Ja hi haurà temps per a les reflexions polítiques més endavant !
Sens dubte hi ha una foto per la història: sigui Chacón o sigui qualsevol altra dona, afortunadament Espanya ha canviat perquè pot col·locar una dona al capdavant de les forces armades. Això és bo. No cal recular massa per recordar el 23-F o les reticències que hi va haver amb Narcís Serra com a Ministre de Defensa pel sol fet de ser català.
Per tant, cal dir-ho ben alt i clar: que una dona assumeixi el Ministeri de Defensa és una primera i bona notícia a celebrar des del punt de vista de la igualtat de gènere i la normalitat democràtica.
Ara bé, no ens enganyem, més enllà d’aquest fet històric que celebro per Espanya com celebraria per França, Itàlia o on sigui, en clau catalana, el nou Govern Zapatero no suposa cap bona notícia, ni cap mala notícia. No ja pel “Viva Espanya i viva el Rei” que la mateixa Chacón pronuncia amb cara de pomes agres (només cal veure el vídeo), sinó perquè es confirma que la influència del PSC a Madrid tendeix a zero i, en canvi, la del PSOE d’Andalusia tendeix a augmentar (malgrat les crítiques, han aconseguit mantenir Magdalena Àlvarez a Foment).
Sense allargar-me massa més, el repte en els propers dies serà memoritzar tant els nous noms, com les noves carteres. Si ja és difícil amb els noms que van canviant fins i tot al llarg de la legislatura, només falta que, a sobre, vagin canviant els noms de gairebé totes les carteres ministerials. És poc seriós, la veritat. Com a exercici pràctic, intenteu fer memòria sobre els noms dels ministres i les seves carteres a l’anterior Govern. Et quedes amb menys de la meitat: Solbes a economia, De la Vega vicepresidenta, Maleni a Foment, Bermejo a Justícia, Chacón a Habitatge i Clos a Indústria. I la resta?
I, per poc seriós, la constatació definitiva que els Ministres es reparteixen fent equilibris territorials i de partit. En la majoria de casos, ni esforç, ni talent, ni carrera política en un mateix sector; la que avui serveix per Habitatge, demà serveix per Defensa, i així anar fent fins a pràcticament completar la llista. Que Déu ens agafi confessats !
No ens enganyem, sabem que José Luis Rodríguez Zapatero serà investit de nou com a President del Govern des de l’endemà de les eleccions espanyoles; o, fins i tot, des de la proclamació dels resultats la mateixa nit electoral.
A partir d’aquí, iniciat el debat d’investidura el tràmit de com arribarà a President pot ser diferent: l’altre dia si hagués tingut majoria absoluta ja hagués estat fet el tràmit, però com que no va ser així, les regles preveuen que avui, i només amb majoria simple, el tràmit es farà igual.
En aquest marc, doncs, el debat d’investidura de l’altre dia i el sentit dels vots de l’altre dia o d’avui són pura gesticulació política. Val la pena entrar-hi per descobrir algunes claus interessants.
La primera i que no és cap secret: els 25 diputats del PSC estan desapareguts en aquest debat. Per no tenir, no tenen ni veu pròpia en el debat i accepten (o acaten) la intervenció i el sentit de vot del PSOE.
La segona: tornant al PSC, tots recordem l’exitós lema del “si tu no vas ells tornen”, oi? Doncs, sorpresa! L’oferiment de Zapatero a Rajoy per fer de mutu acord els grans pactes d’Estat (terrorisme, reforma del poder judicial, fins i tot llei electoral, etc.) no és ben bé una manera de barrar el pas al PP diria.
La tercera i que més m’afecta: Convergència i Unió, al final, ens vam abstenir. No negaré que aquest tipus de decisions produeixen una certa contradicció interna quan les veus tant consumades. És a dir, realment feia falta canviar el sentit de vot del no a l’abstenció?
La veritat és que en un primer moment penses que no; ens haguéssim hagut de mantenir amb el no. Després, hi reflexiones cinc minuts i penses: bé, les demandes excel·lentment exposades per en Duran al debat d’investidura van ser ateses; en síntesi, balances fiscals, ajuts a les famílies i transvasament del Roine. Potser val la pena donar un marge de confiança.
No deixa de ser irònic donar un marge de confiança a en Zapatero.. Ens vam passar la campanya dient que no era creïble.. Però és igual.. crec que vam fer bé.
La campanya es plantejava en clau de poder influir a Madrid i collar al futur President del Govern. És evident que amb els resultats trets som decisius, però no necessaris. A partir d’aquí, val la pena donar un cop a la porta? Doncs, segurament no. Zapatero ha assumit tres compromisos claus per Catalunya. Per nosaltres no ha de ser que, quan ell fa aquest gest (fins i tot en contra del PSC en el tema del transvasament), nosaltres li girem l’esquena.
Com deia al començament, al final, en Zapatero serà President igual. I, home, entre la submissió i desaparició del PSC votant a favor, el dret a pataleta amb un no a la investidura que tampoc serveix per res perquè serà President igual i l’opció per l’abstenció (i, per dir-ho d’alguna manera, el “parlem-ne”), la contradicció interna es pot salvar.
Al final, també, Zapatero és el que els catalans van decidir que volien per a Espanya el 9 de març, no?
Malauradament no només han passat molts dies des de l’última entrada, sinó moltes coses de les que parlar amb calma i comentar.
És una constant que, com més coses passen, més complicat és trobar cinc minuts per reflexionar-hi per escrit i, al final, n’acabes parlant en viu amb tothom, però et quedes amb les ganes de fer-ne un anàlisi a fons.
A títol d’exemple i repassant la setmana passada, l’absurditat i contradicció internacional sobre l’eutanasia (mentre Hugo Claus mor pacífica i dignament a bèlgica després de practicar-li l’eutanasia, Chantal Siberie es va haver de suïcidar amb barbitúrics perquè França li negava aquest dret), el premi Pritzker a l’arquitecte Jean Nouvel (sóc un fan de la Torre Agbar!), el primer aniversari i els 100.000 abonats del bicing (jo entre ells tal i com us explicava a l’entrada anterior) i, fins i tot, tant els actes i el ressò virtual del vuitè centenari del naixement de Jaume I, com l’encara minça reacció internacional de boicot als jocs de Pequin (no puc entendre com aquí hi va haver tant de soroll demanant el boicot a Madrid i, tot i la barbàrie al Tibet, ningú encara ha piulat demanant el boicot a Pequin!)
I tot això per no parlar de l’aigua i la sequera ! N’hem parlat als comentaris d'entrades anteriors, però, tot i passar-hi per sobre, crec que val la pena destacar un parell o tres d’apunts: la solució estructural i de futur ja he dit molts cops que és el transvasament del Roine, però els episodis d’aquests últims dies són d’escàndol: des d’un Conseller agnòstic demanant que plogui a la Moreneta, fins a l’engany sistemàtic tant amb el show de les estaques, com amb el pacte de silenci entre el govern català i l’espanyol per no parlar del transvasament abans de les eleccions generals. Això és valentia, coratge i lideratge polític? Quina vergonya; això és més propi d’aquells que volen aguantar-se al poder, que no pas dels qui tenen il·lusió, apostes i grans projectes de futur (per cert, sensacional article del Quim Monzó en aquest sentit l’altre dia a La Vanguardia)
Però encara queden un parell de temes al tinter: el primer, el suport incondicional i sense protestar dels diputats del PSC a José Bono com a President del Congrés dels Diputats. Evidentment, del tot previsible. Però, evidentment, també, del tot clarificador en relació al pes polític del PSC a Madrid. Això és greu.
Però, més greu encara, i en segon lloc, la imminent crisi econòmica a la que entrem: a principis d’any, l’amic Joaquim Vivas feia una sensacional entrada al seu bloc relacionant-nos els augments d’aigua, gas, llum, telèfon, billets de transport, etc.. amb l’entrada del nou any, aquests dies veiem que l’IPC es dispara al 4,6% (la inflació més alta des de 1997), l’Euribor toca la segona cota de l’any al 4,71% i la compra de cotxes baixa estrepitosament.. I això per no parlar que a EE.UU anuncien que prendran les mesures pròpies dels anys 30 que van prendre per superar el “crack del 29”.
La reflexió final a tot plegat? Apretem-nos el cinturó! No només pel drama econòmic (que per cert, ara no es diu “crisi”.. es veu que hem de parlar de “desaccelaració econòmica”), sinó perquè, políticament, un té dubtes raonables sobre la solvència en aigua, economia i projectes de futur dels nostres governants (d’aquí i d’allà). Però, a més a més, s’evidencia que la crisi ja no és només econòmica, sinó també del propi sistema institucional i els seus valors.
Avui hi torna haver jornada de vaga dels autobusos a Barcelona. Això és insostenible ja.
Segurament avui no es notarà massa perquè estem en una setmana de baixa intensitat laboral amb gairebé tothom de vacances, però el fet és que ja portem set aturades del servei. No sé en quin grau els treballadors perjudiquen a l’empresa i la faran reaccionar, però estic convençut que fastiguegen (i molt) als usuaris.
Aquí he d’entonar un mea culpa i vull aprofitar per fer una reflexió. He de reconèixer que m’ha afectat molt poc aquest conflicte. Vaig en moto a tot arreu i, com a molt, he trobat algun dia la Via Laietana tallada per una manifestació; això té fàcil solució: canvies de ruta i llestos.
La setmana passada, però, vaig decidir anar a fer uns encàrrecs amb transport públic i em vaig trobar, de ple, afectat per la vaga. Vaig agafar el metro, em vaig plantar al centre i, volen anar cap a la zona de Plaça Francesc Macià, no hi havia ni metro que arribi allà, ni autobús que m’hi portés. Solució? A peu.
Aquest exemple particular és anecdòtic. Insignificant en comparació amb més d’un, dos, tres i múltiples casos de necessitat d’anar a un hospital, haver d’estar a un lloc a una determinada hora, etc.. Però és un exemple més del que no pot passar.
Si aspirem a tenir una ciutat de primera, autèntic referent del mediterrani i tot això del que ens omplim la boca, no podem quedar-nos sense un servei bàsic com és el transport. Fins i tot, crec que comença a ser hora que siguin els mateixos usuaris que no tolerin aquestes situacions i optin per reaccionar. La nostra societat està tant malalta en aquests àmbits que la resignació ha guanyat tot el terreny a la mínima reacció; la reacció que hauríem de tenir davant d’aquesta vaga, el caos de rodalies de RENFE, el més simple tràmit davant d’una administració pública i pel que perds una hora de cua o, fins i tot, el gairebé maltracte i menyspreu en l’atenció al client del 900 de torn (i això només per posar quatre exemples).
Perquè, a més i tornant a la vaga, tots aquests conflictes s’esdevenen en èpoques de plena activitat de la ciutat. No només la normal i quotidiana, sinó també enmig de grans esdeveniments com la vaga durant els dies del saló de telefonia mòbil, ara fa quatre dies.
Em sembla que, igual que m’ha passat a mi que al fer servir la moto cada dia no he estat conscient del problema, n’hi ha més d’un que de tant fer servir el cotxe oficial, tampoc se n’ha adonat ! Des d’aquí, però, celebro que l’amic i company Gerard Ardanuy, regidor de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona, es fés ressò l’altre dia al seu bloc de la necessitat d’encarar aquest problema.
Sincerament, a hores d’ara no em veig capaç de pronosticar l’èxit o no de Joan Carretero en el proper Congrés d’Esquerra. També, crec, però, que això són coses d’Esquerra i no m’hi he de posar excessivament.
No obstant, sí que hi ha dues notes que vull senyalar: en primer lloc, la recomanació de Carretero a Puigcercós i Carod per deixar la política, donar entrada a gent nova i guanyar-se la vida fora. Si la política vol recuperar el seu prestigi, ha de començar a reformular-se (i amb caràcter urgent) en aquesta línia. Un cop més, apel·lo a la limitació de mandats, les prestacions d’atur per excàrrecs institucionals i la regeneració institucional per llei i no en funció de la voluntat dels partits.
En segon lloc, el reconeixement tant de l’error del segon tripartit, com del malaurat nivell d’enfrontament entre les actuals direccions de CiU i ERC. Tant o més necessari i urgent que reformular la política, hi ha la recuperació de l’eix nacional a la política catalana.
Molta sort, Sr. Carretero. En aquests dos punts estem molt d’acord !
El cert és que la primera reacció en sentir el tema de l’aparició d’estaques prop del Segre va ser riure. Riure perquè ho vaig sentir en un tall de veu de l’Alguna Pregunta Més que, per abonar-s’hi, posaven música de fons i notícies d’extraterrestres quan ho explicaven.
Però quan estires el fil, de riure pots passar directament a plorar. Efectivament, van aparèixer unes estaques clavades, entre d’altres llocs, al municipi de Prats. Ni els pagesos de la zona, ni el mateix Alcalde en sabien res perquè ningú els havia informat. La Conselleria de Medi Ambient ni confirmava, ni desmentia.. però què vol dir això? No saben donar resposta o no volen donar la resposta que tenen. És una vergonya.
I, finalment, el temor era cert. Tot i haver-ho negat en un principi, ahir el Govern, amb un exemple de retòrica més pròpia del Conseller Nadal del Polònia que del de debò, confirmava que es va en la línia dels transvassaments.
I des d’aquí no vull criticar la mesura, sinó, les formes. Ja hi haurà temps per entrar en la mesura; fins i tot, algun dia, entraré a valorar que mentre a Girona i Perpinyà no vulguin la línia d’alta tensió, a Horta de Sant Joan no vulguin parcs eòlics i continuïn les manifestacions contra el Quart Cinturó, no sé ben bé com ens en sortirem.
Però, entrant en les formes, com deia, un Govern no pot encarregar informes ocults que no només és que no els comuniqui als afectats i als alcaldes, sinó que no és capaç ni de respondre si els està fent ell o no. Ja no només és que fins i tot podria ser delictiva la intervenció en terreny aliè, sinó que, el més trist, és aquest despotisme i que, directament, s’ho passin tot pel forro.
Volia fer un balanç més a fons dels resultats electorals, però, un cop passada la setmana, no sé si val la pena, ja.. Com en són d’efímeres les coses, oi? De fet, d’aquí 10 anys (un cop ja haguem passat per unes altres eleccions espanyoles), pràcticament ni ens en recordarem d’aquestes.. sabrem que el Zapatero va ser President dos mandats (bé, com a mínim.. potser hi ha un tercer mandat i tot) i ja està.. A vegades en esclavitzem més del compte amb això que en diuen la “rabiosa actualitat”.
Però, bé, més enllà de l’aritmètica parlamentària que de ben segur donarà per parlar, en clau catalana hi ha una conclusió a tenir en compte: a jutjar per aquests resultats, Catalunya és més Espanya cada dia. Trobarem més d’una causa per determinar el perquè d’això, però, o corregim aquesta tendència, o venen temps magres per la projecció de país, l’autoestima col·lectiva i, el més important, el benestar i la qualitat de vida de la nostra gent.
Resultats electorals i conclusions a part, no vull deixar de comentar algunes notícies d’aquesta setmana que crec importants.
Esquerra ha tornat a obrir una guerra interna. Vaig començar la meva militància política al recent fundat Partit per la Independència; el partit sorgit de l’última escissió d’Esquerra i dirigit per una persona fascinant: l’Àngel Colom. En aquella ocasió a Esquerra es va desfermar una la lluita del poder en la que Carod i Puigcercós van aconseguir imposar la tesi del partit d’esquerres, per sobre de la tesi del partit nacionalista transversal que els escindits van fundar amb el PI. Malauradament pel PI, els resultats electorals a les primeres municipals amb la Pilar Rahola al capdavant, no van ser els esperats. D’aquestes dues lluites de poder i estratègia política, l’Esquerra de Carod i Puigcercós va acabar triomfant amb el primer tripartit i el seu suposat nacionalisme d’esquerres.
Avui sembla que a Esquerra es repeteix aquell pugna pel poder. El rera fons ideològic (si n’hi ha), és entre l’Esquerra partit de govern (Carod) o l’Esquerra partit d’oposició immaculat (Puigcercós). Em temo que, al final i com aquella vegada, s’acabarà tornant a perdre un llençol de la bugada. El temps dirà, però el catalanisme tornarà a restar enlloc de sumar.
Però a part d’Esquerra, hi haurà moviments a tot arreu. A Convergència tenim Congrés al juliol, el PP avançarà el seu i Zaplana diu que plega i Gallardón que es queda. Iniciativa també s’ho haurà de fer mirar; de fet, la Mayol ha anunciat que ja cedeix el lideratge (per cert, de nou la vella tècnica socialista de cedir el càrrec a mig mandat.. d’això se’n diu governar per les persones i no aprofitar-se dels càrrecs, oi?). I, pel que fa als socialistes, em temo que encara estan de ressaca electoral..
En qualsevol cas, jo penso centrar-me en “casa meva” i estic convençut que a Convergència, sota les bases de la casa gran del catalanisme, aconseguirem eixamplar el nacionalisme i recuperar la tesi del Catalunya – Espanya per sobre la tesi de les dretes i esquerres que nacionalment tant enrera ens ha fet recular. En definitiva, les tesis del nacionalisme de vocació majoritària, del motor de país i de la plena projecció de Catalunya al món.
Però, a part de la política, hi ha dos temes més d’aquesta setmana a destacar. El primer, la malaguanyada mort de l’Abad emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just. Sens dubte, un referent de catalanitat i de desacomplexament en la perfecta compatibilització entre el culte religiós i el respecte a les noves realitats socials. Tant de bo que siguin més els que segueixin el seu exemple.
El segon, l’anul·lació del judici de l’Audiència Nacional en el que el magistrat, prescindit total i absolutament dels drets dels inculpats i les garanties del procediment penal, no va permetre als acusats de cremar fotografies del Rei declarar en català. Tant de bo que amb aquesta anul·lació el Consell General del Poder Judicial es replantegi, i amb efectes immediats, que cal imposar una sanció al jutge.
Són quarts de tres de la matinada i, malgrat l'hora, una mínima reflexió sobre els resultats electorals és més que necessària. En primer lloc, però, heus aquí l'enllaç cap als resultats.
En síntesi, clara victòria socialista i, de nou, Zapatero President. El titular és, més enllà de la notable pujada del PP, la consolidació del bipartidisme a Espanya.
En clau catalana, però, el titular, a part de la victòria del PSC en correlació amb la victòria del PSOE, és la resistència i capacitat de decisió de Convergència i Unió. Encara amb el dubte de si ens mantenim en els 10 diputats o en guanyem un, Convergència esdevé, un cop més, decisiva a Madrid. Qui necessiti aquests vots, ja sap les principals condicions: balances fiscals, desenvolupament lleial de l'Estatut, millor finançament i, en defintiva, respecte a Catalunya.
Finalment, a destacar la davallada (d'escàndol!) d'Esquerra i Iniciativa. Ho he dit més d'un cop: el PSC augmenta el seu poder, però són els seus socis de govern els que paguen el desgast. Sincerament, tant per ells com per el país, que s'ho comencin a fer mirar. És evident que aquest no és el camí cap a la plena sobirania que amb tants discursos es proclama; aquí sí que hi ha més paraules, que no pas fets.
Però, bé, amb el cap més clar i amb més calma, tindrem temps per comentar aquesta jornada electoral. Abans d'acabar, però, moltes gràcies a tots els votants de Convergència i Unió.
Avui volia fer un escrit per tancar la campanya i demanar el vot per Convergència i Unió. No m'allargaré perquè els esdeveniments han capgirat aquest final de campanya i és evident que segueixo demanant el vot per la meva formació política.
A partir d'aquí, només puc expressar el meu rebuig. Rebuig a l'atemptat terrorista. Rebuig a ETA. Rebuig a que aquest atemptat frusti el final de campanya. Rebuig a que algú cregui que ha de canviar el vot per aquesta vilesa. Rebuig a que sigui ETA qui marca l'agenda política.
No hi ha d'haver cap lectura política; aquest migdia hi ha hagut un assassinat que, a més, ha estat el més traïdor i cruel dels que malauradament hem vist. Passat el dol i les eleccions, ja tindrem temps per valorar les reaccions i l'immediat ús que, a favor de la bipolarització, ja n'han fet el PP i el PSOE.
Encara tenia pendent escriure quatre línies del debat cara a cara de l’altre dia i, em temo que, al final, seran més de quatre perquè va donar molt de sí.
En primer lloc, el més greu: tant acusar al PP de fer servir les víctimes del terrorisme i el primer que va tenir la barra de treure el tema a la palestra va ser el mateix Zapatero amb la interpel·lació a Rajoy sobre si preferia el número de víctimes de la legislatura passada o el d’aquesta. Però quina barra! I és clar que els centenars de morts de la legislatura passada són molt més que la desena d’ara, però és que aquells són del terrorisme islàmic i no d’ETA, Sr. Zapatero; sembla mentida que sigui vostè qui no té clar això.
Però Rajoy no es va quedar curt, tampoc. Catalunya va ser present al debat de la seva mà i, malauradament, de quina manera. Un articulista de l’Avui d'ahir feia una metàfora molt gràfica per descriure-ho: Catalunya va ser el cendrer brut que el macarra et tira a la cara abans de començar l'autèntica baralla. Rajoy va utilitzar la llengua i la política lingüística per arrencar quatre vots més a Espanya. I, el més trist de tot plegat, tant dir que Zapatero es trenca la cara per Catalunya i ni de broma! Va recorre a la frase d’Aznar sobre el català en la intimitat i va que t’estrelles. No fos cas que perdés algun llençol pel camí.
En definitiva, un debat polític més propi del "Cronicas Marcianas" que no pas de dos presidenciables d’un Estat (cal recordar quants cops va sortir, per banda i banda, el "Usted miente"?). S’evidencia que Espanya ho té molt magre amb aquest PP i aquest PSOE. Ho té magre perquè, d’altra banda, cadascú interpel·la als seus votants per votar contra l’altre. On és el vot de la il·lusió? D’un projecte de futur? És trist, però, per descomptat, ja s'ho faran.
Abans d'acabar, però, dos apunts importants. El primer, que ahir el Tribunal Suprem va resoldre prou correctament en relació a la controvèrsia dels cares a cares i el menyspreu que es té per les altres forces polítiques amb representació parlamentària. Davant del recurs presentat per anul·lar l’emissió del cara i cara, el Tribunal li va faltar un punt de valentia; m'explico: no val considerar justes les al·legacions presentades, però no aturar l’emissió perquè el que show ja estava pràcticament en marxa. No obstant, cal celebrar que va imposar una solució alternativa com l’emissió, en horari de màxima audiència i no a les dotze de la nit com estava previst, del programa "59 segundos" amb el debat de tots els partits.
L’altra, dues lectures recomanades: us derivo amb aquest link cap a l’article del Jaume Ciurana i, amb aquest altre, cap a l'article de l'Agustí Colomines; els dos fan la millor valoració possible sobre la candidatura al Senat d’Esquerra, PSC i Iniciativa. Ahir l’Artur Mas ho deia al míting de Lleida: així Esquerra no pot aspirar a defensar Catalunya; és impossible tenir les mans lliures quan un va del bracet del PSOE al Govern de la Generalitat, al Senat i, com aquests últims quatre anys i em temo que també els propers, al Congrés dels Diputats.
Ara mateix estan fent el debat cara a cara entre el Rajoy i el Zapatero. De fet, podria repetir l’última entrada d’aquest bloc, però tinc algunes coses en cartera que m’agradaria comentar. Si convé, ja hi haurà temps de fer les reflexions i cròniques a aquest cara a cara (realment, avui, la cosa està molt més crispada que l’última vegada).
La primera reflexió en cartera és sobre el debat electoral a TV3. En primer lloc, per més plural, però, sobretot, perquè va evidenciar que les eleccions espanyoles cal analitzar-les des del prisma català. Com a mínim, per situar al PP com a quarta força política a Catalunya, però també per veure, de prop, la talla política i solvència dels candidats. No és que la Ministra Chacón no se’n surti amb en Duran, que és obvi. És que no se’n surt ni amb la Dolors Nadal, ni el Joan Herrera!
En qualsevol cas, però, des d’aquí, vull tirar una llança en favor del model d’entrevistes personals al candidat o, fins i tot, quatre o cinc periodistes posant a prova el candidat. Només amb exàmens d’aquest tipus defugirem que els debats es converteixin en un espai on cadascú exposi la seva tesi i no hi hagi confrontació real d’idees i arguments.
Però, sobretot, avui (i des de fa dies), vull denunciar la qüestió de l’aigua. Resulta que portem mesos que el Govern ens diu que cal estalviar aigua i hem sabut que hi ha un canyeria a Badalona que perd barbaritats insultants d’aigua dia rera dia. Però la versió oficial és que explicar això és fer demagògia, que s’arreglarà en el termini de no sé quants anys, etc.. és d’escàndol !
Algun cop ja he dit que amb el tema de l’aigua l’aposta des de temps immemorials és que cal mirar amunt; però quan dic amunt, és cap al Nord i el transvasament del Roine, i no cap al cel. Bàsicament, perquè, d’una banda, les dessaladores tampoc són una solució ni pel consum d’energia que suposen, ni per la salinització del mar que es produeix i, d’altra, perquè, encara menys, que ens portin l'aigua en vaixell des d'Almeria és una solució eficaç i solvent.
Ahir va ser el gran dia! Amb preparatius televisius propis d’una final de Champions League (tertúlies abans i després, retransmissió per més de tres canals de televisió alhora, l’arribada dels “jugadors” degudament preparada, primeres planes als diaris d’avui...), però, sembla que, malgrat tot, som on érem.
Primer perquè tothom coincideix a dir que en Zapatero va sortir-ne més ben parat, tot i que en Rajoy li va trepitjar els talons. És a dir, el pronòstic que ja teníem: en Zapatero guanyarà les eleccions, però per poc.
I, després, perquè tampoc ens van aportar res de nou. Avui es nota una certa decepció de després del gran matx i que es constata amb la reflexió següent: ni un ni l’altre van donar la talla.
Jo n'afegiria una altra: ni un ni l’altre aporten res per Catalunya; es compleix allò que, per Espanya, potser sí que PP i PSOE són dues opcions diferents. Per Catalunya i els interessos dels catalans, és evident que no.
Sembla mentida, però només portem dos dies de campanya. Ja he comentat algun cop que la precampanya d’aquesta vegada ha estat de les més desacomplexades (per dir-ho d’alguna manera).
Intentaré fer un primer balanç de tot plegat amb algunes idees que em ronden pel cap.
En primer lloc, la reiterada queixa dels periodistes pels blocs electorals. Doncs, bé, o existeixen blocs, o la bipolarització de la campanya seria d’escàndol. Ja ho hem vist (i veurem) amb els debats televisius; aquestes eleccions, fins i tot, per àrees temàtiques (l’últim, el d’economia entre en Solbes i en Pizarro). Hem d’explicar a la gent que, a Catalunya, hi ha una opció més vàlida que la pugna entre PP i PSOE.
En segon lloc, un reconeixement explícit a en Duran. La nit de dijous a divendres vam fer l’acte inici de campanya al Poliesportiu Nova Icària de Barcelona. Primer míting de campanya i en Duran va demostrar un cop més el seu potencial polític i la seva capacitat d’oratòria; com aquell qui diu, acaba de sortir del quiròfan, però continua passant la mà per la cara a tots els altres ! En Duran, sens dubte, és un bon actiu tant per Catalunya, com per Convergència i Unió; no en tinc cap dubte !
En tercer lloc, un apunt respecte el PSC-PSOE. Procuraré estar molt atent a les seves propostes. Encara no en conec cap en ferm de la mà del PSC (en Zapatero ja sabem que pot prometre el que vulgui). I, a més, de moment, l’únic que veig és que hem passat de la Catalunya optimista a la Catalunya de la por i el “si tu no vas, ells tornen” (en referència al PP). Molt bé. Però, a part de dir-nos que ve el llop i que cal ser moderns i “pseudoprogres”, què pensen fer vostès?
I, finalment, dos apunts a criticar. D’una banda (feia dies que volia fer-ho), la condemna als actes dels quatre brètols que van impedir una conferència de la Dolors Nadal a la Universitat Pompeu Fabra. Estimats galifardeus: no es pot anar reclamant la llibertat col·lectiva d’un poble, quan no sabeu ni respectar la llibertat individual d’una posició política que ens és contrària. D’altra, l’aparició d’ETA en campanya. Afortunadament, cap víctima. Malauradament, una acció del tot innecessària i que donarà ales al PP.
El President Tarradellas deia que en política es pot fer tot menys el ridícul. Ahir, malauradament, Joan Ridao va fer el ridícul al Parlament quan, a la sessió de control al President de la Generalitat, va esmerçar tot el temps de la seva intervenció buscant l’enfrontament amb l’Artur Mas enlloc de fer la pregunta al President. Qui vulgui veure l’episodi, des d’aquí pot anar al 3cat24 per veure el vídeo de l’escena.
Sens dubte, és tant greu l’evidència de la mala relació entre ERC i CiU, com el somriure cínic amb el que la bancada del PSC es mirava l’episodi; un episodi que, com no, li és d’allò més favorable.
Però més enllà que aquest fet puntual (no ens ve de nou el drama de manca d’entesa nacional), ahir Joan Ridao no va estar a l’alçada.
No va estar a l’alçada perquè, pràcticament a la vigília d’una campanya electoral (i, quina casualitat!, ell és cap de llista d’Esquerra), va utilitzar el Parlament i la sessió de control al President de la Generalitat per fer-se autobombo buscant l’enfrontament amb Mas i apel·lant a l’orgull nacionalista.
Sempre dic el mateix: tant de mal va fer el pacte CiU-PP a Convergència, com el pacte Tripartit fa Esquerra. I, al final, fent-nos mal tots, fem mal al país i a la dignitat de la política.
Doncs, bé, la prova de l’error de Ridao d’ahir, és que avui el President del Parlament es planteja obrir una reflexió sobre les sessions de control al President.
I és que, en definitiva (i això clama al cel), no pot ser que la sessió de control al President sigui per buscar el cos a cos amb el cap de l’oposició. O és que Esquerra no té res a preguntar al President Montilla? Deu ser això.. al cap i a la fi, tothom coincideix a dir que Ridao necessita un miracle per desmarcar-se del tripartit i el paper totalment diluït que juga Esquerra dins del govern socialista.
Un apunt final: sé que direu que és malaltia de partit, però, sincerament, la resposta de l’Artur va ser genial ! Afortunadament, pel que he llegit als diaris d’avui, les columnes d’opinió totes ho veuen així.
1) Fidel Castro plega. Esperem que, amb ell, el règim dictatorial de Cuba. Per molt que alguns vulguin anar de “progres” i superturistes per la vida, segons quins discursos que neguen l’evidència del què passa a Cuba em fan sentir vergonya aliena.
2) El .CAT compleix dos anys i ja compta amb 27.500 registres. La vella fita de situar Catalunya al món avança. Al món virtual, a més, a molt bon ritme !
3) El Col·legi d’Enginyers a favor dels transvasaments. Afortunadament, els que hi entenen, es pronuncien i aposten per la connexió amb el Roine i no per les dessaladores.
4) La Gran Enciclopèdia Catalana a Internet i amb lliure accés. Un autèntic pas de gegant i una decisió valenta. Avui a la viquipèdia li sortit un competidor de qualitat !
