L’Agost hàbil o inhàbil: aquest no és el problema de la justícia (article publicat al Bullpen febrer 2012)

Les últimes setmanes, entre diverses noves iniciatives que poden afectar i reformar la justícia, ha aparegut la proposta de fer l’agost hàbil. A la pràctica, que durant el mes d’agost hi pugui haver assenyalaments i que corri el còmput dels terminis.

Dic “hi pugui haver” perquè si rarament ja es produeixen assenyalaments en divendres, caldrà veure quina incidència pot tenir una reforma judicial que faci l’agost hàbil per fer assenyalaments. Però el que segur que passarà és que els terminis correran i caldrà estar alerta de les notificacions. I que, més o menys testimonial, algun assenyalament es produirà.

Un primer plantejament en relació a aquesta proposta podria ser fàcil i rebutjar-ho directament. Per allò de poder disposar d’un mes de vacances, per una reticència inicial al canvi, etc. Però la proposta no pot afrontar-se amb aquesta lleugeresa i hi ha motius de pes pels que rebutjar-la.

És normal que els jutjats pràcticament s’aturin des del 15 de juliol fins al 15 de setembre? En teoria el més inhàbil és l’agost, però la incidència de les vacances de Nadal, Setmana Santa i estiu al desenvolupament dels procediments en marxa és més que evident.

Funciona molt millor la jurisdicció penal on l’agost és hàbil? Malauradament, és evident que no hi ha massa diferència.

I, en aquest context, l’habilitació del mes d’agost com a hàbil, és l’autèntica solució a la saturació de la justícia? Molt em temo que o som capaços de resoldre abans les primeres preguntes o habilitar el mes d’agost només suposarà una trava més a la conciliació de la vida familiar i laboral dels advocats; i, en el cas dels advocats joves, un element més a capejar en els inicis de la professió.

En cap cas pot entendre’s aquesta oposició com una oposició a la feina. Són temps difícils i els advocats joves volem més feina, més oportunitats i més futur. Però precisament perquè són temps difícils, hem d’exigir que les decisions que es prenen siguin molt curoses i autènticament eficaces. Més enllà del titular d’un dia (“ara també es faran judicis a l’agost”), per millorar el funcionament del nostre sistema judicial, calen reformes més profundes i, sobretot, més ben pensades i consensuades amb el sector.

Article publicat al Parlem-ne Febrer 2012: Comença el 16è Congrés de CDC

Durant aquests propers mesos començaran els treballs pel proper Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Des d’ara i fins a mitjans d’abril s’esdevindrà una etapa de treball intern que, sense oblidar el treball del dia a dia a les institucions, ha de servir per aturar-se, reflexionar i dibuixar l’escenari de futur del partit pels propers quatre anys.

El 23, 24 i 25 de març, a Reus, es celebrarà el 16è Congrés del partit. Abans, el 3 de març, a Barcelona, l’Assemblea de la Federació de Barcelona. I, després del Congrés, durant el mes d’abril, la renovació territorial de càrrecs d’agrupacions comarcals i de Districte.

Venen uns mesos que serviran per posar el comptador a zero. D’una banda, una oportunitat perquè els militants amb experiència i responsabilitats aportin el seu coneixement a l’hora de definir la nova estratègia organitzativa i política del partit. D’altra, un punt de partida per a tots aquells nous militants que, amb l’inici d’un nou període congressual, poden sumar-se a la dinàmica del partit com si del primer dia es tractés.

Des de l’agrupació el passat 19 de gener vam celebrar l’Assemblea extraordinària que va escollir els delegats per aquest Congrés. Un total de 19 delegats (9 de nats per territori o sectorials i 10 que van ser escollits) tindran la responsabilitat i l’orgull de representar l’agrupació en aquest Congrés.

Durant els mesos previs al Congrés treballarem amb tots els militants els textos de les dues ponències del 16è Congrés: “La transició nacional” i “Una nova organització per a una nova etapa”. I, a més, també, treballarem el text de la ponència específica que hi ha per la ciutat de Barcelona. Tots els militants, siguin delegats del Congrés o no, podran participar, prèvia inscripció, d’aquesta Assemblea de Barcelona del dia 3 de març.

No deixeu perdre l’oportunitat de sumar-vos a aquest procés que, de ben segur, serà no només enriquidor pel partit, sinó també per tots nosaltres. Intercanvi d’idees, debat, proposició d’esmenes i definició de l’estratègia política. I, tot això, a més, en bona companyia, treball en equip i, de ben segur, molt bones estones per compartir. Deixareu que us ho expliquin?

Article publicat al Parlemn-ne desembre 2011

El resum de les últimes eleccions espanyoles, a grans trets, és fàcil: el PP arrasa (menys del que ens pensàvem, però Déu n’hi do); el PSOE s’enfonsa; i Convergència i Unió guanyem a Catalunya unes eleccions espanyoles per primer cop i amb un molt bon resultat.

Sens dubte, aquests resultats de CiU són motiu de joia per tots nosaltres, però, davant d’aquest escenari, mai havia tingut tant de sentit la frase popular “que l’arbre no ens tapi el bosc”.

La victòria de CiU és incontestable i, més, després d’uns temps molt durs amb les retallades i la pressió mediàtica i social que han suposat. És bo saber que els catalans han entès que les mesures que està prenent el Govern no són arbitràries, sinó fruit d’una situació econòmica molt complicada amb la que ens hem trobat.

I, per tant, és temps de joia per nosaltres, però, més enllà de la nostra victòria, el cert és que el PP podrà decidir a Espanya sense cap mena de condicionants; podrà aplicar, sense necessitat de pactar amb ningú, tot el seu programa i ideari. Malauradament, ja sabem que això, tant si ho fa el PP com si ho fa el PSOE, a Catalunya no li surt mai a compte.

Caldrà continuar atents i, sobretot, caldrà continuar apostant per la política de proximitat que estem fent els últims anys. Més enllà dels grans cares a cares de la televisió i de l’interès principal que generen els partits cridats a guanyar la presidència del Govern espanyol, nosaltres hem demostrat que a Catalunya existeix una tercera opció totalment vàlida; i, encara més, al Districte de Sant Martí també ho hem aconseguit: hem incrementat un 6,81% els vots en aquestes últimes eleccions. Al Districte també tenim un gran titular: després de la desfeta socialista (que perden el 18% dels vots), som la força política que més creix al Districte.

Ens hem de congratular d’aquests resultats i, des d’aquí, vull agrair l’esforç, el temps i la dedicació de tota la gent que ha fet possible el treball continuat en les diferents activitats de l’agrupació, la participació durant la campanya i la participació activa dels apoderats i interventors durant la jornada electoral. Ens arriba un petit parèntesi amb les festes de Nadal i, sens dubte, és ben merescut el descans polític del que podrem gaudir aquests dies.

Article publicat al BULL PEN octubre 2011

Ara fa unes setmanes una persona molt propera em va preguntar 'i ara què hauràs de fer com a President del GAJ?

Potser més important que el què hi ha per fer, cal, en primer lloc, reconèixer la feina que s'ha fet des del Grup d'Advocats Joves del Col·legi de Barcelona aquests últims anys. El Congrés de l'Advocacia Jove Espanyola; la incorporació de membres del GAJ a totes les Juntes directives de les diferents associacions d'advocats joves: Joves Advocats de Catalunya (JAC), Confederación Española de Abogados Jóvenes (CEAJ) i Europen Young Bar Association (EYBA); el carnet del GAJ; la renovació i impuls dels Premis Taronja i Llimona; i la incorporació als pressuposts de l'ICAB del xec formatiu per a nous col·legiats: un ajut a la formació dels joves col·legiats que s'afegeix a la més d'una cinquantena de cursos zero i conferències gratuïtes que es van organitzar.

Sens dubte, les primeres línies d'aquest article han de ser de reconeixement a una feina a la que bona part del comitè executiu actual vam contribuir, però que els nostres predecessors ens deixen com a referent i els hi recollim, amb honor, el testimoni.

A partir d'aquí, què cal fer i perquè serveix el GAJ? Sense oblidar la resposta automàtica de 'la defensa dels interessos de l'advocacia jove', ‘protegir i ajudar aquells que comencen a exercir la professió’, etc volem que el GAJ esdevingui el que també sempre hem dit: l'espai transversal de trobada per tota una generació de futur que avui (i sobretot, demà) és i serà el Col·legi d'Advocats de Barcelona.

Millorarem les nostres eines de comunicació amb els agrupats; hem d'aconseguir que sigui més evident la feina que, dia a dia amb l’esforç i la dedicació altruista de setze persones, fem des del Comitè Executiu. Continuarem potenciant les diferents línies de formació gratuïta i el desenvolupament de la vida social al Col·legi. I, per descomptat, des de la independència que ens defineix, continuarem situant als advocats joves i les seves necessitats al centre del debat i l’actualitat del món i la societat que ens envolta.

Tot això volem que es converteix en un majúscul “HEM FET”. La construcció d'aquest espai transversal de trobada i suport entre companys és responsabilitat dels membres del Comitè Executiu, però també volem que sigui una responsabilitat compartida i participada per tots els agrupats. Nosaltres podem posar l'espai, la logística i el treball, però volem agrupats que vinguin a fer conferències; volem agrupats que participin dels diferents esdeveniments socials que organitzem; i, en definitiva, volem que els agrupats sentin el GAJ com a propi, que sense cap recança, ens facin arribar tant les seves reivindicacions, com, també, les seves idees en positiu.

Estic convençut que entre tots trencarem barreres i farem que aquests dos propers anys de mandat siguin més participatius i tinguin més incidència en els interessos dels advocats joves que mai!

Què hauràs de fer com a nou President del GAJ? El mateix que qualsevol dels nostres agrupats: no deixar que m’ho expliquin i viure-ho a primera línia i intensament!

Presentació SAICO i PIMED'ADVOCATS

Dimarts passat vam tancar amb èxit un doble acte del GAJ: el dia 4 vam organitzar la presentació del primer sindicat d'advocats (SAICO) i, aquest passat dia 18, la presentació de la primera associació de despatxos d'advocats (PIMED'ADVOCATS).

Més enllà de la primera impressió que podria ser la de dos actes contradictoris, el cert és que un arriba a la conclusió que les peticions d'uns i altres no són tant distants.

De forma ràpida, crec que hi ha tres punts a tenir en compte. En primer lloc, l'origen català. En el marc d'una nova regulació de l'Estat, és a Catalunya on aquestes iniciatives veuen l'oportunitat de nèixer, buscar sinèrgies en els interessos que representen i, sobretot, proposar solucions per dibuixar un millor escenari de futur. Pel que em consta, a la resta de l'Estat encara s'ho estan mirant.

En segon lloc, el punt de trobada: l'acord entre "advocats treballadors" i "advocats titulars de despatxos petits i mitjans" és necessari. El sector és massa específic com per deixar-lo a l'arbitri de quatre grans despatxos, a la generalitat (i, de fet, no aplicabilitat) dels convenis col·lectius d'oficines i despatxos o, encara pitjor, al sistema del no res i mirar-s'ho des de la distància.

I, finalment, una premisa important i a tenir en compte: el Col·legi d'Advocats és casa comuna de treballadors i titulars de despatxos, però, en aquest tema, no ha de jugar un paper clau per cap de les dues opcions. Des del GAJ també hem tingut clara aquesta premisa i crec que ho hem fet bé. Ens hem fet ressó i hem estat altaveu de dues iniciatives que també afecten molt directament als advocats joves i això ho hem fet oferint a tothom les mateixes oportunitats.

Bones notícies

Aquesta setmana hi ha dues notícies històriques que val la pena esmentar: la renúncia d'ETA a la lluita armada i l'aposta de la Unió Europa pel corredor mediterrani.

No cal entretenir-se amb comentaris i valoracions: dos fets històrics i dues molt bones -i esperades- notícies per tots nosaltres.

Eleccions espanyoles

La precampanya de les properes eleccions espanyoles ja ha començat. I, de fet, com sempre passa, no en podem dir campanya en sentit estricte, però totes les intervencions i titulars estan pensats en clau electoral.

Aquestes properes eleccions el debat passarà per si el PP (a qui tothom fa vencedor) treu majoria absoluta o no; Mariano Rajoy ja es va trobar amb aquesta previsió el primer cop que va presentar-se a President del Govern, però els atemptats de l'11-M (i la seva gestió política) van fer canviar tots els pronòstics.

Un cop més la lliçó és clara: no hi ha cap resultat decidit. D'aquí al dia de les eleccions cal posar sobre la taula els autèntics debats de futur que, en clau catalana, només poden obeir a dos grans temes: la relació Catalunya-Espanya i les mesures per superar la crisi econòmica. Durant els propers dies veurem com es desgranen aquests dos eixos i els que, de ben segur, també s’afegiran. No obstant, des de CiU, en aquests dos aspectes el missatge és clar: l’última oportunitat del pacte fiscal i l’esforç i la perseverança per sortir de la crisi.

En el primer cas, està clar que o canvia la relació financera entre Espanya i Catalunya o s’esdevindrà l’autèntica certificació que aquest matrimoni ha arribat a la seva fi. Després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i, en definitiva, de la manca de respecte a la nostra identitat, llengua i cultura que es ve esdevenint en els últims anys, o almenys ens entenem per solucionar el greuge històric que suposa l’espoli fiscal al que estem sotmesos, o està clar que l’espai per entendre’ns en tot cada cop ha esdevingut més petit.

En el segon cas, a ningú se li escapa que Convergència i Unió sempre ha estat la força de confiança per afrontar les situacions adverses tant des del punt de vista polític, com econòmic. S’ha acabat la festa i, entre tots, ens toca pagar una factura que ni de bon tros era la desitjable. Lluny de la frivolitat de les mesures com el regal dels 400 euros, els xecs nadó i els plans Zapatero (un autèntic pa per avui i fam per demà), ha arribat l’hora de prendre mesures de contenció de despesa i de reactivació de l’economia.

Al final, però, els dos temes no van tan deslligats: que ningú es pensi que Catalunya i el seu esforç fiscal serà la solució que té Espanya per pagar la factura i sortir de la crisi econòmica. Els AVE Toledo – Conca – Albacete de nou passatgers al dia, que se’ls paguin ells. Nosaltres tenim clar que la prioritat és el corredor mediterrani i, malauradament, l’aposta pel corredor mediterrani hem vist com venia abans d’Europa, que no pas d’Espanya.

Que, amb més o menys diputats en funció de l’aritmètica, Convergència i Unió sigui clau a les properes eleccions espanyoles és la solució definitiva per redreçar aquesta situació i aconseguir definir quina ha de ser la foto final de la nostra relació amb l’Estat. D’aquí al 20 de novembre, caldrà fer tot el possible per aconseguir aquest objectiu.

Reiniciant el bloc

Fa temps que tenia desactivitat el bloc perquè el dia a dia no permet massa temps per aturar-me, pensar i articular quatre línies que no només tinguin sentit, sinó que també tinguin valor per penjar-les. Els últims esdeveniments fan que, segurament, m'hagi d'espavilar a trobar aquests moments.

El passat més de juliol vaig ser proclamat President del Grup d'Advocats Joves del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Des de setembre, repeteixo com a Conseller Municipal de Districte; però aquest nou mandat com a membre de la Comissió de Govern del Districte de Sant Martí. I, finalment, des d'aquest dissabte que s'han aprovat les llistes de Convergència i Unió a les properes eleccions espanyoles, sóc el candidat número 19 de la llista de CiU a les properes eleccions.

És evident que, com sigui, caldrà buscar moments per explicar què suposa tot això. I, a la vegada, també oferir un espai web on atreure les propostes i inquietuds en allò que diem sempre de la voluntat de servei públic, representar els ciutadans, etc.

Serà complicat barrejar temes d'Ajuntament, política en general, Col·legi d'Advocats i Grup d'Advocats Joves.. Però, de fet, encara que semblin temes diferents, moltes vegades estan més interrelacionats del què sembla.

Per tant, doncs, ja hi tornem a ser! Reactivo el bloc i abans que arribi l'any nou, ja tinc un nou propòsit pel que queda d'aquest any i per l'any que ve: poder estar a l'alçada amb aquests articles, comentaris i reflexions; i, el més important: tenir-los al dia.

N'anirem parlant.

Bloc temporalment desactivat i en construcció

El Codi de Consum de Catalunya

Ha entrat en vigor el Codi de Consum de Catalunya i, amb més mancances o menys, el cert és que una normativa que posi fi al desemparament que patim els consumidors és molt necessària.

No ens enganyem: l’aparició al Codi de qüestions com que per donar-se de baixa no pot ser més complicat que donar-se d'alta, que el subministrament no es pot tallar si hi ha una reclamació en marxa o l'exigència d'una oficina física on poder dirigir les reclamacions no s'esdevé per ciència infusa dels diputats que han redactat la llei. Malauradament, fa massa anys que, tots plegats, patim greus abusos per part de grans empreses de serveis, call centers i musiquetes i minuts (per no dir hores!) d'espera.

Recentment, m'hi vaig trobar jo mateix amb una reclamació a Movistar: 38 minuts de telèfon, 3 interlocutors i encara sense resposta a tema. Però, més enllà de la meva anècdota personal, estic convençut que sense massa problemes trobaríem a cada família catalana un membre que hagi patit algun episodi semblant amb empreses de telefonia mòbil, telefonia fixa, Internet, etc.

No penso entrar a fons en les queixes que en relació a la protecció del català tenen el PP i Ciutadans. Em limitaré a etiquetar-les com el que són: seguint l’estil al que ens tenen acostumats, heus aquí una nova utilització partidista i esbiaixada de la llengua.

Bé, és igual.. en aquest tema hi ha poc a fer.. Per tant, benvingut el Codi i que, si us plau, s'apliqui amb rigor i sense por. Si cal, sense recances a afegir-hi, conforme vagin evolucionant els esdeveniments, les modificacions oportunes per seguir treballant per a la protecció dels consumidor i usuaris; tots aquests contractes i serveis a l'engrós, malauradament, ens han deixat molt abandonats fins ara.

Un últim apunt: alguna previsió normativa que reguli les inoportunes trucades telefòniques (o ja pràcticament un autèntic marketing telefònic assetjador) també comença a ser hora que trobem la manera d’aturar-ho.

Dret a decidir

La manifestació de dissabte a la tarda va ser un èxit; un clam popular sense precedents i que, de ben segur, marcarà un punt d’inflexió en la nostra història.

La discussió entre si érem un milió o un milió i mig de persones és absurda. El centre de Barcelona estava desbordat: Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya, Avinguda Diagonal, Gran Via de les Corts Catalanes, Pau Claris.. a tots els carrers hi havia senyeres, estelades i gent disposada a dir: ni acceptem aquesta sentència, ni en tenim prou amb aquest nivell d’autogovern.

I, en aquest marc, fa dies que es repeteix la pregunta de si s’ha esdevingut o no el trencament del pacte constitucional. Segurament, ja fa temps que aquest pacte s’havia trencat, però amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut queda clar que sí que es produeix aquest trencament; les interpretacions obertes de l’any 1978, s’han convertit, el 2010, en interpretacions preventives i a la defensiva d’un Estat que no està disposat a cedir més poder.

Som una nació, nosaltres decidim. Aquest és el lema que un milió i mig de persones vam seguir dissabte a la manifestació i que, sense poder anar a la manifestació, estic convençut que uns altres milions i mig de catalans estan disposats a subscriure.

Malauradament l’arribada de l’estiu pot suposar una pausa innecessària a un curs polític que necessita respostes. Però tampoc serà en va. Confiem que aquest parèntesi serveixi perquè puguem captar bé la temperatura i l'estat d’ànim del país i, de cara a setembre, enfilem bé el camí per fer-nos respectar com a poble.

Després d'aquest llarg camí, hi ha una cosa que és ben certa: tant amb l’Estatut del 2006, com amb la manifestació d'ahir, queda clar que el poble de Catalunya ja ha après que pot decidir. A partir d'ara, per tant, només una idea ha de guiar el nostre rumb: ens toca treballar perquè ens respectin i es compleixin aquestes decisions.

El tijeretazo i les subvencions

No cal allargar-se massa perquè el tijeretazo es pot resumir amb poques paraules: és el pitjor atemptat a l'Estat del Benestar que s'ha fet mai.

Trobo bé prendre decisions dràstiques que, de ben segur, seran poc populars. La més complexa es pot produir en els propers dies després de saber quin és el resultat de la reforma laboral.

Però sens perjudici de mesures contundents com el retard en inversions necessàries o les baixades de sous (funcionaris inclosos, als que s'abaixa el sou, però continuaran tenint feina i a la llarga ho acabaran recuperant), el que és intolerable és congelar les pensions. Tant de discurset d'esquerres i fals progressisme, i Déu n'hi do!

La crisi és dura, és responsabilitat de tots apretar-se el cinturó; però quan diem tots, és un tots dels que poden fer-ho, no de la gent més depenent del sistema.

Els pensionistes en menys de tres mesos veuran retallada la seva pensió per una doble via: la congelació i, alhora, l'augment del cost de la vida per la pujada de l'IVA que afectarà aliments, subministraments i serveis bàsics.

Els sindicats i els telenotícies insinuen una possible vaga general el dia 30. Realment, no n'hi ha per menys.. El que és sorprenent és perquè no s'ha produït abans.. Segurament a partir d'ara, quan mirem el Butlletí Oficial de l'Estat, caldrà mirar amb lupa tant les mesures del Govern, com, també, a qui van adrecades les subvencions de l'endemà.

La falsa participació: el necessari pas de la “reunionitis” informativa a l'autèntica participació activa

Cada cop més esdevé complicat mantenir el bloc actualitzat pel problema de la reunionitis; ahir al vespre, per exemple, estava convocat al Consell Ciutadà del Districte que, la veritat, acaba sent una reunió on es parla (en única direcció) de tot el que ja s’ha parlat a altres fòrums.

A part del pla de serveis socials, les inversions i el Fons Estatal d'Ocupació (temes que ja s'expliquen als Plens del Districte), l’equip de Govern ens ha tornat a explicar el projecte de reforma de la Diagonal, la consulta, etc. Aquest punt és l’enèsima vegada que s'explica al Districte que, últimament, té aquest material com a punt estàndard de qualsevol ple, audiència pública, consell de barri, reunió o sessió informativa de qualsevol tipus.

Això és un exemple més del problema de la “reunionitis”: reunions per tot; i, el més greu, reunions a les que, no ens enganyem, hi ha temes recurrents i hi acaben anant (i sent convocats!) els mateixos.

L'Administració Pública (i, especialment la municipal a Barcelona ciutat últimament) ha confós la participació amb la “reunionits”.

Participació? Oi tant! M'hi apunto! Però participació no és convocar reunions, explicar unilateralment, capejar les poques preguntes que es deixa fer als ciutadans i acabar omplint una memòria dient que fem més consells, comissions i òrgans participatius que ningú. L'autèntica participació passa per recuperar la idea de baix cap a dalt; per menys exposició institucional i, en canvi, més direcció i més vehicular les inquietuds.

I és que l'altre gran tragèdia d'aquesta falsa participació és la informació genèrica. Adequar, augmentar, potenciar, enfortir, promoure, coordinar.. Cap compromís objectiu i tot declaracions d'intencions.

Aquest model ha de portar-se necessàriament a l'extinció. O fem participació de qualitat, activa i amb nous formats o l'únic que fem és omplir memòries i informes amb reunions i participació només de quantitat.

Avançar la informació a tractar als interessats; no preveure reunions merament informatives; planificar grans eixos, però no portar-los ja concretats; prioritzar la gestió de les inquietuds a l'execució de les directrius; potenciar les noves tecnologies i formats que permeten desvincular-se de la rigidesa horària; etc... Mil maneres que són vies per combatre aquesta desafecció de la que tant ens queixem i que, de ben segur, més d'un administrat ens dirà que és la mateixa Administració i els seus òrgans qui la provoca.

Les mesures (i desmesures) de seguretat

Massa sovint em pregunto si opera el sentit comú o no en tot això de les mesures de seguretat a edificis públics, aeroports, instal·lacions, etc..

Aquests dies torna a ser notícia la implantació dels ja anomenats 'estripcontrols': aquests escàners integrals que reproduiran aquella imatge tant còmica que, de moment, només havíem vist a les pel·lícules: que algú (o alguna cosa) sigui capaç de 'despullar-nos amb la mirada'.

Sembla ser que al final aquesta idea va agafant força i, per pretesa tranquil·litat de tots, ja ens avisen que no és cancerigen.

La Unió Europea, però, més que un exemple de garanties pels ciutadans als aeroports, fins ara, ha estat un exemple d'abús de dret. No va ser fins que després de moltes pressions, al final, va sortir publicat el reglament d'objectes perillosos que havia d'acabar amb el show de treure's les sabates, cinturó, etc a l'arbitri del personal de seguretat d'una empresa privada.

Però, tornant al començament, el drama no és només als aeroports (que és el cas més escandalós), sinó que el trobem a edificis públics, institucions i instal·lacions esportives.

A títol d’exemple quotidià, als Jutjats Socials de Barcelona (situats al voltant de la Ronda Sant Pere i el carrer Girona) hi ha tres edificis judicials. Dels tres edificis (Ronda Sant Pere 41, Ronda Sant Pere 52 i C/Girona, 2), només a dos hi ha detector de metalls. És a dir, per portar-ho a l'extrem, si vols entrar amb una pistola, un ganivet o una bomba, als jutjats de Ronda Sant Pere 52 ho podràs fer sense problemes.

A més, tot aquest show dels detectors de metalls i els escàners té un punt d'absurditat culminant: quan el detector ja ha pitat tres o quatre cops, has tret monedes i claus i, tot i que continua pitant, sense saber ben bé perquè, el vigilant de seguretat et diu allò del 'passa, passa' sense tenir en compte que hàbilment t'hagis amagat l'arma, ganivet o bomba entre la roba.

Segur que és una visió excessivament tremendista, però el cert és que això són exemples reals i que es repeteixen dia a dia; exemples que, en definitiva, com deia al començament, et fan plantejar si darrera de tot això opera el sentit comú o no.

Si voleu rematar-ho, aquí teniu un exemple més: a l'estació del TGV a Lleida et fan passar la maleta, cartera o el que portis per l’escàner. Tu, en canvi, passes directament cap a la zona per agafar el tren sense cap tipus d’arc detector de metall, ni control. Per tant, consell: si porteu una pistola, bomba o navalla i heu de pujar al TGV, poseu-vos-ho a l’americana enlloc de la maleta.

Realment, és molt absurd tot plegat. Abans d'instal·lar els estripcontrols, potser que algú tingui més present el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge, que no pas aquesta pretesa defensa de la seguretat que, al final, també falla.

Repàs als últims dies i valoració de la participació institucional

Fa temps que tenia pendent actualitzar el bloc. El cert és que l'activitat de conseller municipal m'ha saturat una mica més l'agenda i no ha estat fàcil.

Mica en mica, m'aniré posant al dia dels temes de caràcter més general com la situació econòmica, la presidència espanyola de la Unió Europea, la pseudosupressió de l'impost de successions, la no dimissió de ningú malgrat les noves informacions de l'incendi d'Horta de Sant Joan.. hem estat ben distrets!

I, avui, per cert, un fet important: la proclamació de l’Artur Mas com a cap de llista de Convergència i Unió a les properes eleccions al Parlament de Catalunya; podria haver estat un mer tràmit, però el cert és que el discurs de l’Artur ha estat brillant i molt en consonància amb la situació actual.

Però abans que res, em toca passar comptes de l'activitat municipal de l'últim trimestre. Des de l’últim escrit al bloc, al Districte hem passat per dos Consells Plenaris, unes Comissions Consultives, un Consell Ciutadà i alguna reunió sectorial com la del Consell Escolar Municipal.

Tinc la sensació que, malauradament, aquesta activitat institucional queda enclotada dins de la seu del Districte a la Plaça Valentí Almirall i té molt poca transcendència fora. I, a més, també tinc la sensació que això no és perquè sí.

Progressivament les maneres de fer del Districte han anat provocant aquesta situació. La participació dels veïns, entitats, etc. a la institució acaba sent molt reduïda en els òrgans de participació oficials. I això, sens dubte, és un fet d’allò més xocant amb la rica i abundant vida dels veïns i les entitats del Districte. La Festa Major del Clot, l’entrega dels Premis Sant Martí, la mostra d’entitats de La Verneda, la constitució dels Consells de Barri, la inauguració dels camins escolars o, ahir mateix, la inauguració del Centre de Barri Bac de Roda – Poblenou són actes, festes i trobades plens de gent que participen de la vida del Districte. Però, en canvi, no amb la mateixa intensitat participen de la institució que els governa.

Un dels nostres reptes pels propers anys és trobar la solució a això. Caldrà que, entre les diferents propostes de millora que plantegem per posar fi al divorci entre ciutadania i política, corregim aquest error fent de les institucions una eina més atractiva i a l’abast de tothom.

Però, bé, repassant l'actualitat, la ciutat no es queda curta! El final de festa de les últimes setmanes és la proposta de l'Alcalde perquè Barcelona organitzi uns jocs d'hivern. Això m'ho reservo per un altre dia. De ben segur, es mereix un comentari individual.