ETA em fan alterar l'ordre d'aquesta entrada.
Sens dubte, dos fets extraordinàriament tristos. El primer és un fet natural i inevitable. Però quan el creador d'una obra social tant rica mor, és impossible no veure la grandesa d'aquestes persones i la petitesa de certes mesquineses del dia a dia.
Una mesquinesa que esdevé enorme en el cas de l'atemptat d'ETA. A més, les últimes notícies d'ahir confirmaven l'opció d'ETA per seguir el camí equivocat. Malauradament, amb Otegui desaparegut (i potser també incomprès), amb el pacte PSOE-PP que fa Patxi López lehendakari i una ETA totalment desbocada, la cosa continua pintant molt malament.
I, en aquest escenari global i de rabiosa actualitat, es produeix un petit escenari particular; continuar aportant des de les institucions un petit gra de sorra per canviar la realitat.
El passat 16 de juny es van celebrar les eleccions al Grup d'Advocats Joves del Col·legi d'Advocats. La candidatura d'en Diego Callejón va sortir guanyadora en unes eleccions disputades i, fins i tot, tenses en algun moment.
Des de la setmana passada, com a membre d’aquesta candidatura guanyadora, he estat nomenat vicepresident del nou comitè executiu del Grup d’Advocats Joves i, per tant, comencen dos anys anys de mandat amb molts projectes.
De ben segur que, també des del Col·legi, es pot contribuir a buscar i donar vida a les bones obres que comentava abans i, sobretot, a conscienciar la societat sobre els camins pels que no s'ha d'anar.
16 juny 2009
Posada al dia
El cert es que fa massa temps que no actualitzo el bloc i cal posar-hi remei! Amb el bloc m'ha passat allò de, conscient que tinc un tema pendent per resoldre, per fer-ho bé i compensar el retard, espero el millor moment per fer-ho; al final, però, el millor moment no apareix i s'allarga un dia més el tema pendent..
Cada dia veig més que amb mòbils (“t'he trucat al mòbil, però no m'has contestat”; has pensat que potser estava fent alguna altra cosa?), correus electrònics (“has rebut un correu que t'he enviat?” Home.. Si envies un correu, arriba,no?), etc. vivim un ritme frenètic que ataca directament la qualitat de vida.
Però tampoc ens enganyem.. Aquest viure frenètic (i a vegades compulsiu i poc pacient) també fa que, en definitiva, vivim.. Vivim constantment al 100%. Fa que, en definitiva, la vida tingui més sentit i que, de fet, els principals reptes (i satisfaccions) no només siguin laborals, sinó també en tots aquells entorns en els que ens movem.
I, mentrestant, com no, el món continua girant.. La sentida mort de Pepe Rubianes (i el recent acte homenatge), tot el show amb les manifestacions contra el procés de Bolonya i uns Mossos d'Esquadra que han sortit esquitxats tant per Bolonya com per les celebracions del Barça (un barça tricampió de forma espectacular!), etc.. són notícies que, dia rere dia, van omplint els titulars de l'actualitat.
A tot això cal sumar dos punts àlgids de la vida política a Catalunya: el venciment continuat de tot termini imaginari per la resolució del finançament i els resultats de les eleccions europees.
Ja hi haurà temps per anar-ho comentant tot plegat, però, de moment, primera feina feta: bloc actualitzat i tornem a començar!
11 gener 2009
Humiliació, dignitat i vergonya aliena
El passat dijous dia 8 vam veure una imatge d'humiliació del sistema, dignitats personal i institucional i vergonya aliena sense precedents: el judici contra Juan José Ibarretxe, Patxi López, Rodolfo Ares, Arnaldo Otegui i els membres de la il·legalitzada batasuna.
Humiliació d'una sala judicial que va quedar petita no només per la gent que va comparèixer al judici i a les portes del palau de justícia, sinó també per la magnitud i el pes específic de les persones a les que es jutjava.
Dignitat màxima del Lehendakari Juan José Ibarretxe i d'Arnaldo Otegi a l'hora d'enfrontar-se al tribunal. Dignitat, també, dels representants del PSE-PSOE, Patxi López i Rodolfo Ares, però, no ens enganyem, aquests no podien dissimular la seva incomoditat.
I, finalment, vergonya aliena dels advocats i representants del 'Foro Ermua' i 'Dignidad y Justícia'.
Sincerament, hagués considerat del tot justa i merescuda algun tipus de manifestació de respecte de la representació del poder judicial cap al Lehendakari. Però, com deia abans, la humiliació del sistema i de la sala per donar tràmit a aquesta aberració jurídica i la dignitat dels encausats (especialment d'Ibarretxe i la seva defensa que no volen l'arxiu del tema com pretenen els socialistes bascos, sinó arribar fins al final perquè es declari la innocència) és una imatge més que satisfactòria.
Que el mateix fiscal no vegi delicte en aquests fets, demostra l'absurditat i la manca de fonament del què s'està encausant. En definitiva, un muntatge en el que es demanen penes de presó i inhabilitacions per representants polítics escollits democràticament. Els querellants estan intentant guanyar al jutjat el que, ni de carrer, poden guanyar a les urnes.
06 gener 2009
Dia de rebaixes i any nou d’augments
Ja han passat els Reis i avui comencen les rebaixes. No obstant, val la pena fer una repassada als augments que ens ha portat l’any nou:
- El metro i l’autobús, un 5% de mitjana (la T-10 un 7%)
- El tren, entre un 4% i un 6,28% (les rodalies, el 6,28%)
- Els peatges de les autopistes, si són estatals un 4,46% de mitjana i, si són de les que depenen de la Generalitat, un 4,24%
- Els taxis, un 6,2%
- El Bicing, un 25%
- Telefònica, un 4%
- Correus, un 3,2%
- La llum, un 3,5%
Déu n'hi do! Un cop més la vida s'encareix. I, tots aquests augments, a més, es produeixen quan les últimes notícies de caràcter econòmic són:
- la inflació del 2008 tanca al nivell més baix dels últims deu anys, a l’1,5% (a finals del 2007 era del 4,3%)
- el preu dels pisos nous cau un 6,5%
- la venda de cotxes a Catalunya cau un 30,2%
- els locals d’oci nocturn registren el pitjor Cap d’Any en tres dècades
- la facturació de la campanya de Nadal i Reis serà inferior a la de l’any passat
Afortunadament, baixa l’euribor i això farà respirar una mica més a moltes famílies, però aquests augments, en el context actual, són una autèntica vergonya. I més encara quan, al final, molts d’ells són preus de serveis bàsics, d’ús gairebé obligatori i que, a més, tenen el vist-i-plau de les institucions municipal, nacional i estatal corresponents.
Sincerament, sembla que tots aquells que hagin autoritzat aquestes tarifes encara no són conscients de quina és la pel·lícula que estem vivint la majoria de mortals aquests dies...
29 desembre 2008
Mirada enrere (2)
Com no, el desembre ha estat més estressant que el novembre.. amb força retard, però, no puc estar-me d’escriure quatre línies per repassar els últims esdeveniments de l’any. De cara a l’any que ve (per allò dels propòsits d’any nou), miraré de recuperar la regularitat setmanal del bloc
1) El PSC vota els pressupostos de Madrid malgrat no estar tancat el finançament de Catalunya. I algú es pensava que això no aniria així? Ja fa anys que PSC i PSOE són dues marques diferents d’una mateixa franquícia. Algú ha vist mai que a un Pans & Company el preu d’un entrepà sigui diferent en funció del local? Doncs, aquí passa el mateix... el preu el marca el PSOE i, aquest cop, tot i els ministres, tot i la personalitat del PSC i tot i el que vulgueu, el PSC s'ha empassat els pressupostos i, d’aquí quatre dies, tot apunta a que s'empassarà el finançament.
2) El finançament. Pinten bastos. És molt fàcil d’entendre: no pot ser que tothom que es reuneix amb el President Zapatero en surti content. Madrid, País Valencià, Andalusia, Catalunya, Galícia.. Zapatero explica a tothom el què vol sentir i no el què pensa fer.
3) El fre a la directiva de les 65 hores. A pocs mesos de les eleccions europees, el Parlament Europeu s’ha reivindicat aturant aquesta directiva. Malauradament, però, és un dels pocs casos que coneixem del Parlament Europeu. Ens hem de congratular per la notícia, però hem de demanar més proximitat a unes institucions europees que encara ens queden massa lluny.
4) Les modificacions de velocitat a l’àrea metropolitana. Els 80 km/h ara podran ser 60 i 50 km/h; és escandalós. La mesura dels 80 km/h ha suposat la recaptació de 3,2 milions d’euros en multes i, en canvi, la reducció de només un 4% de la contaminació quan les previsions eren del 17%.
I, mentrestant, Rodalies de RENFE continua tenint aturades injustificades, els transport públic és deficient i, com no, els qui paguen els plats trencats són els que han d’anar a treballar cada dia.
5) La Marató de TV3. Un altre any d’èxit per TV3 i un motiu de satisfacció per la societat catalana. En un any de crisi, acomiadaments, expedients de regulació d’ocupació, etc. la societat catalana respon a una iniciativa solidària com és la Marató de TV3, es recapten més de 5,8 milions d’euros i s'esdevenen milers i milers d’activitats per recaptar fons a tot el país.
Tota una lliçó de solidaritat que, a més, passa la mà per la cara a altres cadenes de televisió estatals; públiques i privades, tot i intentar-ho més d’una vegada, mai se n’han sortit amb el mateix èxit.
6) Indecentment, tot puja per sobre l’IPC. Pugen les rodalies de RENFE (un 6%) i pugen els peatges de la Generalitat (un 4,6% de mitjana). I, en aquest últim cas, si sentiu la versió del Govern, com no, la culpa és de Convergència i Unió que no els va pujar en el seu dia.
Quina barra! En temps que tothom s’ha d’apretar el cinturó, ningú fa res per evitar aquests abusos que afecten tant la butxaca dels ciutadans. Potser si Convergència i Unió no els va apujar era per això, no? És indecent apujar els peatges i les rodalies per sobre l’IPC, però, sens dubte, encara ho és més atribuir-ho a un govern que fa dues legislatures que no governa.
7) La sabata contra Bush i els seus límits. He de reconèixer que em produeix un cert somriure per sota el nas cada cop que veig les imatges del periodista iraquià llençant la sabata contra el President d’Estats Unitats; tenen un punt d’ironia: Bush es presenta a l'Iraq per posar la cirereta del seu pastís abans de plegar i la fotografia que dóna la volta al món en és en el sentit contrari al que ell pretenia.
I, a partir d’aquí, com que està de moda anar contra Bush, trobareu jocs per internet, grups de suport al facebook, etc.
Però aquest acte s’ha de condemnar. Per més injusta que sigui l’ocupació de l'Iraq, per més desacord que hi hagi amb les polítiques de Bush, etc., al final, és una forma de violència i agressió contra una persona escollida democràticament.
La prova que això s’ha de condemnar és el que va passar a l’Assemblea de veïns afectats del barri de l’estació a Sallent: en un moment tens de la reunió, una persona va tirar una sabata contra la taula d’autoritats. Per més gràcia que ens faci en un primer moment, això no és pot tolerar.
i 8) L’any Macià. Francesc Macià, sens dubte, és un referent per Catalunya. Entranyable fins al punt de ser conegut amb el sobrenom de l’avi, però també fidel a Catalunya i a un projecte fins al punt de ser reconegut com un dels Presidents més èpics de la nostra història recent.
La coincidència del 75è aniversari de la seva mort i 150è aniversari del seu naixement, ens porta a un 2009 que serà l’any Macià i en el que, de ben segur, podrem descobrir i conèixer encara més fets fascinants d’aquesta figura. Ara bé, l’apel·lació que aquests dies es fa a la seva figura i a què era, què volia dir i què hagués fet ell, comença a ser excessiva.
L’Iu Forn feia un article molt bo a l’Avui d’ahir; us l’enllaço aquí. Comença a ser hora de recordar els nostres morts per les seves gestes i el que van representar; no pel que nosaltres voldríem que fessin o haguessin fet.
Bona entrada d’any a tothom !
25 novembre 2008
Mirada enrere i repassada a l'actualitat
Aquest últim més ha estat especialment intens i ja hi haurà ocasió d’anar comentant el què ha passat mica en mica. Malauradament, però, el bloc ha quedat abandonat. És hora de fer un repàs ràpid!
1) La despesa pública. Tot va començar amb la televisió i l’escriptori a mida del cotxe oficial del President del Parlament, Ernest Benach i, al final, ha acabat sortint de tot: consellers que cobren dietes tot i desplaçar-se en cotxe oficial, els 130.000 euros de sou dels membres del CAC, assessors que cobren com a directors generals, 50 alts càrrecs de viatge oficial, etc..
Ho vaig denunciar a l’entrada anterior ara fa un mes i derivat de l’aprovació de l’oficina antifrau. Algú hauria de començar a fer l’harakiri al sistema i assumir que no es poden gastar ni segons quins imports, ni en segons quines tonteries. Al final, tot té cobertura legal, però és un tema d'ètica.
Ara bé, molt de compte! Fixem-nos també que totes aquestes crítiques venen de ràdios, premsa i mitjans de comunicació de Madrid. En moltes d’elles la crítica de la despesa pública que es fa, no critica quant gastem, sinó en què ens ho gastem.
Hi ha una sentència popular molt cèlebre que diu: “només els beneits miren el dit quan –tot dient “mireu la Lluna”- els estàs assenyalant la Lluna”. Vés que no ens passi una mica el mateix en tot aquest tema. Nosaltres no hem de decidir si volem ordinadors a les escoles o Mossos d’Esquadra; hem d’aspirar a tenir les dues coses.
Un apunt final en aquest tema: crec que el President del Parlament es va equivocar sortint dos dies després i dient que retirava els accessoris. Jo entenc perfectament que el President del Parlament tingui un cotxe igual o millor que el del President del Congrés dels Diputats o de l’Assemblea General francesa. És més, entrant al cas concret, el President del Parlament va cada dia de Barcelona a Reus en cotxe. Estic encantat que es plantegi tenir una oficina mòbil al cotxe i aprofiti les hores de viatge per treballar en benefici de tots. El pas enrere que va fer, en canvi, suposa admetre que tots aquells accessoris no li feien falta.
2) ETA: fi de la treva, detencions i un final escrit. La Universitat de Navarra va ser l’escenari on ETA va decidir reaparèixer i recordar-nos la seva existència. Una existència que, d’altra banda, no trobem gens a faltar. Una existència que ja deixa de tenir tot tipus de sentit i de Nord que defineixi on va.
Mentre ETA segueixi així, la contundència dels cops policials serà més forta cada cop. Diuen que, més enllà de la col·laboració de la policia francesa, fins i tot la CIA ha participat en la detenció del número 1 d’ETA.
Molt em temo que hauran de tornar a resituar a Otegui com a interlocutor i tornar les militàncies que han suspès als interlocutors amb el Govern espanyol. Sinó, mica en mica, el final per la via policial s’anirà consolidant.
Sigui per la via de la contundència judicial o per la via del diàleg, però, cal apretar l’accelarador per arribar a aquest final quan abans millor.
3) Morir amb dignitat. Cada dia surten més casos a Anglaterra, Itàlia... Per fi aquest tema comença a omplir diaris i columnes d’opinió. També cada dia estem més a prop de la necessària regulació de les eutanasies passiva i activa.
4) Barack Obama. L’elecció d’Obama com a President d'Estats Units sí que ha suposat una autèntica revolució d’il·lusió col·lectiva als Estats Units i, fins i tot, a Europa. Sens dubte, Barack Obama ha aconseguit no només alterar els esquemes bàsics de la política i les campanyes electorals, sinó marcar un nou punt d’inflexió a la història mundial.
Crec, sincerament, que s’ha magnificat tot el seguiment de la campanya, les eleccions americanes i, fins i tot, l’intent de fer un paral·lelisme amb el nostre entorn. No ens enganyem, per més que ens entusiasmi Obama, és una figura política que està ideològicament més a la dreta que la dreta europea.
Però, bé, tenint present la distància, tot això de les primàries, els sistemes presidencialistes, etc. ens ha donat algunes lliçons de com millorar la nostra política.
5) Les opinions de la reina i la Corona en general. Que la monarquia (per més parlamentària que sigui) és una institució anacrònica tothom ho sap tothom. És absurd que algú hagi de ser Rei o no per ser fill de qui és. És absurd que el Cap d’Estat estigui per sobre el bé i el mal i no sigui responsable de res. És encara més absurda la previsió que els fills prínceps van per davant de les filles princeses. I no cal ni parlar del fet que sigui tant bonic que els prínceps es casin amb ciutadanes normals i corrents perquè, si volen ser normals, que renunciïn als privilegis.
A partir d’aquí, encara més anacrònic és el delicte d’injúries a la Corona que recull el Codi Penal. I també són anacrònics els judicis que a l’empara d’aquest delicte vergonyant s’han fet aquests dies per cremar fotografies del Rei, en el seu dia contra ‘El Jueves’ per la famosa portada i, finalment, contra l’Alcalde de Puerto Real (aquest últim cas és allò de “es pot dir més alt, però no més clar”; sensacional!).
Però per si tot això no fos prou, el súmmum de la qüestió ve quan, a sobre, la Reina es dedica a opinar sobre l’actualitat política (crema de fotos, avortament, matrimonis homosexuals,etc.). Que abdiqui fundi un partit i es presenti a les eleccions!
Sincerament, si ells consideren intolerables segons quins atacs a la seva figura (que no persona), jo trobo intolerable que ells es saltin els límits del seu paper institucional.
i 6) Garzón i el franquisme. De Garzón se n’ha dit de tot.. que si jutge estrella, jutge mediàtic, que només el mou la popularitat... i, encara no sabem ben bé perquè, un dia es va despertar i va decidir estirar el fil dels crims del franquisme.
És especialista en provocar grans titulars i, malauradament, un cop més, el temps ha donat la raó als que el critiquen: finalment, Garzón (després de demanar la partida de defunció del General Franco i comprovar que estava mort... Déu n’hi do!), ha decidit inhibir-se del tema.
Segurament s’ha inhibit per por a perdre el recurs que li havia posat la Fiscalia. I, segurament, també, perquè no deuen ser poques les pressions que haurà rebut per aquest tema.
Però, al final, es demostra que Garzón és un jutge matusser. Mediatic o no, ell és qui té el trist mèrit d’haver provocat la sentència del Tribunal de Drets Humans contra Espanya per tortures quan tota la detenció dels independentistes l’any 1992. Ara, a part d’aquest trist mèrit, en té un altre: és un frustrador d’il·lusions.
És complicat entrar en el fons de l’assumpte i dir si la cosa havia d’haver tirat fins al final o no. Però el que segur que no es pot fer és ni oblidar-ho i fer com si no hagués passat res (com ahir proposava Rouco Varela), ni obrir el meló, generar expectatives i després retirar-se i deixar a tothom amb el caramel a la boca, com ha fet Garzón.
Apunt final. Sóc conscient que queden temes al tinter.. entre ells, les relacions entre CDC i UDC arran de la trobada entre Duran i Lleida i el President Montilla, el balanç dels dos anys del segon tripartit... i, més enllà de la política, el drama que vivim a les carreteres amb els controls d'alcoholèmia massius i l’elevadíssim número de conductors que donen taxes d’alcoholèmia per sobre del que permet la Llei... avui ho deixo aquí... en els propers dies ja n’anirem parlant !
23 octubre 2008
L’oficina antifrau o tornar al que és assumible en despesa pública?
Quin sentit té una Oficina Antifrau quan, d'acord amb la normativa vigent, s'assumeixen unes despeses increïbles per a la majoria de mortals? Agafant alguns exemples concrets, el més sonat de fa un parell de setmanes va ser el sou de l'Apel·les Carod-Rovira com a Delegat de la Generalitat a París.
Una altre exemple sonat és el de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. L'oposició municipal denunciava l'altre dia que el govern de l’Ajuntament inclou (o, literalment, “cola”) com a dietes una paella per a dues persones en una platja nudista, un parell de sopars de més de 600 euros al restaurant Evo, mariscades per a dues persones per valor de més de 200 euros, tiquets de tapes de cerveses o factures amb inclusió de menús infantils.
A Barcelona aquest tipus de despeses no són gaire diferents: en Jaume Ciurana denunciava fa uns mesos al Ple municipal que el bloc de l’Alcalde costa 282.000 euros; l'Antoni Vives també ens posava un exemple al seu bloc quan ens explicava el període de comptes de l’Ajuntament: un informe de unes 10-15 pàgines val 6.000 euros... I, sabíeu que els regidors de l'Ajuntament tenen servei de cotxe oficial tots (si no hi ha cotxe, un taxi i ja el pagarà l’Ajuntament), una sèrie de restaurants on dinar per feina i a càrrec de l'Ajuntament, etc...
Tot això a part que regidors de grans ajuntaments, diputats al Parlament i Corts espanyoles tenen “mòbil d'empresa”, retribucions especials per assistir a comissions de seguiment, consells d'administració d’empreses públiques, etc.
Explico tot això perquè jo diria que la qüestió no és tant si fa falta una oficina antifrau o no. Totes aquestes despeses tenen suport legal i no hi ha frau per enlloc...
La qüestió és que, més que una oficina antifrau, el que ens fa falta és una mica més d'ètica en la despesa pública.. No ja en la gestió (que segur que podríem parlar-ne llargament un altre dia), sinó en saber veure què és tolerable i què no quan parlem de despesa pública.
20 octubre 2008
Aprovació dels pressupostos Zapatero 2009: l'any dels 25 !
He titulat aquesta entrada amb això dels 25 i, com no, no faig referència als 25 anys de TV3. Els 25 als que faig referència (i que segur que també passaran a la història) són els diputats del PSC que han optat per Zapatero enlloc d'optar per Catalunya.
Ara deu fer un any el President Zapatero ja va aprovar els pressupostos 2008 in extremis. I, com sabem des de fa uns dies, els del 2009 finalment també s'aprovaran amb el suport del BNG i el PNB.
Però, sens dubte, a tots aquests que pretenen explicar que CiU ha fallat en la seva responsabilitat i que fins i tot els nostres socis de Galeuscat (PNB i BNG) han entès la situació i han donat suport als pressupostos, cal explicar-los bé què ha passat.
Podria ser que analitzant i reanalitzant el panorama polític arribéssim a la conclusió que Convergència i Unió s'ha equivocat. Però si tampoc donen suport als pressupostos Iniciativa i Esquerra, potser els equivocats són uns altres, no?
El PNB i el BNG han fet bé. Han collat al Govern del President Zapatero i n’han tret rèdits pels seus respectius territoris: les competències en innovació pels bascos, potser les competències de trànsit per Galícia i, en qualsevol cas, 200 milions d'euros addicionals al País Basc i Galícia. 
A partir d’aquí, és cert que CiU té com a socis el PNB i el BNG en el projecte tant electoral, com ideològic de Galeuscat, però Galeuscat no és cap grup parlamentari amb disciplina de vot. Galeuscat és i ha de ser un punt de trobada en totes aquelles accions polítiques encaminades al reforçament del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol, en el recolzament dels avenços en l’autogovern de les nacions que el conformen i, en definitiva, de suport en les complicitats comunes.
El que no podem fer és que, per l’existència de Galeuscat, demanem als altres que no aprofitin aquelles situacions que els puguin ser favorables. Igual que, si són favorables per nosaltres, ells tampoc ens retrauran que ho aprofitem.
És més. La situació de conflicte polític entre el PNB i el PSOE és brutal com a conseqüència del Pla Ibarretxe, la consulta popular declarada il·legal pel Tribunal Constitucional a instàncies del Govern de Madrid, etc.. Però, malgrat això, els bascos han vist bé la jugada i l’han aprofitat. Enhorabona per ells.
Per tant, doncs, més que mirar el PNB, el BNG i, de rebot, Convergència i Unió i el projecte Galeuscat, on toca mirar és cap els 25 diputats del PSC. I, de fet, no només mirar-los, sinó, també, començar a preguntar-los què n’ha tret Catalunya amb aquesta votació.
